Per Josep Rochés Ribas.
Darrerament, són moltes les veus que reclamen l’adaptació de l’ordenament jurídic espanyol a la realitat i al context social del moment. Així doncs, és probable que en els propers mesos veiem canvis substancials en relació a la política d’habitatges o que fins i tot, malgrat les reticències de molts polítics, s’obri la porta a una reforma en profunditat de la Constitució. De fet, la majoria dels sistemes legals que existeixen arreu del planeta –amb excepció de l’islàmic, on el fort component religiós i ideològic fa que els principis siguin pràcticament inamovibles- es caracteritzen per aquesta constant adaptació a les necessitats del moment. El dret, per tant, idealment no hauria d’anar mai per davant de la voluntat dels individus, sinó adequar-se als signes del temps. Els humans tenen unes necessitats que varien constantment i el dret, d’una manera similar a la tecnologia, té la funció de buscar aquells mecanismes que proporcionin la màxima comoditat als individus, a través de la regulació de l’entorn en el qual aquests interactuen. No obstant, si algun sistema es caracteritza per aquesta adaptació i reformulació constant, aquest és sens dubte el Common Law, el màxim exponent del qual es troba a Anglaterra.
Mentre preparava els meus exàmens a la University College London vaig topar-me per casualitat amb un d’aquells llibres capaç d’alegrar-te una monòtona tarda d’estudi. L’obra, titulada Understanding the Law, presenta els fonaments del dret anglès d’una manera planera i molt agraïda, tant per persones que volen iniciar estudis jurídics, com per simples curiosos o estudiants estrangers amb ganes de conèixer els orígens i l’evolució d’un dels sistemes jurídics més antics i consolidats del món. El seu autor, Geoffrey Rivlin, és un jurista de reconegut prestigi al Regne Unit, amb una gran capacitat per utilitzar símils molt eloqüents per tal d’explicar els autèntics pilars del dret anglès. D’entre aquests símils, m’agradaria destacar-ne un que particularment em va encantar. Rivlin, aprofitant que Anglaterra és un país ple de palaus majestuosos, defineix el conjunt del sistema legal britànic com un palau invisible.
Aquest palau s’ha construït gràcies a les petites aportacions de centenars de jutges que, basant-se en un escrupolós sentit comú, han anat col·locant les pedres invisibles d’una gran obra que ara governa la vida de milions de persones, no només dins del Regne Unit, sinó arreu del món. Es calcula que aproximadament uns 2300 milions de persones viuen en jurisdiccions on s’aplica el dret anglosaxó basat en la jurisprudència o bé en un sistema mixt que inclou certes característiques d’aquest. Evidentment, l’hegemonia de l’Imperi Britànic durant el segle XIX encara té importants reminiscències en l’actualitat, doncs la majoria d’Estats de la Commonwealth (d’entre els que podríem destacar Canadà, Austràlia, Singapur, Hong Kong o la Índia) a més dels Estats Units –excepte Louisiana- segueixen utilitzant aquest sistema, amb les seves particularitats.
Així doncs, ha estat a partir dels milers de casos que han arribat als òrgans judicials anglesos durant segles, que els Jutges han anat contribuint –juntament amb les lleis aprovades pel Parlament- a la creació d’un enorme palau, que tot i ser invisible, no és, en absolut, inexistent. Malgrat això, tots sabem que no hi ha cap palau dels que cada dia rep milers de turistes que s’hagi erigit del no res. Els monuments que són patrimoni de la humanitat pateixen alteracions de tot tipus al llarg dels temps i s’han d’anar remodelant paulatinament. No obstant això, aquestes modificacions són normalment invisibles als ulls del turista, que percep els palaus com edificis harmoniosos i d’una bellesa extraordinària. Això és exactament el que ha succeït amb el dret de precedent anglès, que tot i els múltiples petits canvis de rumb o les millores que ha experimentat –per exemple, amb la creació de nous tribunals per cobrir àrees on la justícia no arribava- segueix mostrant una estructura coherent.
Una altra característica fonamental del dret anglès és que el país està governat per una norma suprema que, tot i que no ha estat mai posada negre sobre blanc, tothom sap que existeix. A diferència de la majoria de territoris del món, doncs, Anglaterra té una Constitució no escrita. I la veritat és que aquest descuit no els ha anat gens malament fins a dia d’avui, ja que ningú ha posat en dubte, des que va concloure la Guerra Civil Anglesa l’any 1651, que és la doctrina de la sobirania parlamentària la que impera al conjunt del Regne Unit. Conseqüentment, el Parlament britànic –compost per la Cambra dels Comuns (escollida democràticament) i la Cambra dels Lords (formada per Lords espirituals i Lords temporals assenyalats per la Reina)- té la potestat de canviar relativament ràpid la Constitució amb la simple aprovació de noves lleis. Per aquesta senzilla raó, per exemple, el Referèndum que celebrarà properament Escòcia per esdevenir un Estat independent mai ha estat titllat d’anticonstitucional.
Per tant, si seguim amb el símil, podríem afirmar que la Constitució britànica seria la sala del tron invisible, situada al lloc més privilegiat del palau invisible. Pels britànics, la Constitució simbolitza la manera com el país s’ha anat governant, sota una escrupolosa divisió de poders, sense deixar d’adaptar-se mai a la modernitat. El gran atribut que regeix la Constitució, a més de la flexibilitat que ja he mencionat, és el consens, entès com l’àmplia visió acceptada del comportament correcte. Aquesta doctrina segueix tenint vigència actualment, malgrat que el Regne Unit pertany a la Unió Europea i per tant, ha cedit –no sense reticències- una part de la seva sobirania a les Institucions europees. Seguint l’enciclopèdia jurídica de dret anglès Halsbury’s, la Constitució es basa en que “cap ens o partit polític té el monopoli de la saviesa, les Institucions de l’Estat han de ser democràtiques i legalment responsables i han de promoure el bon govern cap a l’interès general, enlloc de respondre a interessos personals o de petits sectors de la societat”. En definitiva, doncs, la Constitució britànica compren un vast nombre de lleis, declaracions, principis i precedents que defineixen el poder de la gent a través del Parlament i enfront la Monarquia.
Aquesta flexibilitat contrasta òbviament amb la rigidesa de la majoria de constitucions del món. Si ens fixem en la Constitució espanyola de 1978, cal tenir present que en els seus gairebé 35 anys d’història ha estat modificada només dues vegades i sempre per imperatiu europeu, convertint-se en una autèntica cuirassa en mans de polítics amb poca voluntat de canviar les coses.
Josep Rochés Ribas
Estudiant de Dret a la University College London. M’agrada analitzar l’actualitat des d’un punt de vista crític. Sóc un apassionat de l’esport. En el temps lliure m’agrada cuinar i reunir-me amb amics. Quan puc, viatjo.
Twitter: @JosepRoches