Després d’un breu acte de presentació on es va destacar que aquesta iniciativa també fou impulsada pels Il·lustres Col·legis d’Advocats de Màlaga i París i amb aquest seminari es compleix el cinquè any que es celebra; la primera conferència va versar sobre la protecció del patrimoni cultural: el marc jurídic internacional.
El primer ponent va estar Enric Enrich, advocat de l’ICAB. Es va referir a espoli d’obres d’art ja des de Howard Carter i la tomba de Tutankamon, i a l’època de la colonització; però la qüestió es torna preocupant amb la II Guerra Mundial, quan els països es sensibilitzen i es crea el primer Conveni de la Haya de 1954, protegint el patrimoni de les zones en conflicte.
Cal destacar que la sobirania de cada Estat fa que el què es reguli a un Estat no es reconegui a un altre. Però el Dret internacional públic, el que fa amb els convenis com el de la UNESCO, es reduir la sobirania dels Estats i permetre que determinades normes estrangeres puguin tenir efectes interns a l’Estat.
Hem de fer una diferenciació entre els països importadors i els països espoliats. Espanya es troba al mig, ja que hem sigut grans espoliadors (especialment de països sud-americans) però també comptem amb patrimoni nacional. El Conveni de la UNESCO de 1970 pretén la implantació en la llei interna de la prohibició de l’espoli, la cooperació de les autoritats per a la seva persecució i la recuperació efectiva del país d’origen. La Llei 16/1985 de 25 de juny, de Patrimoni Històric Espanyol és fruït del Conveni. Qualsevol bé regulat sota aquesta norma (que es trobi inventariat a la Llei) es pot beneficiar de l’aplicació del Conveni. En canvi, el Conveni d’UNIDROIT de 1995 cerca la unificació del dret privat per evitar els conflictes de lleis.
Per últim, va presentar com el problema del futur l’e-xpoli. Poden haver peces importants que es venguin entre particulars, per exemple a través d’Ebay que només posa la plataforma i no restringeix la compravenda organitzada entre particulars.
En segon lloc, va intervenir Isabel Niño, sòcia de NIAL Art, amb dades impactants: Itàlia assoleix una taxa anual de robatoris d’obres d’art d’entre 20.000 y 30.000. La mitjana mundial és d’entre 400 y 600. I el tràfic il·lícit de béns culturals és la tercera forma de tràfic més comuna, darrer del tràfic de drogues i armes.
Parlem de dues convencions complementàries, ja que UNIDROIT va ser demanada per part de la UNESCO. Els aspectes polítics d’ambdues convencions és que no són retroactives, s’apliquen als Estats un cop es ratifiquen. Això no vol dir que els Estats renunciïn a recuperar el patrimoni que va ser expropiat amb anterioritat a la ratificació dels Convenis. Pel que fa a aspectes operacionals, el de l’UNESCO avarca la prevenció del tràfic il·lícit i la restitució dels objectes robats a través de mesures legals i administratives (demanar autoritzacions, obligar a elaborar un registre, difusió d’educació i conscienciació a la població) i la cooperació internacional per a la recuperació de béns exportats. Al seu torn, UNIDROIT avarca la restitució, ja que no està suficientment tractat a l’anterior, i la devolució. D’altra manera, l’1 de juny de 2013 es realitzarà una nova reunió internacional per clarificar el contingut i l’aplicació del Conveni UNIDROIT
El terreny d’aplicació són els béns culturals però existeix una dicotomia entre Estats per determinar que és un bé cultural i es pretén uniformitzar la definició “d’objecte cultural”. Existeixen diverses categories,11, per tal de concretar el que es considera com a tal.
El termini per reclamar la devolució no es determina a la UNESCO en la via diplomàtica, ja que es considera que depèn de les circumstàncies polítiques dels països. En la via judicial, el termini serà aquell establert pels objectes perduts o robats. Però UNIDROIT té en compte el coneixement del parader del bé i la identitat del posseïdor (3 anys). Si això es desconeix, el termini general és de 50 anys, o inclòs més, ja que al signar els Estats poden establir que sigui de 75 anys. Holanda considera que 50 anys són masses, pel que no ha ratificat el Conveni.
L’Estat té obligació d’abonar al posseïdor diligent i de bona fe (que no sap l’origen robat) una indemnització justa i raonable. Per afirmar la existència de diligència, és important fixar-se en la condició de les parts: si és establiment obert al públic, galerista; que no es compri en un fòrum no típic dels agents d’art. Existeixen altres indicis de diligència com ara consultar bases de dades per afirmar que el bé no és robat.
En darrer lloc, va establir que el principi de devolució no és absolut, es demana quan el bé revesteixi una importància significativa pel patrimoni de l’Estat. S’exceptuen les obres d’artistes contemporanis que s’hagin exportat en vida de l’artista o 50 anys després de la seva mort.
La tercera ponent de la primera mesa va ser Luz Prados, Cap de la Unitat Central de Robatoris amb Força i Patrimoni Històric, que pertany al cos dels Mossos d’Esquadra. No tots els països tenen aquestes unitats, però també és cert que no tots els països tenen el mateix patrimoni a protegir.
Les funcions d’una unitat són la investigació dels delictes més greus que afectin al patrimoni històric, cultural, científic, etc. Aquests delictes solen tenir caràcter transnacional, de tal manera que la coordinació de les forces de cada Estat és important doncs on es roba l’obra d’art acostuma a ser diferent al país de venda i també al d’origen dels delinqüents. Les institucions internacionals per excel·lència són l’Europol, per a la cooperació policial, i l’Eurojust a nivell judicial.
La ponent va animar-nos perquè dubtem de la gent que ven en mercats no comuns i a preus irrisoris, i va recordar la necessitat de tenir un inventari de les nostres pertinences de cara a un futur robatori i ànim d’identificació per la denúncia.
La seva presència va concloure presentant casos rellevants com el Picture, on es falsificaven obres menors a Itàlia i Barcelona i es venien a NY.
