L’origen d’aquest cas es troba en l’arribada a Fuerteventura d’una trentena de sahrauís entre l’any 2011 i 2012, els quals van formalitzar una petició d’asil al Centre d’Internament d’Estrangers de l’illa canària al·legant que havien participat en els campaments de protesta organitzats els anys 2010 i 2011 i per tant, si retornaven al seu país d’origen, rebrien represàlies per part de les forces marroquines. Els sahrauís van comptar amb el suport de l’Alt Comissionat de Nacions Unides pels Refugiats (ACNUR), però el Ministeri de l’Interior va rebutjar les sol·licituds. La Comissió Espanyola d’Ajuda als Refugiats (CEAR) va demanar a l’Audiència Nacional que dictés un mesura d’urgència per evitar-ho mentre es recorria la resolució, però no va ser acceptada la petició al creure que els sol·licitants d’asil no es trobaven en cap situació d’urgència. Davant d’aquesta negativa la CEAR va recórrer davant del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), el qual va aconseguir paralitzar les devolucions.
El dret d’asil que van demanar els sahrauís va ser arrel de les manifestacions produïdes el 10 d’octubre del 2010, on diferents compatriotes seus es van instal·lar en tendes de campanya per protestar contra les seves condicions de vida, marginalitat i sobretot per reclamar feina i un habitatge digne. Ho van fer a GdeimIzik a dotze quilòmetres de Laayoune, al Sàhara Occidental. Segons les autoritats marroquines la instal·lació del camp va ser il·legal i no autoritzada, i finalment, el 8 de novembre van acabar esclatant els enfrontaments, havent d’intervenir les forces de seguretat per evacuar i desmantellar el campament improvisat pels sahrauís. Els tractes que van rebre van ser degradants i per això molts d’ells van decidir fugir, com aquesta trentena de persones que van arribar a territori espanyol i van demanar protecció internacional a l’Oficina d’asil i de refugiats del Ministeri de l’Interior.
Van demanar-ho amb una petita aportació de cada un dels casos, els quals són devastadors. Un d’ells explica que era membre d’una família de pro-sahrauís (molts d’ells eren dissidents), després de les manifestacions produïdes entre 2008 i 2010 van ser detinguts i maltractats varies vegades. Després del desmantellament del campament, es va refugiar a Smara però va ser detingut i apallissat per la policia. Per això va decidir fugir a Espanya buscant aquesta llibertat tan anhelada. A cada cas individual cal sumar-li que, en la majoria dels casos, un cop es van interposar les demandes de protecció internacional, com que les seves identitats i fotografies van aparèixer als mitjans de comunicació, les seves famílies es van veure amenaçades per les autoritats marroquines.
La negativa de les autoritats espanyoles es justifica en l’article 21.2.b) de la Llei 12/2009 d’Asil: cuando la persona solicitante hubiese formulado alegaciones incoherentes, contradictorias, inverosímiles, insuficientes, o que contradigan información suficientemente contrastada sobre su país de origen, o de residencia habitual si fuere apátrida, de manera que pongan claramente de manifiesto que su solicitud es infundada por lo que respecta al hecho de albergar un fundado temor a ser perseguida o a sufrir un daño grave.
Però resulta que aquesta informació és una mica contradictòria perquè la delegació d’ACNUR indica que els motius invocats i les informacions exposades pels sol·licitants eren coherents i aportaven els indicis suficients per justificar les demandes de protecció internacional. Així doncs, els sahrauís no van poder aportar la informació precisa sobre els riscos que corrien si tornaven al seu país d’origen; i justament, el problema és que a Espanya no hi ha un mecanisme legal amb efecte suspensiu automàtic que paralitzi la devolució dels sol·licitants d’asil fins que la decisió judicial sigui ferma.
La pronunciació del TEDH es basa en què la mesura presa per l’Audiència Nacional comporta una negativa al dret de recurs efectiu contra la deportació dels demandants, fet que viola l’article 13 del Conveni Europeu per la protecció dels Drets Humans: Toda persona cuyos derechos y llibertades reconocidos en el presente Convenio hayan sido violados, tienen derecho a la concesión de un recurso efectivo ante una instancia nacional, incluso cuando la violación haya sido cometida por persones que actúen en el ejercicio de sus funciones oficiales. Alhora també s’ha violat el dret a la vida, i la prohibició a rebre tractes inhumans i degradants, garantits pels articles 2 i 3 d’aquest Conveni.
Com explica l’advocada de la CEAR, Paloma Favieres, tot i que no és una sentència vinculant sí que crea un precedent pels sol·licitants d’asil i alhora és un avís molt important envers l’Audiència Nacional ja que fins ara solucionava els casos d’aquest tipus en qüestió d’hores, tot i que tota persona tingués dret a un recurs efectiu i no se la pogués retornar al seu país d’origen mentre no se solucionés el procés judicial. Així doncs, el que succeïa era una vulneració al principi de no devolució, ja que segons la lletrada el procés de resolució accelerat només estava pensat per descartar directament aquells casos que ja es veien inversemblants d’entrada, però no els que estaven ben justificats i argumentats.
