Novament, el Tribunal Suprem ha establert el contingut mínim que ha de tenir la memòria econòmica-financera elaborada prèviament a la creació d’una taxa local.
Els antecedents.
Mitjançant la Resolució de 23 de juny de 2008 de l’Assemblea General del Consorci de Residus Sòlids de la província de Burgos, es va aprovar amb caràcter definitiu la imposició de la taxa per la prestació del servei de tractament de residus sòlids urbans generats en la citada província.
La sentència del Tribunal Superior de Justícia de Castella i Lleó ( Burgos ) de 4 maig 2010 va anul·lar parcialment l’Ordenança Reguladora de la taxa, ja que “no apareixen a la memòria la justificació de les diferents tarifes que es proposen ( … ) , s’apliquen un ( s ) índexs correctors en funció dels usos que no se sap ni a què respon , ni quin és el criteri de proporcionalitat o equivalència que els justifica” i “l’assignació de coeficients multiplicadors segons els usos no està justificada ni en la memòria ni en l’estudi de costos i rendiments ( … ) igual que tampoc s’ajusten els factors multiplicadors dins de l’ús industrial”.
El Consorci de Residus Sòlids de Burgos, en virtut de l’article 88.1.d ) de la Llei 29/1998, de 13 de juliol, de la jurisdicció contenciosa administrativa, va interposar un recurs de cassació contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia. L’únic motiu d’impugnació va ser la infracció dels articles 24.2 i 25 del Reial Decret Legislatiu 2/2004, de 5 de març, que aprova el Text Refós de la Llei d’Hisendes Locals en relació amb l’article 20 de la Llei 8/1989, de 13 d’abril, de Taxes i Preus Públics. Dit d’una altra manera, ha considerat que la normativa espanyola no exigeix que en la memòria econòmica-financera es justifiqui “l’assignació de coeficients multiplicadors segons els usos” ni “dels factors multiplicadors de l’ús industria “. Subsidiàriament, va posar de manifest que, en cas de ser exigible la citada justificació, aquesta s’ha d’entendre inclosa en la memòria mitjançant els informes tècnics, econòmics, memòria i estudi de costos i rendiments.
La sentència del Tribunal Suprem.
El Tribunal Suprem confirma la interpretació elaborada en la sentència d’instància, justificant la seva decisió en la jurisprudència de la mateixa sala. En aquest sentit, cal recordar que la sentència del Tribunal Suprem de 8 de març de 2008 estableix que “la memòria justificativa aquesta taxa d’obertura d’establiments, si s’elabora amb rigor tècnic, ha de contenir, un cop calculat el cost total del servei, acompanyat de les sèries cronològiques ja indicades, la justificació dels mòduls de determinació de la base de la tarifa , de la mateixa tarifa o de les quotes fixes (art. 24.2 de la Llei 39/1988 , de 28 de desembre), amb indicació de la seva relació funcional amb el cost del servei i, si s’apliquessin criteris o mòduls de capacitat econòmica (art. 24.3 de la citada llei), cal justificar la seva correlació amb la diferent capacitat econòmica, i, finalment, és menester justificar la tarifa o el tipus de gravamen, si s’han establert, mitjançant la corresponent anàlisi provisional, de manera que el resultat de la seva aplicació, així previst, s’ajusti a la tendència de les sèries cronològiques del cost del servei, del nombre de llicències i de la recaptació d’aquesta taxa. La Sala és conscient de la dificultat de realitzar aquest tipus d’estudis, especialment, en els petits municipis, de manera que els requisits exposats són un desideratum, i que en certs aspectes serà obligat admetre certes aproximacions , sense base estadística suficient, però , en tot cas, exhorta sobre la necessitat ineludible de fugir de l’arbitrarietat i d’evitar la indefensió dels contribuents, que són freqüentment la part feble i indefensa de la relació jurídica-tributària”.
Cal recordar que el principi d’equivalència o d’autofinançament de les taxes determina que la quantia total estimada de la taxa no ha de superar el cost real o previsible global o conjunta del servei públic o activitat de què es tracti.
Per tot això, el Tribunal Suprem considera que l’aprovació de la memòria econòmica-financera constitueix una “peça clau per a l’exacció de les taxes” i, per tant, no es tracta d’un mer requisit formal. En altres paraules, es tracta d’un mitjà que permet garantir, justificar (a l’entitat que la imposa) i controlar (al subjecte passiu) que el principi d’equivalència es respecta i, en conseqüència, per evitar la indefensió de l’administrat davant d’actuacions administratives arbitràries.
Finalment, el Tribunal Suprem determina que la memòria econòmica-financera ha de contenir totes les precisions i justificacions del desenvolupament articulat de l’Ordenança Fiscal, pel que de la seva lectura s’ha de desprendre el cost real o previsible del servei en el seu conjunt o , en defecte, el valor de la prestació rebuda. Així mateix, cal que figuri la justificació raonada per la qual s’han adoptat uns determinats criteris de quantificació de la quota per a l’elaboració de les liquidacions , fent referència al compliment dels principis tributaris ( art. 31.1 de la Constitució Espanyola ) i la resta l’ordenament jurídic.