Aquest passat divendres va tenir lloc a Barcelona un acte celebrat per la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona i del Lliure Exercici de l’Advocacia, “El dret a l’autodeterminació: anàlisi jurídic” en motiu del qual El Jurista vam voler fer una cobertura per difondre les opinions i concepcions que van expressar els seus ponents. L’acte es va dividir en dues sessions, la primera d’aquestes serà l’objecte d’aquesta crònica.
A la primera taula, presidida i moderada pel Sr. August Gil Matamala (President d’Honor de l’Associació d’Advocats Europeus Demòcrates) es va discutir sobre els fonaments del dret d’autodeterminació, tan apel·lat durant aquest procés també a través d’altres noms com ara el dret a decidir. Després que el moderador fes una petita referència de cada un dels ponents, els hi va cedir la paraula.
En primer lloc va parlar Gerardo Pisarello, professor de Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona i d’origen argentí, que també ha exercit com a professor a la Universitat Complutense de Madrid i la Universitat d’Alacant i que actualment forma part del Col·lectiu Praga de Juristes.
El primer que va fer Pisarello va ser definir què entenem per dret d’autodeterminació i és “La facultat que s’atribueix a un poble de poder decidir lliurament el marc jurídic que l’envolta”. Aquest dret apareix, amb paraules del ponent, lligat al principi democràtic (en una vessant col·lectiva i individual) i com a tal té un contingut evolutiu que va canviant segons el context històric però que té les primeres expressions dins del marc de les monarquies absolutistes amb la independència dels Estats Units d’Amèrica i que apareix a Europa pels volts del segle XX, sobretot després de la Segona Guerra Mundial quan es reconeix jurídicament a través de grans pactes internacionals; pactes dels que Espanya n’és part actualment. Aquest dret, va explicar Pisarello, reconeix universalment aquesta facultat a tots els pobles (que no estats) i pot comportar la independència pactada o sense pactar amb l’estat o bé altres estatuts jurídics com la confederació, unió de pobles…
Actualment, aquest dret s’entén no només quan hi ha casos on l’estat realitza polítiques de greuge continuat contra una població (que potser és el cas que més s’escenifica en el context de les colònies) sinó també quan hi ha una voluntat clara i majoritària de la població d’exercir aquest dret.
El ponent, a continuació, va incidir sobre la història espanyola i catalana en relació amb aquest dret, afirmant que l’estat de les autonomies va aparèixer com una resposta a les continues pressions dels territoris perifèrics de la península (bàsicament País Basc, Galícia i Catalunya) i no per una voluntat clara del poder constituent que apostés per un estat plural. Com a prova d’aquesta tesi, Pisarello va fer referència a la famosa Sentència del Tribunal Constitucional 31/2010 (d’ara endavant, STC 31/2010, i que s’aniria mencionant al llarg de la jornada).
Per acabar la seva ponència, Pisarello es va mostrar convençut que el dret a l’autodeterminació, tot i no estar expressament inclòs a la Constitució Espanyola (aquest dret només el trobem expressament inserit en constitucions com la d’Etiòpia) és perfectament compatible amb aquesta, i en tot cas, si admetéssim que no existeix aquest dret dins del marc constitucional, existeix un deure del govern estatal impulsat pel mandat democràtic per fer-ho possible.
La següent intervenció la va realitzar Javier Pérez Royo, Catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Sevilla (doctorat per aquesta mateixa universitat) i que va ajudar a redactar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya vigent en l’actualitat.
Aquest professor va aportar una particular visió del dret d’autodeterminació dient que aquest és el dret constitueix la democràcia (és la clàusula del Contracte Social de Rosseau) i que per tant, si hi ha democràcia, per força hi ha d’haver aquest dret. Però ell va apuntar que quan parlem de dret d’autodeterminació a Catalunya, ens hem de referir a que hi ha un gran nombre de ciutadans que exigeixen modificar el marc jurídic que els envolta (fer-ne un de nou desvinculat d’Espanya) per poder exercir, dins d’aquest marc jurídic, el seu dret d’autodeterminació. Però això no vol dir que si bé el dret que volen exercir els catalans independentistes no és pròpiament, segons la seva visió, el dret d’autodeterminació, que no tinguin dret a aconseguir aquest nou marc jurídic. Segons el seu punt de vista, aquest és un plantejament que no necessita justificació, simplement és la voluntat democràtica de la població catalana, i com a tal, cal respectar-la.
A continuació, com a membre que va ajudar a redactar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, Pérez Royo va voler explicar que la STC 31/2010 el Tribunal Constitucional va acabar amb la Constitució Territorial que es va firmar l’any 1978, fruit del compromís polític entre el principi d’unitat d’Espanya i els drets de les autonomies. El catedràtic va mantenir que la Constitució garantia un procés de reforma estatutària que es va seguir durant la redacció del nou estatut (seguint tots els passos pertinents fins a arribar al referèndum final del text ratificat pel Govern Central). Un cop fet això, Pérez Royo va deixar clar que el recurs d’inconstitucionalitat no està previst a la pròpia Constitució dins del procés de reforma estatutària quan el poble l’ha referendat, i que la resolució del TC en contra de la voluntat del poble el que va fer és trencar aquesta balança inclosa a la Constitució Espanyola entre el principi d’unitat i els drets d’autonomia; i va permetre els futurs pronunciaments sobre la llengua a les escoles que estem tenint actualment. És a dir, es va permetre a un poder sense legitimitat democràtica directe, trencar amb el pacte fundacional de l’organització estatal espanyola.
Després d’aquest trencament, Pérez Royo va mantenir que la única via possible per sortir d’aquest atzucac és una consulta ja sigui per reafirmar la voluntat del poble català a seguir dins el sistema espanyol, com marxar, però “negar que como la Constitución no lo permite, el problema no existe, no es consecuente, el problema sigue existiendo. Y la voluntad del pueblo de Catalunya no va a cambiar porqué el TC diga que no existe Catalunya como nación”.
Finalment, va tancar la primera taula Anna Badia, Catedràtica de Dret Internacional de la Universitat de Barcelona i membre també del Col·lectiu Praga de Juristes.
En primer lloc, la ponent va fer referència sobre quin és el punt de vista internacional sobre el dret d’autodeterminació, i va expressar que és un dret contingut a la Carta de Nacions Unides i Softlaw (resolucions sobre casos concrets com ara la 1514 de l’Assemblea General de la ONU, no vinculants) dins de la seva dimensió política, econòmica, social, cultural i jurídica. Però en tot cas, és un dret que es va reconèixer a partir dels anys 60 per aquells pobles sotmesos a colònies, tot i que es va ampliar en els casos del poble palestí i l’Apartheid sud-africà. Això vol dir, que només s’admetia per uns casos molt concrets i específics, entre els quals Catalunya no hi és.
A continuació, la catedràtica va determinar que posteriorment es van firmar els Pactes de Drets Civils i Polítics que basen tota la seva exposició en el primer principi de l’article 1 sobre el dret d’autodeterminació dels pobles (sense especificar quins) i que per tant, és un dret que s’haurà d’anar configurant a través de la pràctica ja que és molt recent.
Acte seguit, Anna Badia va voler explorar la via dels actes unilaterals de secessió (tan repetits a Europa a partir dels anys 90 amb el desmembrament de la URSS). Així, va determinar que el dret internacional no empara la secessió d’estats perquè parteix de la seva prèvia existència per tal de poder regular les relacions entre aquests i la seva cooperació; però que no l’empari no vol dir que s’hi oposi (com va passar amb el cas de Kosovo); i simplement s’encarregarà, en cas de secessió, de comprovar que l’estat té elements de facto per poder subsistir. És en aquest punt on entrem a la política, ja que si els nous estats son reconeguts també serà més senzill fer-lo entrar en el sistema del dret internacional, va afirmar la ponent.
Així doncs, va concloure la seva ponència establint que la pràctica internacional no és transportable d’un lloc a un altre i que només pot ser un element de reflexió. Però negar sistemàticament que un grup de la població pugui expressar la seva opinió perquè el marc jurídic no dóna espai a les seves aspiracions, és un argument que no es podrà mantenir durant molt de temps (perquè acabarà afectant als principis democràtics que preserva la comunitat internacional).
Amb aquesta intervenció es va acabar la primera sessió de l’acte on, com s’ha pogut veure, catedràtics de diferents orígens i amb diferents formacions van donar el seu punt de vista sobre l’abast del dret d’autodeterminació, coincidint tots en apuntar, que si bé és un dret amb un fonament jurídic, és bàsicament polític i que respon principalment a la voluntat democràtica, a la preservació d’aquesta i que no es pot inserir com un argument únicament legal.
