Altermútua, la millor Alternativa a Autònoms

El Treball Sexual a Europa

Per Arnau Martí.
Barcelona.

 

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea defineix, en la seva sentència de 20 de novembre de 2011, d’assumpte 268/99, la prostitució com un servei a canvi de remuneració si aquesta és independent. En altres paraules, com una relació mercantil en que una persona ofereix el seu cos a canvi d’una contraprestació econòmica.

Així doncs, en l’àmbit europeu la doctrina defensa la prostitució com una transacció mercantil. Una transacció, però, que dista molt de ser volguda. I és que, junt amb la definició del treball sexual com un servei, la doctrina europea ha associat la prostitució com un mal, com quelcom reprotxable que, al ser impossible d’eradicar socialment, s’ha de limitar, controlar i canalitzar. En conseqüència, la Unió Europea sembla defensar un model reglamentarista en el que es pretén reduir els conflictes que sorgeixen entre els i les treballadores sexuals i els valors de la societat europea. No ha de sorprendre aquesta postura comunitària: s’estima que de les 700.000 persones que entren a la UE per mitjà del tràfic de persones, el 90% acaba en l’industria del sexe.

Sens perjudici del que s’ha dit anteriorment, però, la competència per a regular tot el que afecta al treball sexual és, ara per ara, competència de cada Estat Membre. En conseqüència, la Unió Europea, per més que intenti dibuixar un marc base d’actuació, no pot sinó definir unes línies simples sobre les que els Estats Membres puguin operar lliurement. En definitiva, si bé és cert que en tota la Unió Europea la idea de transacció mercantil és present en  quasi tots els ordenaments jurídics nacionals, els Estats han optat per diferents models de regulació:

Per una banda, països com França o Itàlia han seguit el model Europeu i s’han decantat per un abolicionisme reglamentarista en els seus ordenaments, imperant una prohibició de la prostitució als carrers però deixant certa llibertat al treball sexual practicat a locals privats. Altes països, com Holanda, aposten per un model legalitzador en el que la prostitució s’entén com un servei laboral ofert per una treballadora o treballador autònom. Per últim tenim els països que han optat per un model de caràcter prohibicionista, és a dir, països en els que està prohibida la prostitució, sancionant-la i perseguint-la. D’entre els països prohibicionistes cal destacar l’exemple de Suècia.

I es que, si bé la majoria de països prohibicionistes centren les seves penes en les treballadores i persones que ofereixen el seu cos, Suècia ha optat, des de 2003, per un model municipalista on es persegueix, sanciona, i condemna amb duresa als clients d’aquest tipus de servei.

El model prohibicionista suec va néixer al 1999 quan el parlament suec va instar una política de penalització del client a través de la Llei de Prohibició de Compra de Serveis Sexuals. Aquesta llei reconeix que son els homes els qui compren dones ( o homes) amb fins sexuals i que, per lo tant, són ells els que han de ser penats. Es tracta d’una llei neutral sobre el gènere que actualment es troba acompanyada de reglaments de desenvolupament local i plans d’acció social. En definitiva, és una llei que es caracteritza perquè:

  1. Es centra exclusivament en els compradors de persones prostituïdes
  2. A les persones explotades en la prostitució no se’ls imputa cap acció criminal ni cap repercussió legal o administrativa
  3. El govern garantitza diners i assistència a les dones que son víctimes de la violència dels homes. Més concretament, la llei reconeix l’Estat com responsable d’assistir a les dones per a que abandonin situacions d violència com la prostitució i d’oferir-lis una casa d’acollida, un assorament i una educació.

 Ja en un primer moment, tant el nombre de prostitutes, un 30%, com el de clients, un 60%, van caure. La prova més clara, però, dels efectes d’aquesta regulació inicial és la que aporta l’autor Victor Lapuente, qui explica com el tràfic d’esclaves sexuals, en el prohibicionisme suec,és d’unes 400 i 600 víctimes mentre que en altres països de caràcter més permissiu les xifres rondarien les 15000 l’any. I és que, per molt estrany que pugui semblar, la legalització del treball sexual és un incentiu econòmic i legal per a les màfies que trafiquen en dones en quant no només els hi permet operar dins de la legalitat, sinó que poden créixer gracies a la major demanda d’aquest tipus de serveis.Sense anar més lluny, en el país legaltizador per excel·lència, Holanda, des de l’aprovació de l’última llei on es reconeixien plenament el treball sexual, la prostitució ha incrementat un 10%.

 

No tot són flors i violes en la normativa sueca. La prohibició de la prostitució i la persecució dels clients han provocat que aquests busquin maneres alternatives de contractar aquests serveis sense haver desortir al carrer o haver d’anar a un local: la prostitució per internet, aquella en que el proxeneta es posa en contacte amb clients a través de webs i els cita en un domicili privat, on hi resideix una noia, normalment estrangera, que satisfà els seus serveis forçadament, s’estima que ha crescut un 15%. A pesar d’aquest punt negatiu, i d’altres (com les llargues cues de vaixells prostíbuls que es poden trobar a la frontera marítima sueca) que posen en evidència que si ve la regulació actual sueca és bona, no és infal·lible, el model prohibicionista ha estat copiat per altres països, com per exemple Noruega. Així doncs, l’any 2009 Noruega va aprovar una llei idèntica a la sueca, però d’efectes nacionals e internacionals. En altres paraules, segons la llei Noruega, comprar sexe fora del país és un delicte penat amb multes de fins a 3200 euros.

Un cas apart és el d’Alemanya. En termes generals des del 2002 la prostitució a Alemanya és lliure. Amb aquesta mesura es pretenia permetre a les persones dedicades a la prostitució ingressar en el sistema social alemany, cotitzar pagant impostos i beneficiant-se dels drets sanitaris. Les conseqüències, però, no van ser les esperades: Alemanya es va convertir en el gran prostíbul d’Europa, existint 3000 prostíbuls oberts, més de 300.000 prostitutes operatives i 1,2 milions de clients diaris. Es va arribar al punt en el que, burocràticament parlant, era més fàcil obrir un prostíbul que una pastisseria. Actualment, però, el model és una mica diferent: continuen existint centres regulats on si es permet la prostitució, i en els que s’han de passar forts controls administratius, però no es persegueix als consumidors il·legals. És a dir, es legalitzen uns locals concrets en els que es pretén centralitzar tot el comerç sexualacompanyant la normativa de fortes campanyes públiques en les que s’intenta conscienciar a la clientela d’aquest tipus d servei de que els seus actes poden provocar el tràfic de dones i l’esclavitud sexual.

En definitiva, a pesar de la gran diversitat de règims i models existents en la comunitat, Suècia és, per a la majoria, el gran model jurídic a seguir per tractar correctament el que en molts cops s’ha defensat com el treball més antic del món. Aquesta és, si mes no, la idea de la Unió Europea, la qual fa un parell d’anys va enunciar la creació d’una comissió dirigida a estudiar una possible regulació marc en la que es reconeixes la treballadora sexual ja no com una prestadora d’un servei, sinó com una persona a la que s’ha de defensar davant l’explotació sexual, la marginació i la delinqüència.

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *