A finals d’any el balanç es realitza en tots els aspectes i, com a tal, fins i tot en l’àmbit penal i penitenciari. L’any 2013 conclou amb xifres que ens habiliten per especular sobre la hipòtesi que Estats Units deixi algun dia de ser l’únic país d’Occident que manté en el seu ordenament jurídic la pràctica de la pena de mort.
Per dades provinents de diferents fonts, l’any 2013 s’han comès un total de 39 “homicidis legals” (suposant que no sigui contradictori adjuntar al vocable homicidi el qualificatiu legal. Assassinat…execució judicial…jutge…botxí…aprovació social…repudi social. Sobre aquest tema diu Amnistia Internacional: “Perquè es podria considerar que, o bé totes les penes de mort són d’alguna forma assassinats, o bé molts dels assassinats són penes de mort executades, en la mesura que els seus autors se senten legitimats per llevar la vida a un semblant”).
Segons el sondeig anual de Gallup (sondeig d’opinió creat pel matemàtic i estadístic George Gallup), el suport a la pena de mort ha caigut a una xifra del 60%, amb un 40% de la gent enquestada que declara no creure que s’administri de forma justa (suposant també que el dret a assassinar a un home es pugui administrar d’alguna forma justa).
En 2013, el “boicot europeu” (curiosa accepció negativa donada a un fet pragmàtic positiu) sobre la base del com s’ha, pràcticament, prohibit la venda de certs medicaments necessaris per a l’execució cabdal mitjançant injecció letal, ha donat fruits, ja que diversos Estats van haver de posposar les seves execucions a causa de la falta d’alternatives que tinguessin conformitat a un protocol acceptable a l’hora d’aplicar la injecció letal per la falta de l’anestèsic que dorm al pres.
El boicot s’inicia el 2011 quan la Comissió Europea deixa, de fet, a molts Estats Federats sense els fàrmacs que utilitzaven habitualment per a les execucions obligant a canviar els protocols d’actuació.
Com indica Richard Dieter, Director del DPIC, “Tots els Estats del País han hagut de canviar de fàrmacs a causa de les restriccions europees i, fins a cert punt, s’ha ralentit el nombre d’execucions”.
La injecció letal és un mecanisme d’execució de condemna en funció del com se subministra a la víctima, per via intravenosa, una sèrie de tres substàncies que el seu objectiu, en teoria, és provocar una mort indolora. Les tres substàncies utilitzades persegueixen respectivament, en primer lloc, fer perdre el coneixement al pres o dormir-ho, en segon lloc, paralitzar el diafragma impedint així la respiració i, en tercer lloc i finalment, despolaritzar el muscul cardíac provocant una aturada cardíaca i la mort final.
Ara bé, la impossibilitat d’utilitzar l’anestèsic que dorm el pres no ha estat, no obstant això, amb caràcter general positiu, ja que, malgrat això, existeixen Estats, com Florida, que segueixen apostant pel càstig cabdal mitjançant l’aprovació d’una norma que expedita el procés legal per a l’execució.
És a dir, Florida, de fet, ha optat per usar tan sols un component a l’hora d’executar al condemnat, en lloc dels tres medicaments que es compon el mètode, la qual cosa no garanteix, òbviament, que el reu mori sense dolor i, per tant, que no es violi la Constitució Americana.
La qüestió és la següent: ens trobem en l’inici de l’època de la, tan desitjada per alguns, decadència de la pena de mort?
Per a Richard Dieter “La pena de mort no desapareixerà a curt termini perquè és una decisió que depèn dels Estats, però s’està normalitzant un nombre relativament baix d’execucions”. Sosté que “Una de les tendències que observem és que en alguns Estats, on s’aplica molt poc i hi ha cada vegada menys sentències a mort, s’està imposant la creença que no val la pena mantenir-la a causa dels riscos i els costos que implica”. A tot això afegeix que “Gent innocent pugui ser executada ha commocionat a la societat fins al punt que és més difícil que els fiscals i els jurats la busquin com a condemna”.
Richard Dieter defensa i espera que “S’està produint un canvi en la societat”.
Des de sempre la pena de mort s’ha compost del trinomi castigar, eliminar i advertir; això és, castigar la transgressió, eliminar físicament l’autor de la transgressió (podríem subsumir-lo en l’objectiu de prevenció especial del sistema penitenciari) i advertir a la societat (subsumible en prevenció general perseguida també pel sistema penitenciari).
A efectes pràctics l’adopció de la pena de mort, en el seu esdevenir històric, ha implicat la gestió pública i el control de la venjança privada imperant en els antics sistemes. Es passa, en poques paraules, de la Llei del Talió “Privada” a la Llei del Talió “Pública”.
És en 1764 que s’alça la primera veu en contra de la pena de mort a les mans de Cesare Beccaria en la seva obra “Tractat dels delictes i de les penes” la filosofia de les quals és resumible en la següent frase del text “No és, doncs, la pena de mort dret, quan tinc demostrat que no pot ser-ho, és només una guerra de la nació contra un ciutadà, perquè jutja útil o necessària la destrucció del seu ésser ”.
Si considerem que el Principi d’intangibilitat de la vida humana és un valor suprem, com així ho demostren les nombroses cartes i tractats internacionals i nacionals, atorgar a l’Estat la possibilitat de cometre assassinats legals implica convertir al mateix Estat en el major enemic del ciutadà que, al seu torn, perd tota condició de tal i es transforma en sobtat.
Altres autors com Rousseau recolzaven la pena de mort justificant el fonament jurídic en la ruptura per part de l’individu/ciutadà del contracte social. No obstant això, el contracte social es constitueix per la concessió mútua de certs drets i obligacions que provenen, cert és, del subjecte privat cap a l’aparell estatal; no obstant això, no pot considerar-se digne de cessió un valor suprem com és el dret a la vida. Consideraríem així que l’Estat no és la contrapart d’un contracte social, com definia Rousseau, sinó més aviat, un veritable monstre bíblic anomenat Leviathan, com així ho definia Hobbes.
Si l’Estat, configurat actualment segons els paràmetres internacionals humans, és focus de protecció de certs valors i drets inalienables i suprems, en permetre execucions o assassinats legals, està violentant la seva pròpia funció i raó de ser, convertint la fi de la creació de l’aparell estatal en un mer fet contradictori i sense fonament.
Si els objectius del sistema penitenciari modern són, en el seu major o menor mesura, prevenir, de forma general i especial, la comissió de fets delictius, la fi en si no justifica el mitjà, trencant així el famós paradigma de Macchiavelli.
De fet, si sobre la base de la fi que justifica els mitjans acceptem la pena de mort, perquè no hauríem d’acceptar la tortura, el tracte degradant o la humiliació? Per ventura perquè ens recolzem en valors suprems, intocables i constitucionalment protegits? Però si aquests mateixos valors els vulnerem amb la pena de mort…el mes és menys…o no? Que diferencia de degradació hi ha a admetre i justificar la pena de mort i rebutjar altres tractes iguals o similars? És incoherent.
En tots els casos a dalt indicats ens subsumim a la definició d’Estat donada per Concepció Arenal…”Estat botxí”.
La pena de mort produeix els mateixos efectes que qualsevol altra tortura o tracte degradant realitzat per una autoritat pública, és a dir, té efecte criminògen, la qual cosa implica que la víctima accepti una pena injusta amb l’esperança que aquesta acceptació comporti en cert sentit una atenuació del càstig.
La pena, com a primera i principal conseqüència del delicte, implica certs elements, com el fet que sigui un mal, ja que el seu contingut implica la privació d’un ben jurídic que és funció de la pena amb efecte intimidant i exemplificador, que sigui pública, ja que a dia d’avui solament pot ser aplicada i executada per l’Estat atorgant “certes garanties”, que sigui la retribució proporcional a la comissió d’un delicte i que el seu objectiu sigui la contenció de la criminalitat.
En l’ordenament jurídic espanyol la classificació de les penes implica dividir-les en penes privatives de llibertat, privatives de drets, pena de multa i posterior classificació per la seva naturalesa i durada a obra de l’article 33 del Codi Penal.
A Espanya la història de la pena de mort ha implicat diferents vicissituds: abolida el 1932, reestablida el 1938, derogada definitivament per la CE de 1978 encara que es deixi oberta la possibilitat que les Lleis Penals Militars la puguin restablir per als temps de guerra, malgrat que l’actual Codi Penal Militar no la recull per a temps de guerra després de la seva reforma operada per Llei 11/95 de 27 de novembre.
Amb caràcter general, és obvi, que l’existència de la pena és necessària ja que, com afirma Maurach, una societat que renuncia al poder punitiu renúncia a la seva mateixa existència; ara bé, la imposició de la pena i la seva configuració pot respondre a criteris no absolutistes i més humans. La pena és, per tant, una necessitat que fa possible la convivència entre els homes.
Al llarg de la història diferents han estat les teories i elaboracions doctrinals sobre la pena i que tipus de pena, com les teories absolutistes, les teories relativistes i les de prevenció.
A dia d’avui la tendència actual penitenciària espanyola és la prevenció integradora, per la qual la pena persegueix les següents finalitats:
– Solucionar el conflicte creat per la comissió d’un acte antisocial a través de la “reparació del dany causat”.
– Reformar el penat a través únicament de les penes privatives de llibertat (excloent per tant la pena de mort).
– Complir amb una funció moral responent la pena al sentiment de justícia i consciència social.
En un sistema així configurat l’evitació del delicte ha de buscar-se no solament en la intimidació sinó mitjançant l’afirmació positiva del Dret. És a dir, parlar de prevenció general positiva o integradora implica parlar d’una reacció estatal a fets punibles que aporta suport i auxili per a la consciència normativa social o que és el mateix, segons Mir Puig, “funció limitadora i restrictiva de la prevenció general en un Estat Social i Democràtic de Dret”.
Així i tot, defensant l’aplicació de penes que no siguin capitals, cal destacar que existeix fins i tot un sector de la doctrina que advoca per a la supressió de les penes privatives de llibertat creant el que s’ha cridat “la crisi de la pena de presó”. Aquí un altre debat obert…
