Viabilitat d’un sistema de creació de lleis assembleari

Per Gisela Roig.

El passat 12 maig va començar la commemoració del primer any del moviment dels indignats, el 15-M. Em va cridar l’atenció, les declaracions d’una indignada, que reclamava fermament un canvi en l’elaboració legislativa que  representi al 100% de la població”.

Així que em vaig plantejar com funcionaria un sistema legislatiu assembleari. La idea de l’actual sistema legislatiu es basa en que l’òrgan votat per la població, el Parlament, tingui la capacitat de complir els seus objectius electorals o, simplement polítics, que devinguin de la situació canviant que caracteritza la nostra societat, a través de l’elaboració i aprovació de lleis. Però donada l’actual desafecció política, el Parlament està votat per un 71’69% de la població; un percentatge en descens que posa en dubte l’efectiva representació del poder legislatiu. Aquest és el punt d’inflexió i el que intenta representar el moviment del 15M.

Em sorgeixen molts dubtes en base a aquesta declaració d’un sistema legislatiu assembleari. En primer lloc, em pregunto com es podria escollir quins projectes legislatius son els que s’han de votar i quins no, perquè sota el lema de “no ens representen”, no s’hauria de deixar cap representant que pogués fer aquesta primera criba. S’haurien de votar totes les propostes de llei en assemblea? Actualment, només a Catalunya buscant al Portal Jurídic, trobem que hi ha 689 lleis, 1902 decrets, i 517 projectes de llei entre d’altres. Aquestes dades fan pensar que seria molt poc viable aquest sistema.

Potser el sistema assembleari aconseguiria que tothom estigués representat, però l’index de participació ciutadana en les consultes no superava el 50% en casos com el Referèndum per l’Estatut de Catalunya, cosa que fa creure en el fracàs d’un sistema que implicaria la participació de la ciutadania en cada decisió legislativa. Per altra banda, també ens trobem en l’elaboració de l’articulat d’una llei. Normalment d’això se n’encarrega una comissió conformada per polítics assessorats per legisladors que procuren que no es contradigui a la norma fonamental, la Constitució. En un mon hipotètic sense polítics ni representació, qui seria l’encarregat de realitzar les lleis, comprovar que no hi hagi duplicitats normatives, llacunes, contradicció amb la Constitució? Ho farien persones amb la seva pròpia feina, sense cap mena de contraprestació? Si tinguessin contraprestació, qui s’encarregaria de determinar-la?

Potser necessito oblidar la possibilitat d’un sistema democràtic, però totes les meves preguntes m’envien a una mateixa resposta: necessitem uns representants que s’encarreguin de fer possible que la societat visqui amb els seus drets garantits i complint els seus deures. Si els polítics actuals ens representen, això ja és opinió de cadascú; però la creació de nous partits més propers a les reclamacions de cada sector, sempre és una porta oberta.



		

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *