S’imaginen a un jutge de l’ordre civil prenent decisions en un cas de dret de família, sent aquest familiar d’una de les parts?
Podria instruir el cas dels ERO a Andalusia un jutge que hagués tingut una relació estreta amb la Junta?
Evidentment, la resposta a ambdues preguntes seria negativa.
Durant els darrers dies, hem conegut la condició de militant del Partit Popular per part del president del Tribunal Constitucional, Francisco Pérez de los Cobos.
Que el màxim representant del TC disposi del carnet de militant d’un partit suposa un nou cop baix per la imatge del nostre país, que se suma a les constants sacsejades que s’estan vivint en els últims mesos.
El Tribunal entén que de l’article 19.1 LOTC (Llei Orgànica TC) i del 159.4 CE, es pot extreure que els membres del TC poden tenir adscripció política. Ambdues normes van en la mateixa línia establint com a única limitació que els magistrats no poden ocupar càrrecs directius dins dels organigrames dels partits.
Tot i això, el TC obvia la part final de l’articulat de la LOTC que estipula “En la resta, els membres del Tribunal Constitucional tindran les incompatibilitats pròpies dels membres del Poder Judicial”.
Si donem un cop d’ull a la Llei Orgànica del Poder Judicial (LOPJ), aquesta estableix en els seus articles 389-397 una llarga llista de supòsits d’incompatibilitat i de prohibició.
Mereix una menció especial el precepte 395 LOPJ en el qual es destaca “no podran els Jutges o Magistrats pertànyer a partits polítics o sindicats o treballar al servei dels mateixos”.
Per tant, els magistrats del TC també quedarien supeditats a l’article 395 LOPJ que prohibeix expressament pertànyer a partits o sindicats.
Tot i que el TC no formi part del poder judicial, les seves responsabilitats son tan (o fins i tot més) importants que les del mateix poder judicial.
El TC és el màxim garant de la norma suprema de l’ordenament jurídic: la Constitució Espanyola. Per aquest motiu, a qualsevol magistrat que hagi de prendre decisions d’un abast tan important se li ha d’exigir la major independència possible.
No fa tants anys que va causar estupor la recusació del magistrat Pérez Tremps en el cas de l’Estatut català per pretendre ser jutge i part a la vegada. Una vegada recusat, des de l’espectre polític nacionalista es van endur les mans a la cap davant dita decisió. Una resolució totalment raonable donat que Pérez Tremps havia col·laborat com a assessor remunerat durant el procés d’elaboració de l’Estatut.
Però, més enllà dels dubtes que suscita la interpretació que l’Alt Tribunal realitza de la normativa aplicable, el president del TC hauria de donar un pas en ferm i presentar la seva dimissió del càrrec que ocupa actualment per falta d’independència. Del contrari, la seva figura i la seva postura quedaran sempre en entredit i s’enfrontarà molt probablement a nombroses peticions de recusació o nul·litat (per exemple, Garzón o Otegi).
De no ser així en un país en el qual la paraula “dimissió” a nivell institucional sembla brillar per la seva absència, haurien de ser els seus companys de Tribunal els que defensessin la netedat de dit òrgan.
En els proper anys, el TC haurà de dilucidar arran de la constitucionalitat d’un conjunt de mesures del Govern actual com la reforma laboral, les taxes judicials o la supressió de la paga extra als funcionaris. I a més, encara queda pendent la seva decisió final respecte a la controvertida Llei de l’Avortament promoguda per l’executiu Zapatero.
En definitiva, casos polèmics i d’una àmplia magnitud política en els quals l’afiliació de Pérez de los Cobos entra en contradicció amb el més elemental principi d’imparcialitat que ha de regir en el sistema judicial.
El TC, acusat en nombroses ocasiones de ser un tribunal de servituds partidistes i màxim estendard de la politització de la justícia, es juga per enèsima vegada la seva qüestionada credibilitat davant els ulls de la societat civil.
No es tracta dons de donar-li el cop final a un Govern que està patint un enorme desgast davant l’opinió pública, no parlem d’anar en contra d’un partit ni tan sols d’una simple dimissió. Ens juguem el prestigi de la màxima instancia judicial d’aquest país i començar a posar la primera pedra per regenerar un entramat institucional que ens permeti rebutjar l’estesa opinió que Europa comença a partir dels Pirineus.
Per Andreu Marin
Llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Adminstració per la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Estudiant d’últim curs del Grau en Dret a UPF.
Cap d’Opinió a El Jurista. Els meus àmbits d’interès són el Dret Penal i Constitucional.