Per Cristina Garau
Molts són els dits que han assenyalat al magistrat del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), Luis López Guerra, com l’artífex de la derogació de la «doctrina Parot». López Guerra, secretari d’estat de Justícia en la primera legislatura de José Luis Rodríguez Zapatero, és un ferm defensor de la mateixa. En un acord del Consell de Ministres de 30 de març de 2007, el govern de José Luis Rodríguez Zapatero va proposar casualment, la designació de José Luis López Guerra com a jutge espanyol en el TEDH, qui des de 2008, exerceix com a tal. Tan sols un dels jutges que componien la Sala de la Secció Tercera del TEDH que va fallar unànimement contra Espanya el 10 de juliol de 2012 va formar part de la Gran Sala del TEDH que el 21 d’octubre del 2013 va desestimar el recurs d’Espanya contra la sentència dictada per la Sala de la Secció Tercera del TEDH, derogant la «doctrina Parot» i ordenant la immediata excarceració de l’etarra Inés del Riu. Efectivament, es tractava de l’espanyol Luis López Guerra.
No obstant això, l’única certesa és que a dia d’avui, més de sis mesos després de la derogació de la «doctrina Parot», segueixen produint-se excarceracions de perillosos delinqüents mentre gran part de la societat espanyola es porta les mans al capdavant. El pronunciament del TEDH, més que augmentar la confiança de la societat espanyola en la justícia, l’única cosa que ha produït és l’augment de la indignació dels ciutadans espanyols, que veuen com Estrasburg ha equiparat la comissió d’un assassinat amb la comissió de vint-i-cinc assassinats, aconseguint que molts dels excarcerats tan sol hagin complert amb prou feines un any per cadascuna de les seves víctimes.
Abans de la «doctrina Parot», venia entenent-se que la redempció de penes pel treball (remissió d’un dia per cada dos dies de treball) s’aplicava sobre el límit de compliment màxim de la condemna de trenta anys que establia l’article 70.2 del Codi Penal de 1973, la qual cosa provocava un escurçament del compliment de la condemna de gairebé deu anys. No obstant això, aquest criteri va canviar de forma radical amb la Sentència del Tribunal Suprem 197/2006, de 28 de febrer, que resolia un recurs interposat per Henri Parot contra un Acte de l’Audiència Nacional. La sentència va establir que la limitació temporal de trenta anys de compliment màxim no era una nova pena, com fins ara venia considerant-se, sinó que tan sol era el màxim que el condemnat podia complir en un centre penitenciari. Per tant, va determinar que el compliment de la condemna seria per ordre de gravetat de les penes imposades, a les quals se li aplicarien els beneficis penitenciaris i les redempcions que corresponguessin respecte cadascuna de les penes, i no sobre el límit de trenta anys.
Després del pronunciament del Tribunal Suprem en la sentència 197/2006, de 28 de febrer, no van ser pocs els condemnats afectats per la «doctrina *Parot», que van veure com la seva estada a la presó es veia allargada de manera considerable. Molts d’ells, en considerar lesionats els seus drets, van interposar recursos d’empara davant el Tribunal Constitucional.
En la majoria dels casos, el Tribunal Constitucional va denegar l’empara sol·licitada. Tan sols va concedir l’empara sol·licitada en quatre ocasions, a causa que existia una resolució prèvia d’un tribunal que establia que el còmput de les redempcions es realitzaria sobre la pena de trenta anys, o perquè s’havia aprovat una data de sortida de presó realitzant el còmput sobre la pena de trenta anys. Per tant, va sentenciar el Constitucional que quan existeix un pronunciament previ, no pot posar-se en qüestió la fermesa d’aquesta resolució per un canvi jurisprudencial, doncs llavors s’està vulnerant el dret a la tutela judicial efectiva (art. 24.1 CE) en el seu vessant d’intangibilitat de les resolucions judicials fermes.
Un dels assumptes, el de l’etarra Inés del Río Prada, després de no ser admès a tràmit pel Tribunal Constitucional, va arribar al Tribunal Europeu de Drets Humans. La recurrent al·legava vulneració dels articles 5.1 i 7 del Conveni per a la protecció dels drets humans i de les llibertats fonamentals. L’assumpte va ser inicialment resolt per la Secció Tercera del TEDH en 2012, qui va fallar a favor de la recurrent. Posteriorment, el govern espanyol va sol·licitar la remissió de l’assumpte a la Gran Sala del TEDH, qui va admetre la petició i el 21 d’octubre del 2013 va dictar sentència fallant a favor de la recurrent Inés del Riu Prada.
L’art. 7 del Conveni estableix que “[…] No podrà ser imposada una pena més greu que l’aplicable en el moment en el qual la infracció hagi estat comesa”. És jurisprudència consolidada del TEDH que la protecció d’aquest article només s’estén a les penes i no a les mesures relatives a l’execució de les mateixes, entre les quals es troben els beneficis penitenciaris que puguin escurçar el compliment de la mateixa, com és el cas de les redempcions de penes pel treball. No obstant això, el TEDH decideix apartar-se de la seva jurisprudència i establir que la nova forma d’aplicar les redempcions de penes pel treball porta a una redefinició de l’abast de la pena imposada, per la qual cosa entra sota la protecció de l’art. 7 del Conveni, i acaba concloent que aquest article ha estat vulnerat.
La «doctrina Parot» no imposa una pena major de la prevista en la llei, ja que la pena segueix sent la mateixa. No perllonga el període de compliment de la pena privativa de llibertat, sinó que el que provoca és un no escurçament de la mateixa. Però és que l’article 7 del Conveni, la qual cosa ve a significar és que el ciutadà ha de conèixer la pena que li serà imposada en el cas que cometi una infracció, no obstant això, no té l’abast per dir-li al ciutadà quin serà la condemna que est complirà efectivament, la qual cosa demostra que les redempcions de pena pel treball són una mesura d’execució de la pena, com ha reiterat el nostre Tribunal Constitucional, i per tant, no entra sota la protecció de l’art. 7 del Conveni, amb la qual cosa, no es vulnera tal precepte.
Pel que fa a l’art. 5 del Conveni, el mateix detalla exhaustivament les causes per les quals s’admet una privació de llibertat, però recorda el TEDH que qualsevol privació de llibertat, a més, ha de ser legal, entrant aquí en joc la “qualitat de la llei”, la qual cosa significa que “si una llei autoritza la privació de llibertat, ha de ser suficientment accessible, precisa i previsible”. Sosté el Tribunal que la recurrent no podia preveure que el mètode utilitzat per aplicar les redempcions de penes pel treball sofriria una alteració a causa d’un canvi jurisprudencial, amb el que considera vulnerat l’art. 5 del Conveni.
No obstant això, és això cert? El Tribunal analitza la predicibilitat en el moment de dictar-se condemna, però aquesta ha de ser analitzada en el moment de la comissió dels delictes, que en el cas de la recurrent es remunta als anys 1982-1987, moment en el qual no existia un sol pronunciament del Tribunal Suprem sobre la forma d’aplicar les redempcions de penes pel treball, doncs el primer i únic pronunciament data de 1994, per la qual cosa ni tan sols pot al·legar-se un canvi jurisprudencial, ja que fins a un estudiant de primer de dret sap que una sentència no fa jurisprudència. Per tant, l’única cosa que es produeix és un canvi de criteri, i es produeix a posteriori de la comissió dels delictes per part de la recurrent, amb la qual cosa no pot al·legar-se imprevisibilitat. Ni tan sols pot al·legar-se imprecisió, ja que la «doctrina Parot» l’única cosa que fa és aplicar el Codi Penal de 1973 de forma literal, tal com recorda la STS 197/2006, de 28 de febrer. Per tant, des del meu punt de vista és completament desencertat el fet d’al·legar vulneració de l’art. 5.1 del Conveni per part de la «doctrina Parot».
El que no pot fer el TEDH és criticar un gir jurisprudencial (com ell mateix ho denomina, encara que realment ens trobem davant un canvi de criteri), i després dictar ell mateix una sentència que va contra la seva jurisprudència assentada i propiciant, amb la mateixa, la sortida de presó de nombrosos delinqüents, en la seva majoria terroristes i violadors.
És desconcertant alhora que sorprenent que el TEDH s’hagi posicionat del costat dels delinqüents, en lloc de posicionar-se del costat de les víctimes, doncs l’única cosa que ha aconseguit és que molts dels delinqüents siguin excarcerats havent complert amb prou feines un any de privació de llibertat per cadascuna de les seves víctimes. És aquesta la imatge de justícia que vol oferir el Tribunal Europeu de Drets Humans? Recordem l’alt risc de reincidència de molts dels delinqüents excarcerats, sobretot en el cas dels violadors. Per ventura hem d’esperar al fet que aquests delinqüents reincideixin perquè tornin al lloc del que no haurien d’haver sortit?