L’encaix de Catalunya a Europa

L’etern debat en el sí del catalanisme polític des dels seus inicis a mitjans del segle XIX ha estat l’encaix de Catalunya a l’estat espanyol. En la segona dècada del segle XXI sembla que el debat històric arriba a la seva fi, i en ple procés sobiranista el país es planteja nous reptes i horitzons. Defugint del tacticisme polític i els seus interessos tot sovint al marge dels de la societat, es pretén plantejar ara i aquí una hipotesi sobre la relació jurídica, econòmica i política que un futur estat català pot mantenir  amb Europa. Com veuen, la idea d’un estat català és per a mi un axioma, un punt de partida sobre el que no és necessari debatre. Negar la possibilitat que Catalunya pugui esdevenir un estat si així ho expressa de manera democràtica, cívica i pacífica la majoria de la ciutadania no té lògica i a més a més empobreix i rebaixa la qualitat democràtica del país. El que realment és desitjable és que tota la ciutadania, partits polítics, agents socials i econòmics s’expressin sobre la conveniència o no que Catalunya esdevingui un estat independent i expossin els seus arguments.

Aclarit el punt de partida, una de les qüestions que més dubtes planteja és la relació jurídica, política i econòmica de Catalunya en el si de la Unió Europea. Per tal d’abordar aquestes qüestions, és convenient analitzar la possibilitat que un futur estat català sigui membre de l’Associació Europea de Lliure Comerç (en anglès EFTA, European Free Trade Assossiation). Per aquells que no ho sapiguen es tracta d’una organització intergovernamental creada per a la promoció del lliure comerç i la integració econòmica en benefici dels seus estats membres (Islàndia, Liechtenstein, Noruega i Suïssa).  Doncs bé, des de la perspectiva catalana una de les qüestions més interessants d’aquesta associació és l’existència de l’Acord sobre l’Espai Econòmic Europeu (en anglès EEA, European Economic Area), que permet a tres dels quatre estats membre de l’EFTA (tots excepte Suïsssa) participar en el mercat únic de la UE. L’objectiu d’aquest acord és enfortir les relacions econòmiques i comercials entre ambdues organitzacions. Si bé el grau d’integració econòmica entre la UE i els estats membres de l’EFTA que participen en l’acord no és total, l’acord inclou l’eliminació dels obstacles a la lliure circulació de mercaderies, serveis, capital i persones. Per tal de conjuminar els interessos d’ambues organitzacions i adoptar els acords necessaris per donar compliment als objectius de l’Acord sobre l’Espai Econòmic Europeu és necessari tenir present que entre els estats membres de la UE i els estats de l’EFTA no existeix una veritable integració política, per la qual cosa s’estableix un sistema institucional amb una doble estructura tal i com es mostra a continuació:

Arribats fins aquí, hom es pot preguntar quin és el mecanisme d’accés a l’EFTA per part d’un nou estat. Doncs bé, trobem la regulació de l’accés i associació a l’organització en els articles 56 a 60 del Conveni Constitutiu de l’EFTA. En concret, l’art. 56.1 del Conveni estableix que “Qualsevol Estat pot adherir-se al Conveni, a condició que el Consell decideixi aprovar la seva decisió, en els termes i condicions que s’estableixin en la decisió…”. Normes a banda i arran de la possibilitat que un futur estat català quedés fora de la UE, han sorgit veus de dins de l’organització com la d’en Georges Baur destacat dirigent de l’EFTA, on en unes declaracions a l’Agència Catalana de Notícies apuntava la possibilitat que Catalunya s’incorporés a l’organització en cas de veure frustrats els intents per ser membre de la UE.

Tal i com queda palès existeixen instruments jurídics que poden permetre a Catalunya un encaix satisfactori a Europa. L’associació a l’EFTA és una hipotesi plausible. Existeixen d’altres, fins i tot no és descartable una solució ad hoc per Catalunya. En qualsevol cas convé posar de manifest que els instruments jurídics no representen cap topall per al procés sobiranista, ans el contrari, són el seu desllorigador.