La fàbula del Diez-Picazo i els tres joves

Per Martí Rosello Camps.

La idea sobre aquest article sorgeix de manera espontània i en un dia qualsevol. Eren prop d’un quart de nou del matí, quan agafo el tren dels FGC a la estació de Valldoreix en direcció Barcelona. Veient seients vuits no dubto en seure’m i aprofitar aquell moment per repassar les notícies més interessants del dia. De sobte, me’n adono que estic envoltat de tres estudiants ben joves de la Universitat Internacional de Catalunya, tots ells procedents de la facultat de Dret i amb el manual del Diez-Picazo sota el braç. Les seves cares irradiaven il·lusió, entusiasme i ambició, sobretot ambició, segurament fruit de la seva joventut. Just quan passàvem per davant de l’estació de Les Planes comencen un debat aferrissat sobre la poca conveniència de l’actual procediment d’execució hipotecari. Veient jo l’oportunitat que se’m presentava vaig decidir no desaprofitar  l’avinentesa per sumar-me al debat.

De les conclusions d’aquell encontre en parlarem més endavant, però posem-nos en antecedents.

L’actual procediment d’execució hipotecaria atorga una relació desigual de poder entre l’executat (deutor hipotecari) i l’executant (banc). Es pot dir que tot comença amb les causes d’oposició que pot presentar o al·legar el demandat contra les pretensions del demandant (arts. 557 i 559 LEC). La seva característica principal és que són taxades. Taxades vol dir que només es poden al·legar les que estan explícitament previstes en els articles ja citats. Si el apreciat lector fa un breu recés i consulta els articles de la LEC que en aquest cas ens són escaients, comprovarà que hi ha dos tipus de causes d’oposició: el primer per motius de fons i el segon per defectes processals. Les de fons són de poca utilitat pràctica, així que no en farem esment. Però permeti’m el estimat lector aturar-me, ni que sigui un segon, i seguir a rengló seguit parlant del segon tipus.

L’article 559 LEC va ser objecte de reforma mitjançant la llei 5/2012 de 6 juliol, per la que es suprimia la causa d’oposició fonamentada en la manca de força executiva d’un títol extrajudicial. La causa suprimida tenia un fort sentit ja que només es podien executar escriptures que s’haguessin expedit amb tal força. Aquest últim canvi legislatiu, només fa que acreixentar la posició preponderant dels Bancs. Alguns ho interpreten com un cop d’ullet del legislador cap a les entitats financeres.

Però en aquesta pel·lícula, els únics “dolents” no són el legislador i els Bancs, sinó que també ho són aquells advocats que s’omplen la boca dient, que el procés d’execució ordinari que es deriva després de que el Banc s’hagi adjudicat un be immoble per un 60% del seu valor de taxació, es pugui paralitzar al·legant la figura del enriquiment injust. Esgrimir aquesta figura per paralitzar el procés d’execució ordinària referit i assegurar-li, al mateix temps, al client, que l’èxit està garantit, és poc menys que immoral i poc ètic. Aquests tipus de conductes són les que denunciava la PAH de Lleida a finals de la setmana passada, tal i com informava el canal d’informació 3/24.

Res més lluny de la realitat, la figura de l’enriquiment injust no existeix en cap redactat legal del nostre ordenament jurídic, “només” està acceptat per la nostre jurisprudència, i dic “només” perquè en el nostre país la norma de l’obligatorietat del precedent judicial, propi del common law, no impera, i tal com diu el CC en el seu article primer, la jurisprudència no és Font de Dret, sinó que només és Font complementària. Per tant, “l’èxit”, assegurat per aquells advocats “dolents”, sota el meu punt de vista, tendeix a zero.

I la figura del enriquiment injust em porta de nou als estudiants dels que parlava al principi, ja que va ser amb el autor del Diez-Picazo amb qui vaig començar a adquirir les primeres nocions sobre aquella figura. Aquells tres estudiants es van posicionar fermament a favor del deutors hipotecaris assegurant que eren víctimes d’un sistema cada vegada més elitista. Jo, ara mateix, al contrari que aquells joves advocats, no ficaria la mà al foc per ningú. La realitat és que la LEC necessita una urgent reforma, pel simple fet de tenir un procediment d’execució hipotecària “lleig”, anacrònic i desfasat que afavoreix als Bancs. Però al mateix temps, hi ha diversos advocats que s’aprofiten d’una maquinària propagandística per lucrar-se a costa dels desnonats.

La pregunta es obligada: Hi ha algú que sigui “bo” en aquest llargmetratge? La meva resposta es que sí, i la trobo en aquells tres joves advocats, amb els que un dia, per casualitat, em vaig topar en el tren.

Martí Rosello Camps

Llicenciat en Dret per la Universitat Pompeu Fabra. Obtenció del títol “Máster en Dret Internacional dels Negocis” per l’escola de negocis ESADE en intensificació mercantil. Exerceix com a advocat des de 2011. Obtenció del certificat de pràctiques internacionals gràcies a la col·laboració amb la institució Exeter County Court a Anglaterra. Ha treballat en l’àrea processal-bancaria  encarregant-se de procediments executius d’hipoteca, i ara mateix treballa en l’àrea de mercantil de MAB Legal & Corporate en el departament processal-concursal.