Per Albert Noguer.
La Llei de Mesures Fiscals i Financeres de Catalunya d’enguany és, potser, una de les lleis més obscures i que estan ratllant la possible inconstitucionalitat. D’una banda, com es àmpliament conegut, s’habilita a la Generalitat a fixar la taxa turística i, de l’altra, aprova la creació d’una taxa per l’expedició de receptes.
No obstant, part de la doctrina i sector jurídic renega d’aquesta taxa per l’expedició de receptes. La primera d’elles es, sense cap dubte, la consideració de taxa. La taxa, segons l’article 2.2 de la Llei General Tributaria (LGT) és aquell tribut que té, com a fet imposable, la utilització privativa o aprofitament especial del domini públic i prestació de serveis o realització d’activitats administratives en règim de dret públic, que no sigui de sol·licitud o recepció voluntària pels administrats o que no es prestin o realitzin pel sector privat.
Aquesta definició avalada pel Tribunal Constitucional en nombroses sentències com ara la STC 106/2000, on diferencia entre taxa i preu públic sembla col·lidir, frontalment, amb la taxa per expedició de receptes.
L’article 41 de la Llei 5/2012, de 20 de març, de mesures fiscals, financeres i administratives i de creació de l’impost sobre les estades en els establiments turístics regula aquesta taxa i sorprèn, en primer terme, quin és el fet imposable, que consisteix, segons el text legal, en els actes preparatoris i els serveis accessoris de millora de la informació inherents al procés per a la prescripció i dispensació de medicaments i productes sanitaris mitjançant l’emissió de receptes mèdiques i ordres de dispensació que s’han de dispensar en les oficines de farmàcia. Quins són els actes preparatoris que es presten a l’usuari abans d’expedir la recepta? Quins són aquests serveis accessoris de millora de la informació? Tots els que hem anat a un centre de salut coneixem, perfectament, que no s’ofereix cap acte preparatori a l’usuari abans d’expedir la recepta. Quin és aquest servei?
A més, la doctrina tributaria i constitucional ha vingut sostenint, en la seva eterna lluita entre la diferència entre preu públic i taxa, que la taxa no pot suposar, en cap cas, un preu superior al del servei; aspecte totalment contrari en el preu públic. En aquests termes cal indicar, per començar, que la Llei 5/2012, de mesures fiscals, financeres i administratives, en el seu article 41, determina també que l’import de la taxa és d’un euro per recepta com a caràcter general. I sorprèn, als efectes del concepte de taxa que no apareix, en cap cas, sota quins paràmetres o baràmetres s’ha calculat el cost del servei. Com pot conèixer un ciutadà si el cost del servei és el que realment especifica la llei? Com pot, un ciutadà mitjà, determinar -o demostrar- que es vulnera o no un dels principis essencials dels tributs?
També s’argumenta jurídicament que la Generalitat de Catalunya no és competent per regular aquesta matèria i que és el Govern Central qui ha d’establir la quantia d’aportació dels usuaris de la sanitat pública en prestació farmacèutica. A aquests efectes s’han pronunciat, públicament, tant el Ministeri de Sanitat com Alfonso Jiménez, ex-secretari general de Sanitat quan argumenten que aquesta decisió contradiu la legislació espanyola, doncs viola el principi legal a obtenir els medicaments en igualtat d’oportunitats.
No és petit el nombre de juristes que s’oposen aquesta mesura per entendre que contradiu clarament la Llei 29/2006 sobre garanties i ús racional de medicaments i productes sanitaris, la Llei 16/2003, de cohesió i qualitat del Sistema Nacional de Salut en connexió amb el Reial Decret 1030/2006 referent a la cartera de serveis comuns del Sistema Nacional de Salut doncs entenen –i potser amb raó- que aquesta taxa implica, directament, una desigualtat en l’adquisició dels medicaments contrària a l’ordenament jurídic espanyol. M’uneixo a aquest pensament.
