Per Joan Roselló Cardona.
Només cal fer-li un cop d’ull a la premsa més recent per apreciar com la immensa majoria de representants públics, partits polítics i institucions recuperen un concepte temps enrere oblidat i, avui, en “boca de tots”. Si, parlem dels Codis Ètics.
Vàries seran les seves variants i acceptacions. Des dels codis de bon govern, els codis de conducta o els codis de transparència entre uns altres. Però alguna cosa resulta clar. Independentment de la nomenclatura, la finalitat de tots ells serà la mateixa. Establir una pauta prèviament reglada la qual estipuli els codis d’actuació de tot representant en l’esfera pública.
Vinculant el citat amb l’àmbit polític, recentment he assessorat a un partit en l’elaboració del seu. Des de la metodologia per obtenir major legitimitat, el contingut per optimitzar la seva finalitat i el disseny de la seva promoció per maximitzar la seva notorietat. Ara bé, quin és el seu objectiu? i, per què ara? Molt senzill. Tots i cadascun dels diferents partits polítics busquen el mateix. Aconseguir major credibilitat.
És cert que el context actual remarca aquesta necessitat. Però, seria ingenu creure que mai abans s’ha treballat en aquesta adreça. Només cal fer un cop d’ull a la legislació vigent per comprendre com no són poques les experiències prèvies en via Institucional.
En l’àmbit de l’Administració local, és coneguda la proposta de codi de bon govern de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies. També seran vàries les propostes vigents en seu autonòmica. Balears, Cantàbria, Castella i Lleó, Galícia o Navarra seran alguns exemples sense anar més lluny. Però, serà potser la realitat vigent a nivell de l’Administració General de l’Estat la més simptomàtica de la qüestió que a continuació vulguem tractar.
El Consell de Ministres de 18 de febrer del 2005, ratificarà l’acord per a l’aprovació del primer Codi de Bon Govern dels membres del Govern i dels alts càrrecs de l’Administració General de l’Estat. Aquesta resultarà la premissa necessària per desembocar en la posterior aprovació de la Llei 5/2006, de 10 d’abril, de regulació dels conflictes d’interessos dels membres del Govern i dels Alts Càrrecs de l’Administració General de l’Estat i el seu consegüent desenvolupament reglamentari.
L’evolució normativa no quedarà aquí i, recentment, el Consell de Ministres de 27 de juliol de 2012 aprovarà el Projecte de llei de Transparència, Accés a la Informació Pública i Bon Govern. Projecto el quin, tot sigui dit, avançarà en la seva tramitació en la cambra baixa sense cap celeritat manifesta i, així mateix, amb ja rellevants crítiques sobre la proposta inicial.
Així doncs, la pregunta es fa inevitable. Si ja apreciem com els Codis Ètics són una realitat palpable en via Institucional i, en la més fervorosa actualitat, tota formació política resulta extremadament interessada en l’adopció del seu, com fer que un Codi Ètic no sigui paper mullat?
1. Garanties. Als meus alumnes de Dret Constitucional en la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona sempre els feia la mateixa pregunta. Quin és la principal diferència entre les coetànies Declaració Universal de Drets Humans i el Conveni Europeu de Drets Humans? La resposta típica sol ser, l’àmbit territorial d’aplicació? Error. Això resulta massa obvi. La magna diferència entre ambdues resultarà la previsió d’un “Tribunal específic” en el CEDH (el Tribunal Europeu de Drets Humans, i inexistent en qualssevol versió en la DUDH), com a garantia del text articulat. Així doncs, per notori, presumptuós o rellevant que pretengui resultar tot “codi”, de no preveure unes garanties específiques per a la seva vigència, imposició i salvaguarda, el text, en si mateix, naixerà viciat. Serà paper mullat.
2. Conductes determinades. Un altre greu error sol resultar el de no voler taxar cas algun, i limitar-se a estipular bonics i artificiosos abstractes. En el món del dret a aquest fenomen s’el sol anomenar “clàusules jurídiques indeterminades”. Calaixos de sastre si un vol. Així, davant la impossibilitat de “preveure” tots els fenòmens potencials a subsumir en el text que entrarà en vigor, ex ante es sol optar per estipular un conjunt de “clàusules més àmplies” a partir de les quals no quedi cap nova mala praxi “lliure” del seu imperi i aplicació.
Ara bé, això no ens pot resultar suficient en l’àmbit polític. No, quan els exemples de “mala conducta”, per cridar-ho d’alguna manera, són una realitat massa comuna. Suposats coneguts i interioritzats pel ciutadà del carrer als quals volem començar a afrontar. Per això, si volem tornar a recuperar la credibilitat, respostes pràctiques a casos reals.
3. Llacuna intermèdia. Un altre error típic en un codi que pretendrà establir una pauta prèviament reglada a l’actuació de tot representant en l’esfera pública, serà el de limitar-se a recopilar els supòsits que traspassin la línia vermella i, amb sort, estipular una pena associada. Això respondria al que “no es pot fer”. Ara bé, què ocorre amb el que “s’ha de fer”? I, més enllà, amb tots els supòsits que quedarien entre mitjà d’un ideal exemplar i un tipus penal? Aquí, en aquest desert entre tots dos pols, sol residir una “llacuna intermèdia” la qual no sempre se sol voler afrontar. Si, a propòsit. Parlem dels casos de conductes reprovables o que s’allunyin dels ideals exemplars. Aquells els quals encara no hagin traspassat la línia vermella però no siguin, ni des de lluny, actes propis desitjables per a un representant de l’esfera pública. Vinculats a la seva esfera privada, actuacions i declaracions desafortunades o la ja típica presumpció d’innocència davant una eventual imputació. Aquests, sobretot, també s’hauran de preveure.
4. Tercers garants. Amb anterioritat remarcàvem la necessitat d’establir garanties com a pilar de volta a la credibilitat de tot codi. Ara bé, què ocorre si aquells encarregats de garantir l’imperi del text acordat són els mateixos membres del partit? acòlits els quals difícilment posaran en risc la seva carrera política davant una eventual denúncia dels seus responsables jeràrquics? imaginen ja “la garantia” que tindrà aquest text… no? Per això mateix, pot arribar a resultar fonamental la capacitat d’incorporar a tercers independents de reconegut prestigi com a part d’aquest comitè, tribunal o òrgan encarregat de fer prevaldre les garanties del codi aprovat.
5. Publicació, seguiment i avaluació. Finalment, és tal “la por” al fet que aquest codi pugui revertir-nos en una arma de doble fil davant qualssevol escàndol intern inesperat que, masses vegades, tota aprovació d’un codi ètic sol anar acompanyat del seu oblit intencionat. Arraconat i que no molesti. Això no pot ser una solució. Si realment optem per una major transparència, l’estratègia més adequada resultarà la de la seva publicació. Però, ja no solament això. Si no, fins i tot, la de garantir el seu permanent seguiment i constant avaluació. Així, tota publicació resultarà indispensable que vagi acompanyada d’una plataforma de seguiment de la nostra activitat i, paral·lelament, d’avaluació al fet que tota actuació es subsumi en el marc previst amb antelació. Aquesta és una via, realment efectiva, per recuperar la credibilitat perduda. La tecnologia i les xarxes ens ofereixen un exponencial quasi infinit de diferents opcions. Aprofitem-les.
Com haurem apreciat, són molts els que últimament optaran per un codi, però, a l’hora de la veritat, no seran tants els que realment optin al fet que aquest codi els reguli a tots. La por, la desconfiança o la correlació d’interessos interns a tota formació, són tendències massa arrelades en moltes de les diferents organitzacions polítiques com per apostar fefaentment per una “autolimitació”.
Això no pot ser excusa. D’una banda evidenciarà la necessitat manifesta d’apostar per la modernització dels partits polítics. I, per una altre, remarcarà com l’alternativa a tota regeneració resultarà, sens dubte, seguir aprofundint en una perillosa degeneració.
Els canvis són imprescindibles. Noves fórmules són possibles. Aprofitem la possibilitat.
Joan Roselló Cardona.
Professional en Afers Públics i Innovador Social
www.joanrosello.com
