Per Daniel Mendo
Que la situació a Grècia és crítica, és una evidencia als ulls de tothom. D’ençà l’any 2007, quan esclatà la gran crisi que a dia d’avui encara ens assola, Grècia va començar a emetre una gran quantitat de deute públic per finançar el dèficit públic. En guanyar les eleccions el Partit Socialista Panhel·lènic després de 2 legislatures de govern conservador (Kostas Karamanlis), es descobrí que les dades donades oficialment a la Unió Europea havien estat minimitzades descomunalment. Quan el govern anterior assegurava que el dèficit era de un 3’6%, en realitat es tractava d’un gravíssim dèficit del 12’4%. Davant aquesta bomba noticiaria, els mercats van començar a ofegar Grècia, exigint una rendibilitat que triplicava la demanada un any abans.
Davant aquesta situació, existí un gran dilema a la Unió Europea, el rescat i l’ajuda a Grècia no estaven contemplats en cap article del Tractat de la Unió Europea (TUE), la qual cosa dificultà en un principi rebre qualsevol ajuda davant la negació d’Alemanya.
Després dels acords arribats i després d’unes llargues negociacions, en col·laboració entre els dos grans partits grecs s’acceptà el rescat europeu a canvi d’unes grans mesures de reajustament a l’economia grega a més d’unes retallades no acceptades per una gran part dels grecs.
Després de les darreres eleccions generals a Grècia, la situació empitjorà a passes de gegant. Els grecs respiren tensió i por a les mesures de rescat, el que, juntament amb un augment de la pobresa i la immigració, ha suposat un augment exacerbat dels partits polítics d’extrema esquerra com “Syriza” i inclús partits de caire neonazi, com “Alba Daurada”, tots en contra de les mesures de reajustament europees. Els dos únics partits partidaris de les fortes mesures de rescat de la Unió Europea (Nova Democràcia i el Partit Socialista Panhel·lènic) no aconsegueixen la majoria necessària per poder formar un govern de coalició i donar el vistiplau a les mesures de rescat.
Arribats a aquest punt, l’article 37 de la Constitució Grega és molt clar al respecte. En el moment que cap partit obtingui la majoria absoluta, el president de la República entregarà el poder al líder del partit amb més vots. Si no aconsegueix formar un govern de coalició, el poder li serà entregat al tercer partit, i si aquest tampoc ho aconsegueix, al tercer. Aquest períodes als quals es cedeix el poder s’anomenen mandats exploratoris i tenen una duració de 3 dies. Si tots els mandats exploratoris resulten infructuosos, el president de la República convocarà tots els líders dels partits per intentar formar en darrera instància un gabinet de govern. En el cas extrem de no aconseguir cap govern, es convocaran noves eleccions, les quals, han estat datades per dia 17 de Juny de 2012.
Aquesta situació d’incertesa que es viu en les darreres setmanes a Grècia ha deixat una gran empremta als mercats europeus, sembrant pèrdues a les borses de tota Europa i la caiguda de l’euro a valors a un mínim de 4 mesos respecte al dolar.
La inseguretat que pateixen els grecs i la greu crisi política i financera dels darrers anys han aconseguit que, en els darrers dies, els bancs grecs hagin sofert una retirada massiva d’estalvis per part dels ciutadans del país hel·lè, els quals en aproximadament dos dies podien haver extret dels bancs uns aproximadament 1.200 milions d’euros.
Arribats a aquest punt s’ha de plantejar, tal i com s’està fent darrerament, si el projecte comú de la Unió Europea ha arribat o arribarà a la seva fi en els pròxims mesos o anys. I si, tal i com anuncia Lorenzo Dávila al seu blog, s’està allargant la ja anunciada mort de Grècia.
