Sota el context de l’Espai Ambiental, la Secció de Dret Ambiental de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona ha organitzat aquest acte que ha comptat amb la ponència de Federico Ramos de Armas, Secretari d’Estat de Medi Ambient, amb l’objectiu de donar a conèixer una legislació emergent.
Aquest mateix matí, dos servidors hem pogut assistir a una mesa on també es trobaven Jesús Sánchez, diputat de la Comissió de Cultura de l’ICAB, i Antonio Loste, president de la Secció de Medi Ambient.
En primer lloc, ha intervingut Jesús Sánchez destacant del dret mediambiental que és una matèria transversal i de creixent rellevància.
Aleshores ha arribat el torn de Ramos de Armas, qui ha començat explicant simpàticament que el seu pare no es creuria que es dedica a una branca del Dret que no és la civil, administrativa o tributaria, és a dir, una de clàssica. Que la seva intenció essencial és fer d’aquest un Dret pràctic i que resolgui problemes, no que els generi donada la confusa normativa actual.
Ha assenyalat que els desastres mediambientals, com el d’Aznalcóllar (Andalusia) l’any 1998 provocat pel vessament de residus tòxics, han estat els que han impulsat aquesta legislació.
Internacionalment s’han fet conferències per tal de buscar l’acció comuna: Rio de Janeiro 1992 i 2012, i Johannesburg 2002. I ha destacat que “no hi ha líder mundial que no digui que el mediambient el preocupa”.
A nivell de normativa europea, la seva entrada es tardia, amb l’Acta Única Europea de 1986. Però des d’aleshores, la seva producció ha estat constant i progressivament creixent. Actualment, la protecció del mediambient es troba reconeguda a l’article 3.3 TUE.
I a Espanya des de 1961 el concepte s’ha anat ampliant, partint de la prohibició genèrica de realitzar activitats nocives que puguin danyar la riquesa ambiental, passant per la definició d’espais naturals protegits com l’atmosfera (1978) i culminant amb la seva inclusió com a fi constitucional.
Vista l’evolució, Ramos de Armas ha definit el Dret mediambiental com un sector de l’ordenament jurídic que disciplina les conductes de l’home que tenen efecte sobre el medi. Cal matitzar que els béns culturals no es troben inclosos ja que compten amb una regulació sectorial.
L’ha vinculat amb el concepte de desenvolupament sostenible de la humanitat, del qual ja es parlava al segle XVIII, i ha destacat la seva transversalitat comentant, entre d’altres, l’absorció de lleis habituals del Dret administratiu com les de costes i la magnitud en el Dret processal, on consta de la legislació més amplia per a recórrer. Ha parlat també de l’existència de principis propis, més enllà del famòs “el que contamina, paga”.
I ha posat especial èmfasi en la distribució de competències actual, que neix de l’article 149.1.20 CE i involucra a l’Estat, les Comunitats Autònomes i els municipis. Crític ha estat amb l’article 25.2 de la Llei 7/1985, Reguladora de les Bases del Règim Local, del qual creu que s’hauria de reflexionar en base als anys de vigència i els resultants que ha donat. Ha ressaltat la falta de coordinació com un dels punts claus a millorar. Llavors ha recordat l’actualització de la doctrina del TC per la qual l’Estat ha d’establir les bases i les CCAA el desenvolupament, lamentant que anteriorment (STC 169/1991) l’Estat podia esgotar la matèria i les CCA només establien normes complementàries.
Tot seguit s’ha parlat dels projectes de l’actual Govern. Del respecte del principi d’unitat de conca hidrogràfica a nivell estatal per sobre les competències atribuïdes a les CCAA. Que un mateix territori objecte de diferents proteccions ambientals ha de trobar-se regulat en un únic text normatiu, i no set de diferents. Que pel mercat de subhastes d’emissions de CO2 l’any passat es van obtenir uns 60 milions d’euros que es reinvertiran, i aquest any s’espera també un guany important però inferior (al 2011 la tona de CO2 es pagava a uns 6 euros, actualment es calcula que a 4). Que es desafectin certs elements de domini públic continguts a la Llei 22/1988, de Costes i que han propiciat una falta de seguretat jurídica. Que es revisi la Llei 5/2007, de la Xarxa de Parcs Nacionals, per la qual actualment hi ha unes 400 persones en organismes autonòmics sense funció ni sentit.
Però l’afirmació més contundent ha estat amb el tema de les aigües. Espanya ha realitzat incompliments comunitaris tant en matèria de planificació, on només Catalunya havia actuat amb diligència en la seva presentació al 2009, com depuració, on falten 1.000 depuradores i és imprescindible incentivar la inversió privada. I és que l’aigua és quatre cops més cara a Dinamarca i més abundant, i això només fa pensar en un camí: l’augment progressiu del seu preu com a recurs escàs a diferents zones d’Espanya.
Tancat la conferència, Antonio Loste ha interpel·lat a Ramos de Armas recordant la manca d’una norma tècnica estatal que reguli les masses d’aigua subterrànies. Aquest ha respòs que s’ha de reflexionar a on s’ha de tornar, en referència a les diferents polítiques ambientals que s’han seguit al llarg dels últims anys, però assegurant que és un tema que es tractarà.
Després d’una extensa ronda de preguntes sobre essencialment dates en què seran aprovades les diferents mesures previstes, ha acabat un acte on l’actual Secretari d’Estat de Medi Ambient ha deixat clar que el futur d’aquesta matèria passa pel centralisme.
Per últim, s’ens han permès formular una pregunta a Antonio Loste. Amb ella hem volgut aproximar-nos al delicte mediambiental, un tema no tractat en la conferència. I saber si la corrupció de funcionaris i autoritats públiques, tant extensa en altres àmbits, també arriba al medi ambient, i si l’article 329 CP, que castiga les conductes irregulars al respecte, acaba tenint un ús pràctic regular. La resposta ha estat clara. No. Els funcionaris tendeixen a extralimitar-se per la falta de regulació referent a certs aspectes essencials, però no hi ha mala fe. A més, en quant a l’obligació d’inspecció, es troba desfuncionalitzada, pel que són entitats no públiques les que se’n encarreguen.
