Taxes judicials: efectes als jutjats i altres crítiques

Per Gisela Roig i Kevin Sànchez.
Barcelona.

La conferència sobre les taxes judicials va ser un nou acte organitzat per l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona en el marc dels actes de Sant Raimon de Penyafort 2013. Moderà la taula el responsable de Formació i diputat de la Junta de Govern de l’ICAB, l’Il·lm. Sr. Jesús Sánchez García; acompanyat pel Sr. Isidor García Sánchez, coordinador de la Comissió de Normativa de l’ICAB i per la Sra. Carmen Bernal López, secretària judicial del Jutjat de Primera Instància núm. 46 de Barcelona.

Un cop més Jesús Sánchez demanà la derogació, o com a mínim, la reducció del seu abast per tal de minimitzar l’impacte que ja a hores d’ara està comportant l’aplicació de la Llei 10/2012, de 20 de novembre, per la que es regulen determinades taxes en l’àmbit de l’Administració de Justicia i de l’Institut Nacional de Toxicologia i Ciències Forenses.

Per la seva banda, Carmen Bernal que va voler exposar en quina situació deixa aquesta llei els jutjats i com els afecta en el seu funcionament diari ja que com a secretària judicial, s’ha convertit en la figura encarregada de gestionar l’aplicació de les taxes.

En primer lloc va voler realitzar un repàs històric constatant que la imposició de taxes es remunta al pre-constitucional Decreto 1035/1959, de 18 de junio, por el que se convalida y regula la exacción de las tasas judiciales, derogat a posteriori per la Ley 25/1986, de 24 de diciembre, de supresión de las tasas judiciales després de l’aprovació de la Constitució Espanyola. Posteriorment, les taxes es van tornar a implementar amb la Ley 53/2002, de 30 de diciembre, de medidas fiscales, administrativas y del orden social modificada en pocs preceptes el 2011. El problema que generava aquella llei anterior a l’actual era merament processal perquè no quedava resolt si la petició a les parts de pagar les taxes havia de ser condició per tal de poder donar lloc a la demanda. Arran d’això, l’Audiència Provincial de Barcelona determinà que encara que no es fes aquest pagament, es podien continuar els tràmits processals per tal de no deixar causes sense tramitar; podent requerir posteriorment el pagament de les taxes. La gran diferència entre la Ley 53/2002 i l’actual es troba però en que aquella era tan sols aplicable a empreses de gran dimensió, de manera que no els hi suposava un escull per utilitzar la justícia i contribuïen, per altra banda, al finançament del servei. Així ho determinà el Tribunal Constitucional en la sentència 20/2012, on declarà que el sistema de taxes era constitucional i no posava en perill la tutela judicial efectiva recollida a l’article 24.2 de la Constitució espanyola.

Segons Bernal, en aquest mateix sentit es va aprovar la Llei 10/2012 amb els següents objectius objectius: posar fre a la litigació excessiva, disminuir els costos de la justícia de manera que els suportin els que més s’en beneficien i finalment fomentar la mediació. En aquest punt la ponent va apuntar que s’ha de tenir en compte que la mediació no és sempre una alternativa més barata ja que de vegades, s’han de fer 4 o més vistes, fet que implica un augment en la utilització de recursos.

Respecte els altres arguments del legislador, com els d’agilitzar la justícia, Carmen Bernal va voler indicar que la llei no determina el moment en el que s’ha de presentar el pagament de la taxa, de manera que normalment els advocats no la presenten i esperen a que la justícia els hi reclami per poder així justificar-se front els seus clients. Tots aquests procediments són tràmits que s’han d’anar sumant al procés i que comporten una major despesa en temps i recursos.

Bernal va tenir també unes paraules sobre els efectes d’aquesta taxa. En concret va posar l’exemple de que en una demanda d’execució hipotecària per valor de 100,000€, la taxa judicial ascendiria a 700€ entre tram fixe i tram variable. Podria estar bé perdonar la taxa en casos com aquest, va sentenciar.

Per finalitzar, Carmen Bernal va senyalar 4 conclusions sobre l’aplicació de les taxes judicials: l’administració no s’ha descongestionat, el recurs a la taxa provoca més feina a l’Oficina Judicial, no hi ha un criteri unànime sobre el requeriment i la taxa recaurà en darrera instància sobre el deutor.

Imatge de la Conferència. Font: ElJurista.

A continuació agafà la paraula Isidor García que coincidí en molts dels aspectes tractats per Carmen Bernal. Començà la seva intervenció fent un anàlisi a la llei catalana de taxes, justificat a través d’un Acord de la Comissió de la Sala de Govern del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya el 24 de gener del passat 2012. Aquest acord apuntava que era un bon mètode per finançar l’administració de justícia catalana i que es tractava d’una quantitat prudent en comparació amb els costos de la defensa tècnica (és a dir, dels advocats).

La intervenció continuà criticant la llei amb l’argument econòmic que perseguia la Generalitat, ja que dels 24 milions que es preveien recaptar tan sols se’n van aconseguir 7. Per Isidor García era una llei que anava vinculada a una falta de seguretat jurídica donat que no hi havia un mecanisme de consulta vinculant ja que per poder consultar els pressupòsits en els que la llei era aplicable, existia un mitjà online que canviava periòdicament. Aquest fet era un impediment pels advocats que volien saber amb exactitud si el seu procediment estava afectat per les taxes i en quina quantitat. A més, també va apuntar l’elevat nivell d’incompliment i la imprevisió legal de la repercussió en costes processals.

Seguidament, el ponent va centrar-se en l’actual llei espanyola, que a diferència de la catalana, no està suspesa. Aquesta llei amplia, respecte de la 53/2002, els subjectes que han de fer front al pagament de taxes; ara no només les grans empreses hi estan afectades, sinó també els subjectes passius i les altres persones jurídiques (incloses les entitats sense ànim de lucre).

L’àmbit material d’aquesta llei, també s’ha ampliat a la jurisdicció social, els procediments matrimonials, l’exempció del concurs voluntària i la impugnació de disposicions de caràcter general. El principal problema, va apuntar García, és que s’inclouen taxes per procediments que són obligatoris per la mateixa llei, és a dir, en els procediments per divorci la llei determina que s’ha de realitzar per mitjà d’un procediment judicial i no es pot fer mitjançant una simple firma notarial. Per tant no es pot permetre que, a més, s’hagi de suportar aquest pagament de taxes addicional.

Segons Isidor García, el legislador estatal motiva la creació d’aquesta llei de diverses maneres. Per una banda, per la necessitat de renovació i millora de la Ley 53/2002. Per una altra, segons va dir el ministre Gallardón, per dissuadir de l’abús al dret de la justícia. I per últim, una finalitat recaptatòria: per finançar l’accés a la justícia gratuïta; un argument inversemblant per García, qui recordà que l’Estat no té competències exclusives en l’accés a la justícia gratuïta.

Les següents crítiques les va lligar amb els objectius que apuntava anteriorment Carmen Bernal. En primer lloc, va recordar que la STC 20/2012 feia referència a l’antiga llei que tenia un àmbit d’aplicació i uns subjectes molt més reduïts, i que per tant no es pot fer servir com a justificació constitucional. Acte seguit i per finalitzar, va al·legar al fet que es digués que aquesta taxa serviria per pagar la justícia gratuïta, ja que aleshores no estaríem parlant d’una taxa per un servei o un copagament sinó un “repagament” (en parules d’Isidor García) ja que la justícia gratuïta ja es paga mitjançant els impostos.

Així doncs, un cop més va quedar palesa la disconformitat del gruix del sector de la justícia sobre aquesta llei de taxes espanyola així com sobre la catalana, que en aquests moments es troba en suspensió perquè el govern central la va recórrer davant del Tribunal Constitucional.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *