Barcelona,
A l’àmbit de les relacions laborals, no es poc comú que alguns treballadors hagin de moure’s per la naturalesa del seu treball a un determinat Centre de Treball o a les instal·lacions d’un client allunyat del seu domicili. La mobilitat geogràfica es amb gran freqüència una eina que permet a l’empresari adaptar-se a les condicions del mercat, i es que la capacitat de reorganització d’una empresa passa a vegades per mobilitzar de manera temporal o permanent treballadors per motius organitzatius o productius.
Així doncs, si bé és cert que el recorregut que emprèn el treballador fins el seu destí és per desenvolupar la seva activitat professional per la que se l’ha contractat, resulta a la seva vegada lògic pensar que aquest espai físic i temporal ha de ser considerat com temps de treball i les cobertures pròpies del mateix. De tot això neix el concepte d’accident in itinere.
La Sentencia del Tribunal Suprem 6487/2013 de 26 de desembre de 2013, ha donat una nova consideració a allò que entenem com accident in itinere o durant el trajecte. Aquest concepte és considerat com un fet incidental succeït durant un trasllat dut a terme durant la jornada laboral. Aquest fet lesiu comporta unes prestacions -més beneficioses- por Incapacitat Permanent fruït d’un Accident de Treball que por aquelles contingències derivades de l’Enfermetat Comú.
Fins la data, la jurisprudència s’havia pronunciat al respecte sostenint aquesta possibilitat en cas que el treballador es trobés en un trasllat entre el Centre de Treball on habitualment desenvolupa la seva activitat professional i la seva llar. La resolució de l’Alt Tribunal, considera accident in itinere, el succeït durant el recorregut entre el domicili personal i el domicili professional.
La conclusió de la Sentencia –de la que és ponent l’Il·lustre. Aurelio Desdentado Bonete-, ha comportat certa controvèrsia, i es que considera que la mobilitat geogràfica imposa unes exigències que per les seves característiques obliguen als treballadors a moviments continus que no sempre segueixen la rígida fórmula de domicili personal – Centre de Treball.
En el cas que ens ocupa, l’actor –operador de maquinària pesada- estava treballant en la construcció d’un tram d’autovia a Soria. A l’any 2009 va patir un accident de tràfic el diumenge, quan durant el trajecte comprès entre el seu domicili familiar, a la localitat d’Almuhey (Lleó), i la seva residència a Almazán (Soria), on vivia entre setmana per motius de treball.
La gravetat de las lesions patides a causa de l’accident de tràfic va suposar una Incapacitat Permanent en grau de Total, que el treballador va reclamar fora considerada com Accident de Treball. Davant d’aquesta situació, la Mutua i la Seguretat Social van resoldre en que es tractava d’un cas d’Enfermetat Comú, doncs la finalitat del viatge no era de naturalesa laboral y l’accident es va produir un diumenge a més de 100 kilòmetres del Centre de Treball –tal i com senyalava la doctrina fins el moment -.
El cert es que a Primera Instancia el Jutjat Social de Lleó va resoldre a favor de l’actor, en canvi, el Tribunal Superior de Justícia de Castella i Lleó va estimar davant el pertinent Recurs de Suplicació que no es tractava d’un accident in itinere. Finalment, el Tribunal Suprem va concloure a cassació que si se tractava d’un accident d’aquestes característiques ja que segons senyala la resolució, “la finalitat del viatge estava determinada pel treball”, sumat al fet que viatjar aquell dia “era una opció adequada per, després del descans, poder incorporar-se al dia següent al treball en unas condiciones més convenients”.
Val afegir, que el referit accident in itinere té majors compensacions que una contingència normal,
Es paga el salari complert des de el primer dia de baixa mèdica.
Dona lloc a una possible responsabilitat addicional de la empresa per no posar los mitjans adequats d’accés al Centre de Treball.
Així doncs i per tot allò, suposa aquesta Sentencia del Tribunal Suprem un molt rellevant antecedent en matèria de Prevenció de Riscos Laborals.
