Per Diego Fierro
Traducció per Arantxa Bernal
És evident que actualment ens trobem en una època molt fecunda quant a reformes. Algunes són bastant qüestionables i, d’altres, molt criticables. A més, hi ha altres reformes que, si es duguessin a terme d’una forma correcta, podrien ajudar a resoldre determinats problemes que estan afectant de manera realment contundent la ciutadania.
Sense profunditzar gaire en les normes jurídiques que estan naixent per satisfer els canvis desitjats pel Govern estatal i pels governs de les diferents comunitats autònomes, cal reconèixer, sense cap dubte, que la lleugeresa amb què s’està legislant en bastants casos és, com a poc, inadequada i perjudicial per a tothom. I tot per anar tan de pressa que no es cuiden els aspectes que poden fer que una llei o norma amb rang legal aconsegueixi assolir els objectius plantejats.
Els àmbits normatius que s’estan veient més afectats per les precipitades modificacions legals són els relacionats amb el Dret Públic i, especialment, amb el Dret Administratiu i el Dret Processal, que tenen una gran incidència social per la importància que han adquirit aquestes branques jurídiques per a la ciutadania en les últimes dècades.
L’únic que s’aconsegueix amb la velocitat amb què s’està legislant en aquest moment és crear inseguretat jurídica i problemes d’eficàcia normativa. En relació a aquesta qüestió, no hem d’oblidar que l’art. 9 de la Constitució Espanyola de 1978 estableix les següents regles:
1. Els ciutadans i els poders públics resten subjectes a la Constitució i a la resta de l’ordenament jurídic.
2. Correspon als poders públics de promoure les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en els quals s’integra siguin reals i efectives; remoure els obstacles que n’impedeixin o en dificultin la plenitud i facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social.
3. La Constitució garanteix el principi de legalitat, la jerarquia normativa, la publicitat de les normes, la irretroactivitat de les disposicions sancionadores no favorables o restrictives de drets individuals, la seguretat jurídica, la responsabilitat i la interdicció de l’arbitrarietat dels poders públics.
Cal esmentar que l’art. 103.1 de la Constitució recull la funció de l’Administració Pública en dir que aquesta “ […] serveix amb objectivitat els interessos generals i actua d’acord amb els principis d’eficàcia, jerarquia, descentralització, desconcentració i coordinació, amb submissió plena a la Llei i al Dret”. A més, s’ha de destacar que l’art. 117.1 de la norma que es troba a la cúspide de l’ordenament jurídic espanyol estableix que “La justícia emana del poble i és administrada en nom del Rei pels Jutges i pels Magistrats que integren el Poder Judicial, independents, inamovibles, responsables i sotmesos únicament a l’imperi de la llei”.
Per tal que els postulats dels preceptes constitucionals puguin complir-se correctament és necessari que concorrin tant la claredat com la coherència en les lleis, en les normes amb rang legal i en els reglaments. Aquests elements són fonamentals perquè una norma jurídica pugui tenir utilitat, la qual cosa és realment important, ja que Espanya és un Estat social i democràtic de Dret, que ha d’actuar per assolir determinats objectius.
Com que les presses excessives provoquen la mala pràctica legislativa, les normes que s’estan creant en certs casos no són més que enunciats impossibles d’aplicar correctament. De fet, si mirem el que va succeir als últims mesos, és fàcil trobar exemples de normes que podrien i haurien de ser millors, com la Llei 1/2013, de 14 de maig, de mesures per reforçar la protecció als deutors hipotecaris, reestructuració de deute i lloguer social, o la Llei 14/2013, de 27 de setembre, de suport als emprenedors i la seva internacionalització, que ha estat objecte de bastants crítiques.
Si ens parem a pensar un moment, sembla ser que el que es pretén amb les reformes legals que tant el Govern estatal com molts governs autonòmics estan impulsant no és cap altra cosa que produir un gran impacte mediàtic o formal abans que real o material. Aquest és un greu error i el principal perjudicat en els casos en què es faci referència a una norma que pot ajudar la societat d’una manera o un altre serà, com sempre, el ciutadà.
Les normes tenen diverses finalitats possibles, com la de regular una situació nova no contemplada per l’ordenament jurídic que, per la seva transcendència social, ha de produir efectes, o com la de condicionar els comportaments econòmics existents per impulsar l’oferta i la demanda, però no poden ser utilitzades per tal d’aconseguir titulars en la premsa amb què s’aconsegueix donar l’equivocada idea als ciutadans que s’estan duent a terme bones actuacions quan, en realitat, no és així.
El millor és actuar amb serenitat i assossec, perquè les presses no són bones conselleres i les normes fetes a foc lent són millors que les que es creen amb la velocitat pròpia d’una cursa d’atletisme. Les dificultats actuals han d’aconseguir que es legisli amb coneixement de causa i sabent, amb certesa, quins són els objectius que s’han d’assolir amb la creació i aplicació d’una norma jurídica.
Diego Fierro
Estudiant de cinquè curs de la Llicenciatura en Dret a la Universitat de Màlaga.
Becari de col·laboració del Departament de Dret Públic de la Universitat de Màlaga durant el curs acadèmic 2013/2014.