Barcelona,
Els delictes continuats, definits en l’article 74 del Codi Penal i, en el present, infra tenen les seves pròpies regles quant a l’aplicació de les penes. El mateix succeeix amb els delictes continuats de caràcter patrimonial.
En aquest article parlem de la pena que procedeix imposar als delictes de caràcter patrimonial quan aquests són continuats, fent una anàlisi del contingut de l’article 74 del Codi Penal – el que preveu les normes penològiques per als delictes continuats – partint de les interpretacions efectuades jurisprudencialment.
Així, el precepte enumerat diu el següent:
“1. No obstant el disposat en l’article anterior, el que, en execució d’un pla preconcebut o aprofitant idèntica ocasió, realitzi una pluralitat d’accions o omissions que ofenguin a un o diversos subjectes i infringeixin el mateix precepte penal o preceptes d’igual o semblant naturalesa, serà castigat com a autor d’un delicte o falta continuats amb la pena assenyalada per a la infracció més greu, que s’imposarà en la seva meitat superior, podent arribar fins a la meitat inferior de la pena superior en grau.
2. Si es tractés d’infraccions contra el patrimoni, s’imposarà la pena tenint en compte el perjudici total causat. En aquestes infraccions el Jutge o Tribunal imposarà, motivadament, la pena superior en un o dos graus, en l’extensió que estimi convenient, si el fet revestís notòria gravetat i hagués perjudicat a una generalitat de persones.
3. Queden exceptuades de l’establert en els apartats anteriors les ofenses a béns eminentment personals, excepte les constitutives d’infraccions contra l’honor i la llibertat i indemnitat sexuals que afectin al mateix subjecte passiu. En aquests casos, s’atendrà a la naturalesa del fet i del precepte infringit per aplicar o no la continuïtat delictiva.”
Com s’ha esmentat supra, l’article 74 de l’actual Codi Penal preveu una regla especial d’aplicació de les penes en els delictes continuats i, a més, l’apartat nombre dos del mateix article parla de l’aplicació de les penes per a aquelles continuades de caràcter patrimonial. És a dir, que des d’un primer punt de vista, sembla que hi hagi un règim especial per als delictes de caràcter patrimonial continuats.
I és aquesta diferenciació realitzada pel legislador la que ha suscitat no pocs problemes d’interpretació. S’ha d’interpretar l’article en tot el seu conjunt, o cada apartat és independent de l’altre? En els delictes continuats patrimonials es deurà igualment aplicar la pena superior en grau que preveu el primer apartat? O es tracta aquesta d’una norma penològica únicament per als delictes que no siguin patrimonials?
Bé, la jurisprudència ha tingut ocasió de pronunciar-se sobre aquest tema, fins i tot aquesta controvèrsia interpretativa ha generat dues consultes a la Fiscalia General de l’Estat, resultant d’elles la Consulta número 3/99 de 17 de setembre de 1999.
Tant en la jurisprudència – que cal dir que no ha estat unànime– com en la Consulta de la Fiscalia General de l’Estat es barregen dues possibles interpretacions de l’article 74 del Codi Penal:
– La primera de les interpretacions gira entorn a fixar que el punt número dos del precepte 74 era una excepció al sistema general previst en el primer apartat del mateix article, motiu pel qual el legislador havia decidit incloure-ho en un apartat diferent. D’aquesta manera, la imposició de la pena vindria donada per al quantificació total de les infraccions patrimonials, juntament amb les normes establertes en el conegut article 66 del Codi Penal, sempre al marge d’imposar la pena en la seva meitat superior del delicte més greu, que és el que es disposa en l’article 74.1 CP.
Aquesta interpretació té la seva base, com he avançat ut supra, en l’estructura que tria el legislador, doncs es presumeix que el que aquest cerca són tres tractaments diferenciats per als diferents tipus de delictes continuats.
– La segona interpretació possible és la següent: l’apartat dos de l’article 74 del Codi Penal no és més que un complement al règim general previst en el primer apartat del mateix precepte, de manera que la pena vindrà donada per la quantificació del perjudici total causat, determinant del tipus penal aplicable, la pena del qual haurà d’imposar-se en la seva meitat superior per aplicació de la norma de l’article 74.1. De no interpretar-se així, s’estarien beneficiant els delictes continuats contra el patrimoni, fins i tot en relació amb el que es disposa en l’article 76 (precepte que preveu màxim de compliment efectiu de la condemna del culpable). De fet, d’acceptar la primera de les tesis, la pena més greu absorbiria les altres ja que el conjunt d’infraccions es castigaria com un sol delicte i la pena seria la mateixa, tant si es comet un delicte com si es cometen varis.
Aquestes dues possibles interpretacions han vingut entrant en joc indistintament en les diverses resolucions judicials ja que no hi havia un criteri unificat. Així, depenent del criteri de cada Jutjador, s’entenia que no es podia aplicar el primer apartat de l’article 74 perquè aquest precepte ja contenia una regla especial per a les infraccions patrimonials (Sentència del Tribunal Suprem número 678/ 2006 de 7 de juny i Sentència 587/2002, de 4 d’abril, entre altres), o per contra s’entenia que sí es podia aplicar la pena superior en grau per tractar-se d’un delicte continuat (Consulta número 3/99 de 17 de setembre de 1999)
El Ple no jurisdiccional de 30 d’octubre de 2007 va posar fi a la discussió. Aquest Ple va acollir com a doctrina correcta la que entén que, sent l’article 74.2 CP una regla específica per als delictes patrimonials, tal especificitat només es refereix a la determinació de la pena bàsica sobre la qual ha d’aplicar-se l’agreujament, de manera que l’article 74.1 és aplicable com a regla general quan s’apreciï un delicte continuat.
Com a excepció – en dret sempre existeixen excepcions – a la regla anterior trobem aquells casos en què l’aplicació de l’article 74.1 infringeix el principi de non bis in ídem. Això tindria lloc quan la valoració del perjudici total causat ja suposés un augment de la pena.
Dit d’una altra forma, l’agreujament de l’article 74.1 només deixarà d’apreciar-se quan l’aplicació de l’article 74.2 ja hagi suposat un agreujament de la pena per al delicte continuat de caràcter patrimonial.
En definitiva, quan el Jutge o el Tribunal hagi considerat que el perjudici econòmic total causat és tal que ha d’aplicar la pena superior en un o dos graus, no podrà aplicar-se l’article 74.1 CP. Ad exemplum:
Ens trobem amb una apropiació indeguda continuada en la qual el subjecte passiu s’ha apropiat de cabals en 30 ocasions. Cadascuna de les apropiacions és de 3.000 euros, de manera que el total apropiat indegudament suma la quantitat de 90.000 euros. El jutge o Tribunal no consideraria que cada apropiació indeguda sigui tal que hagi d’imposar la pena superior en grau però, en sumar cadascuna d’elles i veure’s el Jutge o Tribunal amb una infracció patrimonial que suma un total de 90.000 euros, podrà imposar la pena superior en un o dos graus. Si això ocorre, no podrà acudir també a l’article 74.1 CP perquè en la primera valoració ja ha tingut en compte el caràcter de delicte continuat de l’apropiació indeguda i això vulneraria el principi de non bis in ídem.
La Sentència del Tribunal Suprem nº 950/2007 de 13 de novembre recull la interpretació del Ple no jurisdiccional nomenat i resa el següent:
“Quan aquesta xifra (la rellevant per incrementar la pena bàsica) s’aconsegueix per la suma de les diferents infraccions, acudir a l’agreujament de l’apartat 1 de l’article 74 vulneraria la prohibició de doble valoració d’una mateixa circumstància o d’un mateix element, doncs d’un costat s’ha tingut en compte per acudir a l’article 250.1.6ª, amb la consegüent elevació de la pena (o per convertir diverses faltes en un delicte) i d’un altre es valoraria per acudir a l’article 74.1, agreujant-la novament. Això conduiria a determinar la pena conforme al perjudici total causat però sense que calgués imposar-la en la seva meitat superior, de manera que el Tribunal podria recórrer la pena en tota la seva extensió.
En conseqüència, el delicte continuat s’ha de sancionar amb la meitat superior de la pena que pot arribar fins a la meitat inferior de la pena superior en grau amb independència de la classe de delicte que es tracti. Quan es tracta de delictes patrimonials la pena bàsica que ha de ser incrementada conformement a l’article 74.1 no es determina en atenció a la infracció més greu, sinó al perjudici total causat. I, finalment, la regla continguda en l’article 74.1, només queda sense efecte quan la seva aplicació fora contraria a la prohibició de doble valoració, és a dir, en aquells casos en els quals la pena ja hagi estat incrementada en atenció al perjudici total causat per tractar-se de delicte continuat.”
En conclusió, arran del Ple no jurisdiccional del Tribunal Suprem, la jurisprudència es va unificar i exemple d’això és la resolució nomenada supra, així com la STS número 239/2010, de 24 de març, entre unes altres, que segueix la mateixa línia que l’anterior.
Personalment, no comparteixo aquesta interpretació efectuada de l’article 74 del Codi Penal. Sota el meu punt de vista si el legislador ha previst una regla específica per als delictes patrimonials continuats, hauria de ser aquesta la que s’apliqués exclusivament, en llaures al principi d’especialitat de l’ordenament jurídic penal. A major abundància, és el propi punt dos del precepte número 74 el que dóna motiu al fet que així sigui. Si fem una interpretació literal del mateix, aquest comença la seva redacció amb “si es tractés d’infraccions contra el patrimoni […]”. Doncs bé, aquest incís provoca una disjuntiva, fa l’efecte que el legislador volia un tracte diferenciat entre els delictes continuats i els continuats patrimonials i que, precisament, la qual cosa no buscava era l’aplicació conjunta dels dos apartats. D’una altra manera, podria haver-se estalviat fer aquesta diferenciació.
Marina Balsells Cid
Advocada
