Responsabilitats i riscos actuals de l’empresari

Per Víctor Díaz, Pol Rubio i Alexander Salvador.
Barcelona.
 

L’equip de El Jurista ha assistit avui a l’esmorzar empresarial titulat: Responsabilitats i riscos actuals de l’empresari; organitzat per Cículo Legal, Lladó Grup Consultor i Fortuny Advocats. La convocatòria ha estat tot un èxit: han assistit personalitats rellevants de l’àmbit judicial així com del sector empresarial i professional del dret, incloent un gran nombre d’assessories, gestories i bufets d’advocats.

Riscos de l’empresari derivats del nou entorn penal econòmic.

Javier Marca Matute, magistrat de la Secció 4 de l’Audiencia Provincial de Girona

Miquel Fortuny, soci de Fortuny Advocats

El Magistrat ha destacat el gran interès que la societat mostra pel dret penal econòmic, donats els recents esdeveniments de corrupció política i malversació de fons públics.

La principal idea a destacar d’aquesta primera intervenció és la naturalesa expansiva del dret penal, a cada reforma del nostre Codi Penal apareixen noves regulacions, tipus penals i béns jurídics sovint sota la forma de tipus penals incomplets (recordem que són aquells tipus penals que part del seu contingut es troba en una altre norma, efecte denominat remissió) i les lleis penals en sentit formal (conegudes com a anticipació de les barreres de protecció a Alemanya), consisteixen en preveure un càstig anticipat a la comissió del delicte, és a dir, l’ordenament jurídic reacciona vers aquelles conductes que poden posar en perill un determinat bé jurídic. Aquests nous tipus penals són molt complexes, sovint generen confusió al jurista doncs aquest es veu en l’obligació de consultar una multitud d’articles i preceptes legals per entendre quina és la conducta concreta a la que es refereix el Codi Penal; el conferenciant s’ha referit a aquests, irònicament, com a tipus penals d’esgotament.

Un dels temes tractats pel Magistrat ha estat les defraudacions a la hisenda pública, regulades a l’article 305 del Codi Penal. Una de les principals novetats ha estat la modificació del termini de prescripció, el qual ha passat dels 5 als 10 anys, fet que permet a les autoritats perseguir els defraudadors i evitar la impunitat d’aquestes conductes, doncs paradoxalment, l’autoritat tributaria podia trigar fins a 4 anys per iniciar les actuacions corresponents i no era estrany que el termini de 5 anys fos massa curt per a exigir les responsabilitats penals corresponents.

Anteriorment a la reforma del Codi Penal, es considerava que un pagament fora de termini era causa d’excusa absolutòria (és a dir, es “perdona” el delicte de defraudació comès, sense posar en qüestió que el delicte ha estat consumat) però actualment els efectes d’aquest pagament són diferents: no s’ha comès cap delicte. Recordem que l’actual regulació considera com a delicte contra la hisenda pública tota defraudació superior als 120.000€. Paral·lelament, es preveu un tipus agreujat per l’especial transcendència de la defraudació, quan aquesta superi els 600.000€; aquesta quantia ha estat establerta ajustant-se a la jurisprudència del Tribunal Suprem sobre la matèria, la sentència més rellevant és la 31/2012, de 19/01/2012.

Seguidament, s’han abordat temes com els delictes contra la hisenda de la Unió Europea (305.3 CP), defraudacions dels pressupostos de la UE (306 CP), frau a la Seguretat Social (307.1 CP), estafa a la Seguretat Social (307 Ter 1 i 3 CP), el frau de subvencions (308.1 CP), delictes contra els drets dels treballadors (311 CP), delictes de falsedat (390 i següents CP), delictes comptables (310 CP), falsedat comptable (290 CP), imposició d’acords abusius i lesius (291 CP i següents), i finalment l’obstaculització dels drets dels socis i l’administració deslleial (193 i 195 CP respectivament).

Per finalitzar amb la seva intervenció, el Magistrat ha posat l’accent en que l’alteració del concepte i la quantia d’un determinat deute suposa apreuar un comportament delictiu doncs consisteix en crear una falsa aparença. Tanmateix, ja no és possible per part de l’empresari presentar una declaració anticipada a hisenda amb la finalitat d’advertir que no podrà fer front a les seves obligacions fiscals per falta de mitjans econòmics; anteriorment la doctrina i la jurisprudència del TS justificava aquesta pràctica però la modificació del Codi Penal de 2012, amb la Llei Orgànica 7/2012, anul·la definitivament aquesta possibilitat. Finalment, el conferenciant ha advertit que la declaració en concurs d’una societat de capitals no exclou la responsabilitat dels socis de satisfer els deutes amb hisenda, especialment en aquells casos en que la declaració de concurs és fraudulenta.

Com afecta la ruptura familiar a l’empresa familiar?

Ernest Pascual Franquesa, Magistrat del jutjat de família nº45 de Barcelona.

Carmen Varela, socia de Bufete Guerrero-Círculo Legal.

En aquesta ocasió, Ernest ha compartit amb els assistents la seva experiència i coneixement sobre el dret de família i la incidència d’aquest en l’àmbit econòmic familiar. Es tracta d’un àmbit complexe doncs intervenen diverses figures jurídiques: guarda i custòdia, dret de visites, atribucions de vivenda familiar (aspecte especialment conflictiu quan la vivenda és propietat d’una societat de capitals), fills depenents, pensió compensatòria, pensió d’aliments i compensació econòmica.

El Magistrat recomana que en cas de divorci és important arribar a un acord, degudament exterioritzat en un conveni regulador doncs d’aquesta manera s’eviten multitud de conflictes que per a l’autoritat judicial són difícils de solucionar.

Sobre la pensió compensatòria, exposa el Magistrat, es tracta d’una mesura la finalitat de la qual és corregir els desequilibris originats en la ruptura familiar (lluny de significar, en qualsevol cas, que el beneficiat hagi de participar en els guanys de l’obligat). La pensió es valora, en l’aspecte de la quantia i duració, a partir dels següents elements: duració del matrimoni, edat del sol·licitant, ingressos i patrimoni dels cònjuges, perspectives laborals i dedicació a la família (tant passada com futura). La modificació de la pensió compensatòria només és possible per a reduir-la, mai per a augmentar-la, en base a un fet posterior i substancial a la demanda. Algunes causes d’extinció de la pensió són: increment del poder adquisitiu del beneficiari, convivència marital d’aquest (no així la simple relació sentimental), acomiadament laboral (amb determinades excepcions) o prejubilació de l’obligat.

L’absència de barems oficials dificulta la tasca del jutge per a determinar la quantitat de la pensió, pel que la inseguretat jurídica resultant afecta tant advocats com ciutadans.

Seguidament, el Magistrat ha abordat el tema de la compensació econòmica. Aquesta consisteix, a diferencia de l’anterior, en una indemnització compatible amb la pensió compensatòria. El sol·licitant ha d’al·legar un dels dos motius següents per a reclamar-la: haver dedicat més temps a la família (rol tradicional, un dels membres treballa i l’altre s’ocupa de les tasques domèstiques i familiars), o haver treballat per l’altre cònjuge sense retribució o insuficient. En qualsevol cas, és necessari un desequilibri patrimonial suficient resultant de la ruptura matrimonial.

Tant la pensió compensatòria com la compensació econòmica són prestacions renunciables per aquell que legítimament pot exigir-les.

Finalment, el Magistrat ha destacat el següent:

  • La compensació econòmica ha de sol·licitar-se en cas de separació de fet, doncs de no fer-ho, el legitimat no podrà reclamar-la en el moment de la ruptura formal.
  • En la pensió compensatòria no succeeix el mateix que en el punt anterior, excepte quan hagi transcorregut un període de temps considerable entre la separació de fet i la separació formal, aspecte que correspon ésser valorat pel jutge.
  • Malgrat no existir barems oficials, el Consell General del Poder Judicial ha elaborat un conjunt de taules a partir de les quals, mitjançant els ingressos dels progenitors i el nombre de fills resultants del matrimoni, es pot calcular a grosso modo la quantitat de la pensió compensatòria.

Retribució dels socis i administradors de les entitats.

Jaume Barril, inspector responsable de la unitat regional d’inspecció de l’Agència Tributària.

Josep Cid Dacosta, soci de l’àrea fiscal en Lladó Grup Consultor.

L’inspector ha abordat un dels interrogants que es dóna en la nostre realitat freqüentment: com han de remunerar-se aquelles persones de doble o triple condició a l’empresa, com administradors que alhora són socis, o socis que desenvolupen tasques laborals?

En virtut de l’article 14 de la Llei de l’Impost de Societats, aprovada pel Reial Decret Legislatiu 4/2004, de 5 de març, i l’article 217 de la Llei de Societats de Capital, aprovada pel Reial Decret Legislatiu 1/2010; les remuneracions dels administradors d’una societat de capitals no és deductible doncs són satisfetes a títol de liberalitat, és a dir, una remuneració no obligatòria. Per a modificar això, és imprescindible incloure  aquest aspecte en els Estatuts de la societat; conseqüentment, les remuneracions seran deductibles. La Llei 58/2003, de 17 de desembre, General Tributària, i abundant jurisprudència del Tribunal Suprem de novembre de 2011, estableix que la remuneració de l’administrador d’una societat inclou la resta de funcions desenvolupades per aquest en concepte de gerència o direcció, motiu pel qual no és viable percebre una doble remuneració (absorció de les tasques pel càrrec d’administrador).

La doctrina jurídica del vincle deductibilitat-obligació-estatut social consisteix en que tota retribució que percebi l’administrador només serà deductible quan consti expressament en els Estatuts de la societat, establint l’obligació de la societat de satisfer aquesta remuneració, tal i com s’ha exposat al paràgraf anterior.

  • La retribució que percebi l’administrador i gerent o director general en concepte del càrrec (de caràcter mercantil) està sotmesa a una retenció del 42%, a diferencia de la realització d’altres tasques de caràcter laboral combinades amb les pròpies de l’administrador.

No obstant, segueix l’inspector, si l’administrador desenvolupa tasques de caràcter laboral, aquestes no són absorbides pel càrrec d’administració; a diferència del que succeeix amb les tasques de gerència o direcció general. Cal diferenciar entre tasca laboral o activitat professional: la primera es dóna quan hi ha una relació de dependència, la segona quan l’ordenació dels recursos humans o mitjans de producció depenguin directament de l’administrador (la titularitat dels mitjans és irrellevant, l’element essencial és l’ús i el domini dels recursos) i, conseqüentment, no hi ha relació de dependència.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *