Per Andreu Marin
Traduït per Clàudia Mestres
Mentre estava mirant una tertúlia a la televisió el dissabte passat, vaig sentir pronunciar a un tertulià conegut, ni més ni menys que la frase següent, intentant aconseguir un aplaudiment fàcil del públic assistent: “i encara diré més, jo introduiria el delicte de malbaratament al Codi Penal”.
No obstant això, no és or tot el que lluu. Tal i com els polítics ens hi han acostumat, el Codi Penal s’ha convertit en un instrument perfecte per incorporar noves figures delictives que se sobreposen a d’altres ja existents o per proveir-nos d’un articulat tan feixuc com inhumanament extens.
Una lacra amb elements tan particularment complexos com la corrupció, no es fàcil d’encaixar o emmarcar dins d’un tipus penal. La penalització de la corrupció, si no està acompanyada d’una resposta institucional ferma i d’un veritable rendiment de comptes de la classe política, serà només paper mullat.
De la mateixa manera, l’aprovació del projecte de reforma del Codi Penal al Consell de Ministres del mes de setembre, ens ha deixat aspectes per destacar, com la introducció del delicte de finançament il·legal dels partits o l’augment de l’edat de consentiment sexual dels 13 als 16 anys.
Però, aquests tipus de canvis normatius solen estar caracteritzats per un redactat jurídic del qual destaca la vaguetat i el fet que va acompanyada per la inclusió de conceptes jurídics indeterminats que, per acabar-ho d’adobar, posaran als jutges entre l’espasa i la paret a l’hora de realitzar la interpretació dels preceptes.
A continuació els ofereixo un parell d’exemples extrets d’aquest projecte de reforma del Codi que s’ajusten perfectament a la idea de vaguetat que denunciàvem més amunt:
(…) serà pornografia infantil qualsevol representació dels òrgans sexuals d’una persona que sembli ser un menor”.
“(…) el menor de 15 anys pot tenir qualsevol relació sexual amb persones pròximes en edat, desenvolupament i maduresa”.
En principi aquest precepte no detallarà quins són els graus de proximitat esmentats. De fet, en el supòsit que es produís una denuncia, correspondria al jutge determinar si s’ha produït un delicte o no.
Els errors constants dels nostres polítics han dotat el CP d’un instrument al servei dels interessos espuris. Al CP, ha perdut tot el seu sentit el l’etern debat penalista entre teories preventives de la pena (la pena com a mecanisme dissuasori del delicte) i teories retributives (la pena com a mecanisme compensatori del dany).
Aquest és el resultat del fracàs de la política criminal espanyola i del desinterès per aquesta disciplina. En definitiva, es tracta de l’aplicació d’un Dret Penal simbòlic mitjançant el qual l’únic objectiu dels nostres polítics és merament transmetre missatges i/o produir emocions, sense tallar la delinqüència d’arrel.
Cal incloure-hi un delicte contra la pirateria amb una pena màxima que podria arribar als 6 anys de presó? No n’hi hauria prou amb l’elaboració d’una Llei Orgànica sobre la Propietat Intel·lectual i Industrial?
És possible que aquesta conducta rebi penes més greus que las reservades a l’assetjament sexual, l’homicidi imprudent o la pornografia infantil?
No hem d’oblidar que un principi limitador del ius puniendi és el principi d’última ratio, segons el qual el Dret Penal és l’últim recurs al qual s’ha de recórrer i l’ús del qual s’hauria de limitar als supòsits en què no existissin més alternatives.
Ens hem establert en un Dret Penal de telenotícies, en el qual l’espectacle mediàtic prima per davant de la discussió jurídica i criminològica.
L’únic camí que se m’acut seria abandonar progressivament aquesta mena de populisme punitiu i tornar a un Dret Penal de caràcter liberal, que si fos aplicat se centraria al nucli central del Dret Penal: delictes contra la vida, la integritat física, la llibertat i el patrimoni, ja que el CP no ho pot abraçar a tot ni a tothom.
Però, per fer-ho és imprescindible que sorgeixi una consciència i voluntat jurídica sobre aquesta problemàtica. Perquè el debat parlamentari sobre el CP ha de deixar de portar-se des de les diverses seus dels partits polítics i tornar a les mans de les quals no hauria d’haver-ne fugit mai: els penalistes.
Andreu Marin
Llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Adminstració per la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Estudiant d’últim curs del Grau en Dret a UPF.
Cap d’Opinió a El Jurista. Els meus àmbits d’interès són el Dret Penal i Constitucional.