Altermútua, la millor Alternativa a Autònoms

Ariel Sharon, heroi o vilà?

Per Daniel Mendo.
Barcelona.

 

Ahir al matí, la premsa internacional feia ressò de la mort del general i ex-primer ministre Israelià Ariel Sharon després de passar vuit anys a una situació de coma profund.

Ariel Sharon provenia d’una  família de jueus russos emigrats a Palestina. Ariel va ser, com ja hem esmentat, un destacat militar a Israel, només amb 14 anys ja es va allistar  a una milícia jueva coneguda com a Haganá (Defensa), per lluitar contra la ocupació Britànica. L’any 1945 va realitzar estudis secundaris i va cursar un curs per a oficials. Després de la proclamació de l’Estat d’Israel i el començament de la guerra oberta amb els estats àrabs, li va ser assignat el comandament d’una companyia d’infanteria. Més endavant, l’any 1949, en concloure la guerra, va passar als serveis d’Intel·ligència militar.

L’any 1964 va assumir el Comandament Nord de l’Estat Major, essent ja per aquests temps una llegenda bèl·lica al seu país, el que l’ajudaria més endavant a donar el bot a la política de la ma del LIKUD ( partit politic calificat com conservador i sionista), arribant a ser l’any 1982 ministre de Defensa.

Aquest és, probablement el moment més fosc de la carrera d’Ariel Sharon. Durant l’any 1982, es va produir La Matança de Sabra i Xatila, duta a terme per milicians Libanesos contra els camps de refugiats palestins, en el marc de la Guerra del Líban. Aquesta massacre va rebre la qualificació  de genocidi per part de l’Assemblea General de Nacions Unides a través de la seva resolució 37/123.

El llavors primer ministre Israelià, Menájem Beguín va encarregar el mateix any al president de la Cort Suprema d’Israel ( màxima instància judicial de l’Estat d’Israel) la Comisió Kahan per investigar el paper de l’exèrcit Israelià a les esmentades matances.

L’any següent, el 1983, es va fer pública la resolució, declarant únicament culpables directes a les milícies cristianes libaneses, però considerà indirectament responsable a Israel, per no haver previst el que podia passar. També criticà durament a caps militars i a alguns ministres, però especialment al que llavors era ministre de defensa, Ariel Sharon, al que acusava d’haver comès una “negligència greu” a més d’haver “omès les seves obligacions”. recomanant la seva dimissió o el seu cessament com a ministre de defensa. Poc temps després, va dimitir com a ministre de defensa, passant a ser, poc després i ja sota les ordres del nou Primer Ministre, Isaac Shamir, Sharon va ser ministre sense cartera (1983-1984), ministre de Comerç i Indústria (1984-1990) i ministre d’Habitatge (1990-1992), entre d’altres.

Després d’aquest darrer període com a Ministre d’Habitatge, el seu partit, degut a la radicalització dels seus membres, va patir una greu caiguda a les eleccions, passant a governar el partit Laborista Israelià.

Però els fets controvertits a la vida d’Ariel Sharon no van acabar amb la massacre de Sabra i Xatila. Ariel Sharon l’any 2000, va realitzar una visita sorpresa al  Mont del Temple o Esplanada de les Mesquites, lloc sagrat situat a la Ciutat Vella de Jerusalem, en territoris disputats per Israel i l’Autoritat Nacional Palestina, el que fou el detonant de la segona Intifada, que produí prop de 7000 morts.

Font: www.lanacion.com.ar

Font: www.lanacion.com.ar

Malgrat aquests fets, l’any 2001, Ariel Sharón va passar a dirigir el LIKUD, partit amb el qual va convertir-se primer ministre el mateix any, revalidant el seu mandat en les eleccions de l’any 2003. En ambdues ocasions, mancava dels vots necessaris per formar govern en solitari, però va formar una coalició de govern conservadora i laica, que va donar pas més tard a un govern de coalició nacional amb el Laborisme.

Durant el seu mandat com a Primer Ministre, hem de destacar la important decisió de fer una retirada unilateral a la Franja de Gaza, duta a terme a l’agost de 2005, que va comptar amb una oposició activa i sorollosa dins d’Israel, i que va implicar el desallotjament unilateral dels colons israelians residents a l’àrea.

D’altra banda, va prosseguir la planificació i construcció de la Barrera de defensa israeliana, una barrera en la seva majoria de filat que separa a Israel de la major part dels territoris palestins de Cisjordània. Segons el govern d’Ariel Sharon, la tanca va ser el principal motius de la disminució de les víctimes d’atemptats suïcides, en dificultar la infiltració dels terroristes al territori israelià; mentre que el Tribunal de la Haia va opinar, en un dictamen no vinculant, que l’edificació de la barrera en el traçat triat és contrària al dret internacional i va recomanar desmantellar els trams a l’orient de la «Línia Verda» per considerar-los com una apropiació indeguda de territori palestí.

El desembre de 2005, va sofrir una recaiguda per un  infart cerebral. El gener de 2006, als pocs dies de la primera recaiguda, Sharon va sofrir una greu hemorràgia cerebral, pel qual va romandre en coma profund i en virtual estat vegetatiu fins a la seva defunció l’11 de gener de 2014.

Aquesta va ser la vida d’una de les persones més influents en aquest darrer segle a la política Israeliana i d’una persona que te, probablement a parts iguals, detractors i seguidors, per les seves clares polítiques sionistes i expansionistes.

“La tova resposta, aplaca la ira” Proverbi 15:1

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *