Per Carlos Garfella Palmer.
Ningú va dir que seria fàcil, aquesta és -o serà- la fita més explícita i senzilla per resumir la situació política d’Italià després del recompte total del escrutini dels vots que els italians van dipositar a les urnes durant el transcurs de les jornades lectives del passat diumenge i dilluns. Una jornada i mitja en total va ser la que els italians varen tenir per acudir a la urnes per tal d’elegir, després de 15 mesos de govern tecnòcrata “made in UE”, els nous components del congrés i del senat. Una jornada i mitja que al final també ha sigut la que han tingut els italians per dur a la situació política italiana a la inestabilitat, ingovernabilitat, crisis, o qualsevol terme sinònim a “anormalitat” que el lector sigui capaç d’imaginar.
Malgrat que en primera instància els sondejos a peu d’urna varen pronosticar una victòria de la coalició centreesquerra de Pier Luigi Bersani al senat i al congrés, que juntament amb els vots del primer ministre tecnòcrata Mario Monti podrien dur a Itàlia a un govern “mínimament” estable i per lo tant, a un govern que dones via lliure a la consecució de les polítiques econòmiques “recomanades” per la UE per tal d’aconseguir la tant desitjada estabilitat del mercats financers a Itàlia, a la zona euro i més concretament al països més colpejats per la crisis com Espanya, Grècia, Irlanda o Portugal. Les primeres dades oficials del recompte de vots varen precipitar lo que tants d’analistes polítiques i periodistes pronosticaven o temien: El fraccionament en les cambres de tal manera que s’impossibiliti la consecució de pactes en almenys: una, dues, CAP cambra? La tornada d’IL CAVALIERI – Silvio Berlusconi- a escena després de la seva sortida “forçada” i l’augment del populisme en mans del comediant – literalment parlant- Beppe Grillo amb el partit del moviment 5 Estrelles, un partit de clar caire antisistema que per sorpresa de tots – o no- ha sigut el partit més votat -tenint en compte que els altres candidats es presentaven a través de coalicions-.
“Boom Grillo, Itàlia ingovernable” – portada d’avui del diari “La repubblica” era el titular més destacable que es podia llegir als quioscs italians al sortir el sol. A mesura que els italians dirigeixen els resultats, els mercats directament el comencen a vomitar: L’Ibex perdia més del 3,1% minuts després de l’obertura, el Daw de Fráncfort ( -2%), el Cac de París ( -2,3%) o el Ftse de Londres (-1,5%) Igual que la prima de risc: La espanyola ha sobrepassat els 400 punts després de 3 mesos, mentre que l’italiana augmentava d’entrada 50 punts bàsics. Qui serà ara el primer en demanar-li a Silvio Berlusconi sobre la pujada de la prima de risc? Seria interessant la seva resposta tenint en compte les seves declaracions al desembre sobre la mateixa “La prima de risc és una estafa” va dir Il Cavalieri preparant la seva primera arma llancívola per escalfar motors abans de la campanya electoral contra la tecnocràcia de Mario Monti, tecnocràcia que tal i com recordem va arribar a causa de la sangria que produïa la pujada de la que ara Il Cavalieri defineix com “estafa“, – lògic-. I aquesta ha sigut la tònica de Silvio durant la campanya, enaltiments de la pàtria embolicant-se sota la bandera parlant d’una Itàlia no sotmesa a Alemanya, l’enaltiment de la independència econòmica i fins i tot ojo al dato– fent declaracions afins a la dictadura feixista italiana: “Mussolini va fer coses molt bones” va ser capaç de dir l’empresari italià.
Analitzant bé la situació política en un context europeu, no sorprèn gens la situació italiana en l’actualitat ja que el que està passant a Itàlia és el que va passar a Grècia fa menys d’un any , inclòs podria ocórrer que es tornessin a convocar eleccions, igual que el que va ocorre al país hel·lè. L’única diferència? El feixisme ha triomfat més a Grècia -per sort italiana-. Silvio Berlusconi, al qual consider “el millor polític italià” -que no gestor- per ser des del meu punt de vista, el que millor sap entendre –manipular?– a la societat italiana, ha sigut molt precís electoralment parlant al observar la pujada del feixisme en tota Europa a causa de la crisis. No em sorprèn per aquest motiu que hagi deixat caure el seu estima per un feixista de la talla de Mussolini, sabent ell que a mesura que s’agreuja la crisis són més els que es tornen nostàlgics d’antics règims. Bravo, Silvio.
Ara queden dos camins. El primer, que es produeixi l’únic possible pacte que pareix possible en el congrés: El de centreesquerra de Bersani amb la coalició de Berlusconi, pacte al que Berlusconi no es tanca. L’altra, que es convoquin noves eleccions amb el risc dels possibles “danys col·laterals” S’imaginen que el humorista antisistema Beppe Grillo és fes amb la presidència del país? No ho descartin en cas de que es convoquin noves eleccions.
Ara, en el cas espanyol, a esperar.
Si a Itàlia estan vivint “La Divinna Comedia” de Dante, a Espanya viurem “El perro del hortelano” de Lope de Vega. Dit queda.
Carlos Garfella Palmer.
Estudiant de Dret i amb gran vocació periodística, malalt de l’actualitat política internacional. Viatjar per distints continents –Àfrica en especial- és la meva passió. Esportista, amant de la muntanya i de la literatura sud-americana.