Dret a estudiar en espanyol a Catalunya

Per Andreu Marin

A Catalunya, un territori on coexisteixen dues llengües oficials, té lloc un d’aquells fenòmens estranys en el qual les seves institucions es neguen a respectar les sentències dels tribunals que reconeixen el dret dels pares a educar els seus fills en qualsevol d’aquestes dues llengües.

La Generalitat s’ha proposat deixar a l’espanyol com una llengua marginal i estrangera, la tercera hora de la qual ja va ser objecte de polèmica anys enrere, tenint la mateixa presencia que, per exemple, l’anglès.

A més, el govern autonòmic, que presumeix d’abraçar la bandera de la llibertat en altres escenaris, ha mostrat rotundament la seva negativa a aplicar les sentències que emparen la llibertat d’elecció d’aquests pares.

L’Estatut català, fruit del pacte nocturn Mas-Zapatero, va apostar per la inclusió del català com a llengua vehicular a l’ensenyament i un tracte preferencial d’aquesta llengua per part dels poders públics catalans.

En la seva famosa sentència sobre l’Estatut català (la STC 31/2010), el TC homologà els drets lingüístics d’ambdós parlants equiparant català i castellà com a llengües de l’ensenyament i va declarar inconstitucional el precepte de l’Estatut per entrar en col·lisió amb l’article 3 CE.

En la mateixa línia, el Suprem va afirmar en la seva sentència de 22 de desembre de 2010 el dret dels ciutadans catalans que l’espanyol fos utilitzat com a llengua vehicular en el sistema educatiu. A més, insta a la Generalitat “a adoptar quantes mesures siguin necessàries per adaptar el seu sistema d’ensenyament a la nova situació creada per la sentència 31/2010 del Tribunal Constitucional”.

El Tribunal Suprem ja va anul·lar diversos articles del Decret 181/2008, de 9 de setembre, de la Conselleria d’Educació de la Generalitat sobre ordenació dels ensenyaments del segon cicle d’educació infantil que imposaven el català com a llengua única i vehicular del sistema.

Tanmateix, el Tribunal Suprem va establir que la Generalitat “debe explícitamente asumir esa doctrina constitucional, y declarar el carácter docente y vehicular del castellano, junto con el catalán, de modo que si esa es la lengua habitual del alumno ese derecho se le ha de reconocer sin necesidad de que se inste”.

L’última sentència rellevant del Suprem, la STS de 19 de febrer de 2013, no aporta res de llum sobre aquest assumpte. Poden jutjar vostès mateixos la falta de claredat de la següent afirmació “(…) sus hijos junto con sus condiscípulos utilizaran, en la proporción que la Generalitat estimase conveniente, el castellano como lengua vehicular en la enseñanza, pero referido ese sistema al seguido en el colegio y curso en que los hijos del recurrente siguieran en la enseñanza”.

Per reconèixer el dret d’aquestes famílies, es requeria d’una veritable renovació i transformació del sistema.

Per això, en la interlocutòria amb data a 6 de març de 2013, el TSJC de Catalunya va dictaminar, prenent com a referència els fonaments de dret de l’anterior sentència del Suprem, que una atenció individualitzada a l’alumne que sol·licita ensenyament en espanyol seria discriminatori per aquest alumne, per la qual cosa instava a la Generalitat a adoptar les mesures pertinents per tal que els estudiants rebessin una educació conjunta en ambdues llengües.

Al Ministre d’Educació, José Ignacio Wert, se li ha de reconèixer el mèrit de ser el primer Ministre en democràcia que en una Llei d’Ensenyament enfronta la problemàtica de la discriminació de l’espanyol a Catalunya i aporta una alternativa. No obstant, la seva proposta, basada en la alternativa dels pares d’escolaritzar als seus fills en un centre privat que serà sufragat per la Generalitat, no seria eficaç dins del sistema donat que la majoria d’aquestes escoles privades tampoc ofereixen garanties suficients de rebre un ensenyament vehiculat en llengua espanyola.

Com es dedueix de la jurisprudència analitzada anteriorment, un sistema d’immersió (o millor dit, de submissió) lingüística és contrari tant a la doctrina constitucional de la STC 31/2010 com al dret reconegut als pares en infinitat de sentències fermes. Per tant, les úniques propostes viables semblen ser l’aposta per un model plenament bilingüe (amb la introducció també de l’anglès) o per un sistema de dues vies (espanyol i català) amb el qual els pares puguin escollir en quina llengua volen escolaritzar als seus fills.

Tot argument, per molt impecable jurídicament que pugui arribar a ser, rep l’acusació recurrent d’atac a la llengua catalana. Tot el contrari.

No s’està negant en cap moment que aquells que vulguin estudiar en català puguin continuar fent-ho. L’únic que s’està defensant és una oferta educativa en ambdues llengües, cooficials en aquesta autonomia, i que siguin els ciutadans, fruit de la seva decisió individual, els que facin ús del seu dret a elegir en quina llengua volen escolaritzar als seus descendents o en el seu defecte, que ambdues llengües tinguin una presencia a la par en el sistema educatiu, reflexant la pluralitat lingüística de la societat catalana.

Perquè aquest és el veritable repte i dret a decidir de la societat catalana. Poder decidir en quina de les dues llengües oficials en aquesta Comunitat Autònoma volen educar als seus fills.

Negar la major no només és un atac frontal contra la llibertat sinó un perpetu abús de poder de les institucions catalanes envers les sentències dels Tribunals que han reconegut per activa i per passiva el dret d’aquests pares.

Andreu Marin

Llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració per la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Estudiant d’últim curs del Grau en Dret a la UPF.

Cap d’Opinió a El Jurista. Els meus àmbits d’interès són el Business Law, el Dret Penal i Constitucional.

(per llegir la versió en original en espanyol, clica aquí)