Per Carlos Lora
Aquest mes tenia preparat per publicar a EL JURISTA un article que versava sobre el Nadal que se celebra en la realitat i el que és de debò el Nadal. No obstant això, l’actualitat mana, i l’aprovació pel Consell de Ministres el passat dia 20 de l’avantprojecte de Llei de l’Avortament –desconec si aquesta va a ser la denominació oficial, o es seguirà emprant el zapaterista eufemisme “Interrupció Voluntària de l’Embaràs i Salut Reproductiva”- obliga a donar un gir a l’enfocament que aquest article donava al tema, si bé crec que és un assumpte que em permet seguir tractant, en el fons, el Nadal amb majúscula, l’arribada de l’amor als cors dels homes.
L’any 2009, l’ex Ministra d’Igualtat Bibiana Aído va promoure, i el Congrés dels Diputats va aprovar, una legislació sobre l’avortament radicalment contrària al dret a la vida, segons la qual es podria acabar amb la vida del nen en formació fins a la catorzena setmana sense invocar causa justificativa alguna, de manera que la decisió sobre si la criatura finalment es convertiria en un metge, advocat, professor, enginyer, arquitecte, electricista, polític, escriptor, lampista o en aquells al que la seva vocació li conduís es prendria sobre criteris completament arbitraris de les mares, habitualment desinformades de les conseqüències físiques i psicològiques de l’avortament i de les possibilitats que tindria la mare si, finalment, tingués al nen.
A més, es permetia igualment en la citada Llei que, en uns supòsits concrets, l’avortament fos igualment lliure fins a les vint-i-dues setmanes de vida –això és, fins a la meitat del sisè mes de gestació, quan casos habituals en la naturalesa han demostrat que embrions que són il·luminats en aquesta fase surten perfectament endavant-, del qual el paradigma era la d’anomalies en el mateix que feia que, per exemple, nens als quals se’ls “diagnosticava” Síndrome de Down abans d’aquesta vint-i-segona setmana morissin sense solució de continuïtat. Finalment, la Llei Aído portava a l’absurd, també, que una nena de 16 anys, si volia anar al museu d’excursió amb el seu col·legi necessitava l’autorització dels seus pares, però si desitjava acabar amb la vida del seu fill tenia “maduresa” suficient per prendre per si mateixa aquesta decisió, la qual cosa a més posava en dubte l’eficàcia real dels arts. 12 CE i 315 CC que estableixen la majoria d’edat per a tots els espanyols en els divuit anys, moment en el qual, excepte excepcions referides a la gestió i administració dels propis béns i interessos, s’adquireix autèntica capacitat d’obrar en Dret.
Deixant de banda el fet que la referida Llei de l’Avortament no va ser aprovada amb tot el consens social desitjable que una Llei d’aquest tipus requereix, la regulació que contenia era, com ja he apuntat, contrària al contingut essencial del dret a la vida recollit en l’art. 15 CE, per diverses raons. En primer lloc, no és casualitat que el constituent col·loqués el dret a la vida –acompanyat a continuació del dret a la integritat física i moral- en un primer lloc al catàleg de drets fonamentals que la nostra Carta Magna inclou. És més, el dret a la vida no pot anar col·locat en un altre lloc, doncs és condició sine qua non per, tan si més no, adquirir la titularitat de la resta de drets; en altres paraules, qui és titular del dret a la vida pot no ser, per les raons jurídic-polítiques del moment i del lloc, titular del dret a la llibertat de consciència, de moviment, del dret a l’honor,… però el sil·logisme contrari no pot donar-se: qui no és titular del dret a la vida no pot ser titular de cap altre dret.
Entenent, llavors, la superior importància que el dret a la vida, primera i principal manifestació jurídic-subjectiva del valor absolut del respecte a la dignitat humana de totes les persones contingut en l’art. 10 CE, té en qualsevol temps i lloc no resulta admissible que una persona pugui disposar, violant així les mateixes lleis naturals, de la vida d’una altra, decidint quan aquesta ha d’acabar o, fins i tot, com és el cas, impedint tan si més no que amb prou feines comenci. Condicionar així a criteris arbitraris que algú arribi, finalment, a ser titular de la vida, és tant com donar a uns homes el poder per disposar d’uns altres, cosa que seria equiparable a altres atemptats contra la dignitat humana que històricament s’han produït, com pot ser l’esclavitud (on uns homes s’aprofitaven d’uns altres per traficar amb ells) o els crims dels règims totalitaris del segle XX (només de pensar alguna de les atrocitats que en ells es cometien per enumerar-los se m’encongeix l’estómac).
En aquest sentit, la protecció del dret a la vida és una obligació natural de tot ésser humà. Ara bé, i seguint l’argumentació jurídica que em proposo desenvolupar, és cert que poden existir casos (i és essencial remarcar aquesta paraula, per la qual cosa a continuació assenyalaré) en els quals dos béns jurídics que l’ordenament tutela entrin en conflicte. En el nostre cas, els béns jurídics que aquí entrarien en conflicte serien, la vida del nen, d’una banda, i la vida de la mare, per l’altre.
No obstant això, aquest conflicte únicament ha de ser atès quan la prevalença d’un d’ells, amb una major o menor força, impliqui en tot cas la desaparició de l’altre, i no en aquells casos en els quals l’afirmació d’un ben minori la intensitat de l’altre. Dit en llenguatge planer, l’únic cas en què el legislador pot entrar a conèixer del conflicte la manifestació del qual és l’avortament és aquell en el qual l’afirmació de la vida del nen exclou en tot punt la vida de la mare, i viceversa. D’aquesta manera, una Llei com la qual va proposar el govern socialista al 2009, que no es dedicava a resoldre un conflicte de béns sinó a suprimir el dret d’un altre arbitràriament, no és tolerable en el nostre sistema de drets fonamentals.
Així les coses, la reforma que avui ha proposat el Ministre Gallardón suposa, sense cap mena de dubtes, un important avenç en la direcció indicada. Per descomptat, acaba amb l’arbitrarietat que informava la disposició de la vida del nen per part de la mare en la legislació anterior, dirigint la nova Llei a regular el que ell entén que són conflictes entre béns jurídics susceptibles de tutela per l’ordenament, concretats en dos punts, a saber: a) el risc per a la salut física o psicològica de la mare; b) quan el nen hagi estat fruit d’un fet constitutiu d’un delicte contra la llibertat sexual de la dona (casos de violació, normalment); i c) quan el fetus pateixi una anomalia incompatible amb la vida.
I és en la concreció dels conflictes que regula la Llei en el que, precisament, aquesta erra i continua violant el contingut essencial del dret a la vida. Com ja he explicat abans, tota regulació sobre l’avortament ha d’anar dirigida a resoldre el conflicte pel qual l’afirmació de la vida del nen nega absolutament el de la mare, o viceversa. D’aquesta manera, els dos supòsits que la nova Llei va incloure com a susceptibles de provocar un avortament conjuntament considerats excedeixen la finalitat de la pròpia norma.
En relació al primer dels supòsits als quals es refereix la Llei Gallardón, és una categoria àmplia dins de la qual es podria emmarcar el conflicte que, si s’escau, justificaria la regulació de l’avortament en un determinat ordenament jurídic. Així, quan l’afirmació de la vida del nen suposi la negació de la vida de la mare, s’estarà òbviament danyant la salut d’aquesta. No obstant això, no ocorre el mateix a l’inrevés: no sempre que la salut de la mare resulta danyada s’està acabant amb la seva vida. No oblidem, a més, que una dona que es planteja avortar mai ho fa per plaer ni per gust: l’avortament sempre és un drama. Estar en una tesitura o en una situació que condueixi a una dona a un avortament sempre implicarà una situació de dany psicològic o moral de la mare, però precisament per això no es pot permetre que la decisió de posar fi a la vida del nen, en la creença que això serà el que la tregui de la situació en què es troba, es fonamenti exclusivament en la mateixa.
És més, de permetre’s això, no faria falta cap altre supòsit més, doncs tots quedarien compresos en ella: si una dona sempre s’enfronta a un drama per avortar, i el supòsit fàctic de la norma és que existeixi efectivament aquest drama, el cent per cent de les situacions que es donin en la realitat seran subsumibles en ell. Així doncs, la norma hauria de dirigir-se als casos en què el fet danyós sigui la vida de la mare, no únicament la seva salut.
Respecte al segon dels supòsits de la nova Llei de l’Avortament, l’argumentació és molt més clara i senzilla: els béns jurídics en joc aquí no són la vida de la mare i del nen, sinó el bé “vida del nen” i el bé “llibertat i indemnitat sexual de la dona”. A més, no existeix una relació de causalitat entre tots dos com la que pot estar present en el cas anterior: el dany que pateix la llibertat i indemnitat sexuals de la mare és anterior i independent a l’existència o no del nen. De fet, el Dret Penal ja tutela el dany d’aquests béns, de manera que qui ho ocasiona és qui paga per això, tant sent privat de llibertat com, si s’escau, fent front a les indemnitzacions per responsabilitat civil que es derivin. A més, tampoc ocorre que negant el bé vida del nen s’eviti el dany en la llibertat i indemnitat sexuals de la dona (perquè aquest, quan causa precisament de la formació del fetus, ja s’ha produït) d’una banda, ni que acabant amb aquest bé jurídic “vida del nen” es vagi a restaurar a la dona la situació immediatament anterior en què la seva llibertat i indemnitat sexuals no havien sofert dany, perquè això és impossible. En altres paraules, d’acord a la funció que l’ordenament té respecte de la vida de les persones, permetre l’avortament en els casos de violació no només no evita un conflicte entre béns jurídics que no existeix, sinó que només s’aconsegueix arrabassar el dret a la vida a qui no té culpa alguna del dany en la dona.
En tercer lloc, la Llei permet l’avortament en casos d’anomalies del fetus incompatibles amb la vida. Aquest supòsit, que a primera vista pot semblar correcte, doncs condueix, per un camí o per un altre, a la fi de la vida del nen, comporta un risc: el diagnòstic estarà sempre fet per un altre humà que, com a tal, i per descomptat sense intenció en aquest sentit alguna, pot errar en el mateix. És a dir, és possible que es presenti la situació en la qual la presumpta anomalia no sigui tal i resulti que, en realitat, el fetus és perfectament viable. És més: en no poques ocasions hem tingut coneixement de casos d’aquest tipus. Per això, potser sigui més intel·ligent deixar que siguin les lleis naturals les que facin el seu treball, i que emprem totes les nostres forces tècniques i legislatives per tractar que tant el nen com la mare puguin, finalment, viure.
La Llei de l’Avortament proposada, llavors, és un pas molt important en la tutela de la vida, sí, però no pot ser el final del camí. Aquesta reforma legislativa deu anar, sense cap lloc a dubtes, acompanyada d’una adequada pedagogia i difusió tant de l’essència i finalitat de qualsevol Llei de l’Avortament que es plantegi, com de les mesures menys oneroses de protecció dels béns jurídics implicats. No en va, sota la vigència de la Llei Aído, a una mitjana de tres-cents nens se’ls privava del dret a la vida.
En una ocasió, vaig sentir a una benvolguda professora meva definir molt bellament l’arribada d’una criatura al món, en afirmar que “cada vegada que neix un nen és Nadal”. Tant de bo els espanyols entenguem la gravetat que un avortament suposa, siguem capaços d’afrontar-ho seriosament, sense circs mediàtics, fonamentalismes ni com a mitjà per aconseguir finalitats diferents que la protecció de tots els éssers humans, i conduïm a la societat a una transició des dels actuals tres-cents innocents morts al dia cap a tres-cents Nadal més que celebrar al nostre país. Que en el proper 2014 aconseguim que la vida d’una persona sigui per a la resta dels homes sempre i abans de res, el primer a protegir i defensar. Bon Nadal a tots!
Carlos Lora
Estudiant de les Llicenciatures de Dret i ADE a la Universitat de Valladolid (UVA).
Delegat d’Alumnes a la Facultat de Dret de la UVA, Vicepresident de l’Associació per a la Promoció del Dret Internacional (PRODEI) i de l’Associació per a l’Impuls de Projectes Empresarials (ASIPE).