La Secció de Dret Sanitari i la Secció de Dret Penal del Col·legi d’Advocats de Barcelona (ICAB) va analitzar el passat 11 de febrer el projecte de reforma de l’avortament en un acte que comptà amb la participació com a ponents del vocal penal del Col·legi, Albert Pons Vives, i de la directora de l’Observatori de Bioètica i Dret i professora titular de Filosofia del Dret, María Casado González. Actuà com a moderador Josep Corbella i Duch.
En la primera part, el lletrat Pons va indicar que la incidència parlamentaria demostra el caràcter polèmic de l’avantprojecte. Seria la vint-i-vuitena reforma del CP des de 1986, un ritme disparatat i incompatible amb la necessitat d’estabilitat d’aquesta norma. I va lamentar que la reforma penal s’estava emprant amb un interès particular dels partits polítics.
Va delimitar el marc jurídic actual: El 417 bis CP preveu com a causes d’avortament la violació, malformació fetal i risc greu per la vida o salut de la mare; però amb la LO 2/2010, de 3 de març, de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l’embaràs, es va modificar el CP i establir que es podria avortar dins de les 14 setmanes de gestació amb consentiment informat, ampliables a 22 en els casos abans esmentats, i amb l’excepció posterior de si la malformació fetal no s’havia descobert abans. També va destacar la jurisprudència, doncs el TC es va pronunciar en sentència 53/1985, d’11 d’abril, que va fer indicacions al respecte: el nasciturus és un tertium diferent a la mare, un bé protegible cobert dins de l’art. 15 CE (dret a la vida), però no és subjecte de drets.
L’objectiu de l’avantprojecte és acotar enormement les conductes perquè suposa una reforma dels articles 145 y 146 CP. S’exclou la punibilitat de la conducta a la mare (ni tan sols com a partícip) però només manté l’avortament per causes terapèutiques (intervenció de dos facultatius que no practiquin l’avortament i pertanyin a centres diferents del d’on es practiqui, comportant això un enduriment) i ètiques (dintre de les 12 setmanes si hi ha hagut denuncia prèvia de la violació). En l’excepcional cas eugenèsic, el concepte de malformació fetal es restringeix enormement, es redueix a la inviabilitat del fetus per tenir una vida humana i independent.
Pel que fa al consentiment de la menor de 18 i major de 16 fins ara permès, exigeix l’assentiment de pares, tutors o curadors. I si fos menor de 16, el dels seus representants legals.
Finalment, va concloure a títol personal que l’avantprojecte s’allunya de la despenalització que es dóna en l’àmbit de la UE perquè el legislador no està seguint les recomanacions del Consell d’Europa (1607/2008, Assemblea Parlamentària, descriminalització de l’avortament dins d’uns terminis raonables). Si la regulació fos endavant, cal recordar que la STC 53/1985 establia que en els supòsits de delictes d’avortament, serien aplicables les causes d’eximent de l’actual 20 CP, principalment per estat de necessitat. I és que des d’un punt de vista dogmàtic no seria impensable la possible aplicació de l’estat de necessitat en cas d’IVE, perquè es podria defensar que es tracta d’un auxili per evitació d’un mal de la gestant.
Tot seguit, la també membre del Comitè de Bioètica de Catalunya va referir-se al dret natural del s.XVI a Vitòria, on es creia que la finalitat del dret és fer més sants als seus súbdits. I ho va rebutjar, ja que és establir les condicions de convivència perquè tothom pugui assolir els seus interessos en respecte de la resta. Va catalogar de desolador seguir pensant en què s’han de seguir el mandats de la religió al 2014 i criticar que el perfeccionisme moral no s’ha de posar als ciutadans al seu servei (és el que volien fer alguns estats confessionals, dictatorials). “El que és pecat no s’ha de confondre amb el que està sancionat”. Les normes religioses obliguen als seus fidels, no a la resta.
Va defensar que l’actual llei té un caràcter permissiu, no obliga a avortar a qui no vol. I pel que fa al conflicte entre la dona gestant i l’embrió en gestació, va recordar que la doctrina de la STC 53/1985 no és única, hi ha dues més que perfilen aquesta matèria: SSTC 212/1986 i 116/1999.
Pels juristes, el problema de quan comença la persona està resolt. És raonable que com més ens apropem a la viabilitat del nasciturus més protecció tingui. L’avortament només es pot regular de 5 formes: (i) prohibir, (ii) avortament lliure, (iii) indicacions (iv) terminis (v) mixt (que és el sistema que sol haver en el dret comparat). Les indicacions i terminis poden donar lloc al mateix número d’avortaments legals, el problema són les raons de fons. El de terminis és l’únic que li dóna a la dóna el reconeixement com a tal i el que presenta més claredat. Les indicacions es subjecten a autoritzacions de tercers (certificats mèdics, certificat policial en el cas de la violació, etc.).
Va continuar exposant i convencent que la salut sexual i reproductiva s’exclou del títol de l’avantprojecte, a més s’alça la llei com a forma de disminuir l’avortament, quan allò efectiu és la bona educació sexual i reproductiva i el bon accés als anticonceptius, ja que si s’assolís l’avortament es reduiria de forma dràstica. Perquè la prohibició no disminueix l’avortament, sinó que es passa a la clandestinitat, i passa a ser una qüestió de salut pública, excepte que es tinguin diners per viatjar fora a avortar, fet que evoca a una gran discriminació entre les dones amb o sense mitjans.
Per últim, va criticar que els nous procediments són “farragosos”, no és només el que es prohibeix, sinó que el què es permet té obstacles que ho fan. Per complir amb tots els tràmits es precisa molt temps i es aleshores fàcil arribar als terminis legals d’avortament.
