La NCAA, o “National Collegiate Athletic Association” és l’associació nacional d’esports universitaris. Aquesta entitat és l’encarregada d’organitzar totes les competicions interuniversitàries i interdisciplinàries en les que participen les universitats dels EUA:des del bàsquet fins al futbol, passant per l’hoquei sobre gel, lluita lliure, waterpolo, tir amb arc, ping-pong i tant femení com masculí.
Fundada l’any 1906, la NCAA ha anat evolucionant i adquirint més competències i, actualment, no només coordina les lligues esportives sinó que també s’encarrega de regular totes les activitats relacionades amb l’esport universitari. I és que els esportistes universitaris als EUAestan molt sol·licitats.
Una universitat americana té dues grans maneres d’adquirir prestigi i augmentar la seva importància, a la vegada que obtenir majors ingressos dins del panorama nacional: el reconeixementper la recerca científica o pels èxits esportius. Tenint en compte que un reconeixement per investigació pot trigar anys en donar-se, i que un campionat es pot guanyar en un any si es fitxen els jugadors adequats, no ha de sorprendre que les universitats ofereixin millors beques als estudiants amb un gran currículum esportiu que amb un bon expedient acadèmic. Per posar un exemple: la beca mitjanaa la qual un estudiant amb bones notes pot aspirar és al pagament parcial de la carrera (normalment un 20%, en casos excepcionals pot arribar al 40%). Amb molta sort,aquest estudiant aconseguirà treballar dins la universitat i, per tant, no pagarà part de la matrícula i se li reduiran les despeses del dia a dia. En canvi, un alumne amb un bon currículum esportiu (això vol dir que o ha guanyat algun trofeu en la seva etapa a l’institut, o els observadors de la universitat l’han recomanat), pot fàcilment aconseguir que se li cobreixin totes les despeses d’alimentació, llibres, residència i fins i tot assistents (estem parlant, en alguns casos, de beques fins a 200.000$ per any), així com un tractament especial en relació a la vessant acadèmica: des de prioritat en la configuració d’horaris, fins l’assignació de tutors o absències permeses.
En aquest estat de les coses, i sota els principis de què els esportistes en les seves categories són estudiants i no professionals, la NCAA ha anat desenvolupant reglaments atenent a les categories en les que es troben els esportistes. En aquests no tant sols es regulen les normes bàsiques de comportament (que són majoritàriament iguals en tots els reglaments), sinó que també s’estipulen els requisits mínims per a poder ser considerat esportista per la NCAA.
La secció més important (i problemàtica) d’aquests reglaments és, sens dubte, la referent a les relacions laborals dels jugadors, i als beneficis que aquests poden aconseguir quan competeixen. De caràcter general, cap jugador/atleta podrà rebre una contraprestacióper jugar/competir més enllà de les de tenir una habitació, matrícula i material acadèmic per l’any escolar. Tenint aquesta regla en compte, no ha de sorprendre, llavors, que jugadors com JoshRuggles, guanyador de l’últim torneig de triples de la Lliga Endesa (4000 € de premi), rebutgin premis econòmics pels seus èxits esportius. Tot i així, el pagament post-partit no és, en si, il·legal. La normativa de la NCAA, de fet, preveu que en els partits a casa els jugadors puguin rebre fins a 15$ en forma de paga mentre que en els casos de partits jugats fora, la quantia que reben pot ser equivalent a la què la universitat paga als seus treballadors esportius en viatges de negocis. A la vegada, la NCAA permet que els equips facilitin als jugadors llocs de treball per a que així aquests puguin guanyar diners, sempre i quant aquest no estiguin relacionats amb la explotació de la seva imatge com a atleta (art. 15.2). Per últim, cal destacar també les limitacions que es preveuen per a què siguin les universitats les que treguin profit econòmic dels jugadors mitjançant actes aliens a l’àmbit esportiu.
La NCAA és igualment l’encarregada de fer complir el reglament i al llarg dels anys s’ha guanyat la fama de ser estricte i inflexible, però lenta i ineficaç. Si bé es cert que universitats com la de Califòrnia s’han vist obligades a pagar grans sumes de diners per haver-se descobert que pagaven, de mà en mà, als seus jugadors de bàsquet, al ser moltes les formes en que un jugador pot rebre diners, són pocs els jugadors i poques les universitats que arriben a ser sancionades per la seva conducta. I és que, a la pràctica, molts són els jugadors que efectivament reben diners per jugar: des de regals fets pel cos tècnic (cotxes, aparells de música), fins a diners aconseguits després de visitar la casa de l’entrenador, fent feines de manteniment en el propi equip en les quals mai s’apareix però sí que cobra, o ingressant diners per firmar autògrafs (cas Johnny Manziel), entre d’altres.
Aquesta situació, però, s’ha vist agreujada en els últims mesos per un cas flagrant de pagament als jugadors (i no de forma espontània, sinó reiterada en els últims anys). Després de confessions de diversos ex alumnes del collegeOklahoma State a la revista SportsIlustrated, s’ha sabut que fins a 29 jugadors d’aquesta universitat van rebre diners en la seva carrera esportiva.
Ja en ple expedient de la pròpia NCAA, s’ha descobert que alguns dels jugadors que van confessar van arribar a rebre800$ en metàl·lic habitualment després de cada partit. Aquest diners, que es van anar pagant durant les 10 temporades d’entre el 2001 i el 2011, es podien rebre de tres formes: amb pagaments directes als jugadors de forma independent a la seva actuació sobre la pista (independentment d’un bon o mal rendiment); amb pagaments depenent del seu rendiment (i en forma de sobres, encaixades de mans, regals,…) o amb feines de manteniment inexistents. L’objectiu d’aquests pagaments? Provocar que els jugadors que rebien diners volguessin obtenir-ne més, forçant-los a millorar els seus registres i les seves aportacions a l’equip (de fet, al 2011 l’equip de futbol americà va quedar 3r en el rànquing nacional).La quantia evidentment també era variable; des de 2000$ anuals fins als més de 25.000$ que podien rebre algunes estrelles (18.000 € l’any).
Pel que s’ha dit fins ara pot semblar que la vida d’un esportista universitari és molt còmode i luxosa. Però no ens hem de deixar enganyar: el percentatge de jugadors que reben primes elevades és mínim (3-5% estatal) pel que la majoria d’atletes inscrits en alguna lliga de la NCAA no reben diners per competir (però si es passen la major part del seu temps lliure entrenant). Qui si obté, però, beneficis en tot moment són les universitats.
Un estudi publicat el passat mes de setembre per l’associació nacional de jugadors d’universitat (NCPA) ha calculat la despesa extra educativa (el conegut com out-of-pocket expenses) dels atletes de la NCAA i l’ha comparat amb la mitjana estatal. Així mateix, ha estimat el valor de mercat dels equips de les universitats per obtenir el benefici aproximat que els centres n’obtenen d’ells. En els resultats obtinguts, l’associació ha demostrat que, aproximadament, un 85% dels jugadors i atletes viuen per sota de la mitjana estatal (i pròxims, o per sota, del llindar de la pobresa estudiantil). Les xifres més colpidores, però, s’obtenen quan es comparen els beneficis que suposen aquests equips per les universitats amb els diners amb els que viuen els seus esportistes: l’equip de futbol americà de la universitat de Texas suposava, per a la universitat, uns beneficis de 513,922$ l’any, mentre que la mitjana de out-of pocket expenses dels jugadors era de 778$ (més, en molts casos, els 3.624$ que costa l’escolarització per any). L’equip de bàsquet de la universitat de Duke, per una altra banda, suposa per a la universitat uns beneficis de 1,025.656$, vivint els jugadors amb només 732$.
Es per aquest motiu que actualment hi ha judicis oberts per aconseguir que els atletes universitaris puguin tenir dret a part dels beneficis que ells mateixos aporten a les seves universitats. Un dels més seguits és el que, ara per ara, es troba pendent de sentència per la Cort Federal de Califòrnia. En ella, els demandants demanen més drets econòmics dels estudiants en detriment de l’organització NCAA proposant com a mesura resolutòria una modificació del reglament d’aquesta entitat en totes les categories (sobretot però, en la DivisionI –la més televisada). Concretament, aquests mateixos litigants proposen modificar el reglament reformant els articles corresponents a les relacions laborals i econòmiques .
En definitiva, el debat sobre la legitimitat dels atletes universitaris de cobrar part dels beneficis que ells mateixos generen està obert. Si bé es cert que alguns d’aquests atletes viuen de forma còmode durant la seva etapa acadèmica, n’hi ha d’altres que no. La possibilitat de pagar els atletes, però, de ben segur que acabaria amb els problemes de pagaments il·legals. Es més, si es paguésels atletes universitaris, se’ls estaria donant un incentiu per quedar-se a la universitat i complir les seves carreres, i no abandonar el centre educatiu per a participar en una lliga professional.Per últim, en el moment que s’accepta que els atletes universitaris aporten beneficis a la universitat amb les seves actuacions, es podria defensar la possibilitat de què aquests mateixos són treballadors universitaris, i en conseqüència, se’ls hauria d’aplicar les lleis laborals federals.
