Les desaparicions forçades són crims en els quals les autoritats de l’Estat o persones que actuen sota la responsabilitat de l’Estat (soldats, policies, patrulles civils o milícies) fan desaparèixer a persones sota cap tipus de legalitat. Constitueix una violació de drets humans especialment cruel a causa de la perpetuïtat del crim, poden passar anys fins a localitzar al desaparegut o fins i tot pot ocórrer que mai s’arribi a conèixer sobre el seu parador.
El primer dels antecedents en l’àmbit del dret internacional del concepte de “desaparició forçada” va sorgir a França l’any 1789 amb la declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà. En aquesta declaració no es va reconèixer el concepte de desaparició forçada com a tal, sinó que més aviat es va començar a tenir consciència de tal problemàtica. Va ser a principis i intervinguts del segle XIX quan les desaparicions forçades adquireixen més protagonisme a causa dels diferents esdeveniments ocorreguts tant a Europa com a Amèrica Llatina. Exemples d’això són el règim nazi, el règim de Maximiliano Hernandez en el Salvador, o la mateixa posguerra espanyola que al costat de més casos, van donar motiu al sorgiment d’un nou mètode d’eliminació d’oponents eficaç que tenia com a objectiu principal evitar qualsevol responsabilitat penal: L’estat cap a desaparèixer el cos de diferents formes per evitar qualsevol rastre de prova (cremant-los, enterrant-los en fosses comunes, llançant-los al mar, etc).
El punt d’inflexió per al desenvolupament jurídic de tal concepte i el motiu principal per al seu final reconeixement oficial com a crim de la humanitat va ser l’execució del Pla Còndor a Amèrica Llatina en la dècada dels 70. Tal pla es caracteritzava per la coordinació entre els diferents règims dictatorials d’Amèrica Llatina amb l’objectiu de fer desaparèixer al que ells consideraven enemics polítics. La precària situació dels drets humans a Amèrica Llatina va suposar, per primera vegada en la història, l’actuació en 1974 dels òrgans internacionals de drets humans davant el fenòmen de les desaparicions forçades, tals òrgans van ser: la Comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH) i la Comissió de drets humans de les Nacions Unides.
Arribem fins a 1992, quan es va produir un fet transcendental: La Declaració sobre la protecció de totes les persones contra les desaparicions forçades. A pesar que tal resolució no contenia caràcter vinculant va ser l’avantsala per a l’aprovació, en 2006, de la convenció internacional sobre la desaparició forçada de persones aprovada per l’Assemblea General de les nacionals unides el 20 de desembre de 2006.
Aquesta convenció va ser aprovada i ratificada per Espanya a través del Rei Juan Carlos I, confirmat pel Ministre d’Afers exteriors i Cooperació, el 14 de juliol de 2009 a Madrid. Tal com queda escrit en l’instrument de ratificació: L’estat Español es compromet a complir-la, observar-la i fer que es compleixi observant puntualment en totes les seves parts per a la seva major validació i fermesa. A Espanya, oficialment jeuen més de 2000 mil fosses comunes amb milers desapareguts, que segons xifres de les associacions de víctimes del franquisme, s’eleven a més de 100.000.
