¿Què està passant a la sanitat balear? En l’actual temporada estival s’està perfilant el nou sistema sanitari a tot el territori nacional, el qual fins al moment està originant un autèntica amalgama de notícies, articles i lleis que concreten la xarxa de la que pot arribar a ser una de les sanitats més complexes d’Europa. Si li afegim el camí que cada una de les CCAA esta agafant, l’embolic es fa encara mes gran.
Proposo a desembolicar peça per peça la situació de la nostra comunitat, una de les mes problemàtiques per un tot seguit de raons: El gran nombre de immigrants irregulars, un nou i costós hospital de referencia, el buit de les arques o les dificultats que imposa el repartiment de competències.
Tot i les desesperades mesures harmonitzadores del recent Decret Llei 16/2012 de reforma del Sistema Nacional Sanitari, l’executiu autonòmic del President José Ramón Bauzá s’ha trobat la barrera mes difícil de flanquejar a l’hora d’amortitzar el sistema sanitari: la imprudència (o no?) de l’Estatut d’Autonomia Balear.
Aquesta llei sembla que no va esser gens cautelosa a l’hora de perfilar la base del nostre sistema. L’actual redacció de l’article 25 de l’estatut diu el següent: “Se garantiza el derecho a la prevención y a la protección de la salud mediante un sistema sanitario público de carácter universal.” Al contrari que la Constitució Española, la qual no s’embruta les mans al parlar dels serveis sanitaris encarregant la totalitat de la legislació a les posteriors lleis de desenvolupament segons l’article 43.
A raó del precepte estatutari, abandonar l’actual organització sanitària de manera legal, convertint-la en el servei concertat en el que esta treballant el president, hauria requerit la reforma estatuària d’aquest article. Una reforma per la qual el Partit Popular molt difícilment seria capaç d’obtenir la majoria qualificada de dos terços d’imperatiu constitucional. En conseqüència, la reforma del IB-Salut amb col·laboració del Sistema Nacional de Salut, han dibuixat el següent mapa per obtenir ingressos sense allunyar-se teòricament d’aquest “sistema público de caracter universal”, les notes característiques son les següents:
– Una limitació de la universalitat d’aquets serveis. Es redueix la assistència per als immigrants en situació irregular reservant-se per les següents situacions: assistència de urgències, serveis a menors de edat i serveis a embarassades. Les consultes habituals de la resta de estrangers irregulars és faran previ el pagament de una quota mínima de la seguretat social, la qual és facturarà al moment o bé s’acumularà la factura en els països amb qui existeixi un conveni bilateral. A la vegada també queda reduït l’àmbit material: Els serveis d’avortament, els canvis de sexe o les vasectomies queden fora de l’assistència pública.
– L’aprofitament màxim de les taxes purament executives i desvinculades dels serveis sanitaris en sí. L’exemple més polèmic i problemàtic ha estat sens dubte el pagament del pàrquing de l’hospital de Son Espases amb un preu de 1,56€ la hora fins un màxim 10,76€ el dia, o bé un abonament mensual de 53,78€. Altres exemples dels ingressos executius son el famós cèntim sanitari, en vigor des de l’1 de maig del 2012 a les Balears o una eventual i poc accelerada pujada dels preus als serveis alimentaris de pagament dels hospitals (bars, restaurants, maquines expenedores…).
– Altament relacionada amb l’anterior punt esta la introducció de capital privat en la sanitat publica gràcies a convenis i concessions. Una vella coneguda a les Balears per la construcció i el manteniment del nou hospital de referencia, el qual es manté en funcionament mitjançant concessions amb diverses empreses amb ànim de lucre, (destinatàries de la gran majoria d’aquelles taxes executives). Un altre exemple són els constants rumors de la reconversió de l’antic Hospital Son Dureta en un centre sociosanitari finançat conjuntament amb el sector privat.
– El copagament farmacèutic, una de les claus bàsiques de aquesta solució d’estalvi sanitari i que tant ha costat en entrar a les Balears (amb un retràs de un més en relació a l’ordenament nacional). Com estableixen les bases, els preus variaren en un 60%, 50%, 40% o 10% amb màxims de 8,18 o 60 euros mensuals segons els ingressos i el context personal. (Per una informació detallada visiteu la següent pàgina: http://bit.ly/TaQlVm)
– Per acabar, no podem oblidar la política de retalls generalitzada a tot el panorama nacional, que ha portat a les Balears el possible tancament de dos hospitals a l’illa de Mallorca: l’Hospital General y el Joan March, així com la congelació retall de salaris i l’eliminació de la paga extra nadalenca de una gran quantitat de personal.
En conclusió, sembla que el Govern Balear i l’executiu central, mitjançant un esquema complex y laberíntic han donat amb la solució per evadir, tant l’estatut d’autonomia, com els convenis internacionals en matèria sanitària, exprimint els ingressos i regulant les despeses per poder eliminar el dèficit autonòmic.
Aquest es el que es plantejava en teoria com un servei sanitari públic i universal per a tots. ¿Què n’opinen vostès? Us convido a reflexionar.
