Tarragona,
La salut laboral és un dret que haurien de tenir tots els treballadors sense excepció alguna. Doncs bé, l’Organització Internacional dels Treballadors i l’Organització Mundial de la Salut han definit la salut laboral com la promoció i el manteniment de major grau de desenvolupament físic, mental i del benestar social dels treballadors en totes les ocupacions, la prevenció entre els treballadors de les desviacions de la salut causades per les seves condicions de treball, la protecció dels treballadors en el seu treball contra els riscos resultants de factors adversos a la salut, l’ocupació i el manteniment del treballador en un entorn de treball adaptat a les seves capacitats fisiològiques i psicològiques, i, finalment, l’adaptació del treball a la persona i de cada persona al seu treball.
Al fil de la definició donada anteriorment, és d’interès conèixer el significat del que es denomina contingència professional, que és la que es produeix en l’àmbit de treball com a conseqüència del desenvolupament d’una activitat laboral podent ocasionar-se per un accident de treball o malaltia professional.
Ens centrarem en aquest article en la contingència derivada d’una malaltia professional. Així doncs, la malaltia professional ve definida en l’article 116 de la Llei General de Seguretat Social (LGSS), i és la contreta a conseqüència del treball executat per compte d’altri en les activitats que s’especifiquin en el quadre que s’aprovi per les disposicions d’aplicació i desenvolupament d’aquesta Llei, i que aquesta procedeixi per l’acció d’elements o substàncies que en aquest quadre s’indiquin per a cada malaltia professional. Actualment, el quadre de malalties professionals està previst en el Reial decret 1299/2006, de 10 de novembre i se subdivideix en 5 grups: malalties professionals causades per agents químics, físics, biològics, carcinògens i per inhalació i de la pell per substàncies.
Aquesta malaltia professional soferta pel treballador, es valora pels òrgans corresponents, i deriva, en una incapacitat permanent parcial, total, absoluta o gran invalidesa, la qual cosa genera al seu torn dret a una prestació econòmica, depenent del grau d’incapacitat. Si bé, s’exigeixen uns requisits generals i de cotització, encara que si la incapacitat deriva d’accident sigui o no de treball o de malaltia professional no s’exigeixen cotitzacions prèvies.
En el supòsit de fet que vaig a plantejar, un Sr. als 60 anys d’edat adquireix una malaltia laboral, que es valora positivament pels equips d’avaluació d’incapacitats (EVI) i es declara una INCAPACITAT PERMANENT TOTAL per l’adreça de l’el Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) corresponent. Per tant, el Sr. va generar el dret a la pensió que per al cas que ens ocupa era del 100% de la base reguladora. cal dir, que les pensions d’incapacitat permanent passen a denominar-se pensions de jubilació, quan els seus beneficiaris compleixen 65 anys. Doncs bé, amb la mort del causant de la prestació per incapacitat als 67 anys, es va generar la pensió de viduïtat per al seu cònjuge. És d’interès indicar que la pensió de viduïtat és compatible amb qualsevol renda de treball del beneficiari i amb la pensió de jubilació o incapacitat permanent al fet que el mateix tingués dret.
Qui ha d’abonar la pensió de viduïtat en el cas plantejat, tenint en compte les característiques del causant, el INSS o la Mútua d’Accidents de Treball i Malalties Professionals de la Seguretat Social? Segons el INSS correspon a la Mútua, basant les seves al·legacions en els articles 87, 200 i 201 de la LGSS i segons la Mútua correspon al INSS al·legant a sensu contrario l’article 126 de la LGSS i article 25 de la OM de 15/04/1969 i 30 i 31 de la OM de 13/02/1967.
La qüestió que se suscita finalment consisteix a determinar quin és l’entitat responsable del pagament de la pensió de viduïtat derivada per la defunció, com a conseqüència de malaltia professional. Sens dubte haurà de ser un Tribunal el que dilucidi aquesta controvèrsia.
