El President de la Generalitat, Artur Mas, ja ha convocat a tots els polítics a fer un front comú a la LOMCE, la Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad Educativa i ha deixat clar, que l’executiu no pensa acatar aquesta norma. El principal element de discòrdia, és, com no podia ser d’altra manera, el tractament que es preveu de la llengua. El ministre d’educació espanyol, ha ideat un procediment per tal d’obligar a la Generalitat a actuar en la línia que apunten les últimes sentències del Tribunal Superior de Justicia de Catalunya, que l’executiu català ja no està aplicant en forma de protesta. Aquest sistema consisteix en que les families que vulguin optar perquè la llengua vehicular sigui el castellà, puguin sol·licitar a l’Administració que se’ls pagui una escola privada on es compleixi aquest requisit. Escola privada que s’haurà de pagar des de la Generalitat amb els fons que l’estat cedeix en concepte d’educació. Aquesta mesura, ha estat criticada per les autoritats catalanes, que en primer lloc apunten que no existeixen escoles a Catalunya (públiques, però tampoc privades) que tinguin el castellà com a llengua vehicular, i posteriorment corroboren que aquesta actuació és una clara afectació a l’autonomia que disposava la Generalitat en l’àmbit de gestió dels fons d’educació. De fet, en aquest sentit, hi ha veus que ja han advertit que poden plantejar-se recòrrer aquesta llei davant del Tribunal Constitucional com a últim recurs dins d’aquesta lluita diplomàtica.
És l’article 148.1.17 de la Constitució Espanyola, el que atorga a les Comunitats Autònomes la competència sobre l’ensenyament de la llengua pròpia d’aquella comunitat. Per aquesta via, la Generalitat es podria arribar a plantejar la possibilitat de que un sistema que obligui a segregar la població segons la llengua vehicular d’estudi impedeixi desenvolupar el sistema d’immersió lingüistic. Aquest sistema, recordem, es va idear pels volts del 1980 per tal de garantir l’ensenyament de la llengua catalana dins d’una societat que fóra de l’àmbit escolar, en moltes ocasions no en tindria accés. És a dir, és possible, però no cal oblidar que el dret sempre és interpretable per diferent vies, que aquest sigui un dels fonaments que l’executiu no especifica però que pugui arribar a utilitzar per defensar que la LOMCE no pot seguir endavant.
L’altra via, que queda menys clara i per la qual alguns contraris a aquesta llei determinen que s’hauria de canviar la LOFCA (Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes) per tal de poder aplicar el mecanisme ideat per Wert, és que es dóna la competència exclusiva a la Generalitat sobre el règim d’ajuts amb fons propis (art. 131.2e de l’Estatut de Catalunya, que recordem que ja va ser ratificat constitucionalment en base a la STS 31/2010 de 28 de juny). Per tant, s’hauria d’analitzar si realment aquest sistema acaba afectant als recursos propis de la Generalitat, com sembla ser quan es diu que son diners que es descomptaran dels fons que rep la Generalitat per l’educació i que actualment pot gestionar lliurament en base a les necessitats que consideri.
El segon element que suposa un major grau de desacord entre la realitat catalana és que amb la nova llei, s’elimenen competències en la decisió de les matèries que entren en les assignatures troncals (com matemàtiques o història) ja que el Govern passa a reincorporar-se aquesta facultat i podrà determinar el contingut de totes aquestes matèries a tot el territori, unificant així el contingut de les assignatures troncals. Això més enllà de les diferents ideologies que pugui tenir cada comunitat autònoma, suposa un retrocés en el coneixament, per exemple, de la història més propera a aquella comunitat autònoma; element que el ministeri d’educació té en compte establint que la Generalitat podrà “completar” aquestes matèries. La pregunta que es fan molts educadors és com es pot completar una matèria que ja ve especificada per tot el curs, ja que les hores de docència son les determinades per la llei i el contingut de la matèria ve determinat des del Govern central, simplement atorgant la possibilitat d’augmentar-la si així es considera adequat. S’obre doncs, un nou interrogant, sobre fins quin punt, aquesta nova manera d’insertar els plans d’estudi pot afectar a l’efectiva aplicació de l’article 131.3.c de l’Estatut d’Autonomia conforme el qual els plans d’estudi s’han de concretar de manera compartida (evocant un ànim de més igualtat, com passava fins ara, entre les dues administracions).
Per acabar aquest article, cal recordar que tota la comunitat educativa de tot Espanya, porta molts anys reclamant que es mantingui una certa continuitat amb les polítiques educatives, ja que aquests canvis constants provoquen que les escoles mai puguin realitzar un programa educatiu constant i consistent, que els permetria conèixer els errors per millorar-los, en ve de preocupar-se d’adaptar-se cada 4 anys a la nova legislació.
