La Llei d’amnistia, una trava per la responsabilitat internacional

Per Ignasi Ferreté Fernàndez,
Barcelona.

 

El passat 12 de novembre, la Interpol va ordenar a Espanya la detenció preventiva de les 20 persones imputades per la Jutge María Servini de Cubría per crims del franquisme per la seva extradició a Argentina, entre les que es troben noms com els del exministres José Utrera Molina y Rodolfo Martín Villa.

En el que es podria dir és un exemple clar de l’exercici de la competència universal, convé explicar la seva fonamentació i, per no incorre en error, que s’ha de tenir en compte per a poder tirar endavant amb un procediment d’aquestes característiques i implicacions.

En primer lloc convé remarcar que la resposta d’Espanya no es va fer esperar, i la Interpol Espanya va denegar l’ordre de detenció. I a l’espera del que digui l’Audiència Nacional, s’espera que com en cops anteriors, surtin a la llum arguments com la prescripció dels crims i la llei d’amnistia del 1977 per a denegar la petició d’extradició, tal i com marquen els anteriors precedents del cas de l’exinspector Juan Antonio González Pacheco, Billy el Niño, i l’exguardia civil Jesús Muñecas Aguilar.

La competència universal d’Argentina es fonamenta en que els fets constitueixen un crim contra el dret internacional, concretament crims de guerra i crims de lesa humanitat. Aquesta consideració explica també la seva imprescriptibilitat, és a dir, el fet que no estiguin subjectes a les normes de prescripció que s’aplicarien en qualsevol crim corrent després del pas d’un determinat període de temps.

Tot i això, el que avui en dia aquest crims tinguin la consideració d’imprescriptibles, no implica que ho fossin quan van ser perpetrats. A tot això també cal tenir en compte el principi d’irretroactivitat de la llei penal també s’aplica en matèria de prescripció. Al respecte es pronuncia la Convenció sobre imprescriptibilitat dels crims de guerra i crims de lesa humanitat que entrà en vigor el 11 de novembre de 1970, però com Espanya no n’és membre i no en resta obligada per ella, es podria argumentar que dita imprescriptibilitat forma part del costum internacional general, pel que si que seria obligatòria per Espanya. Observem com en aquest cas el tractat només serveix com a prova de l’existència d’una norma superior acceptada per la comunitat internacional. A més a més, en resposta a quan cal analitzar la imprescriptibilitat del crim, la comunitat internacional ja ha fixat diversos precedents en que ha de ser al moment de la persecució, essent-ne un exemple clar el cas Pinochet enjudiciat a Espanya per l’ex magistrat Baltasar Garzón.

L’altre qüestió rellevant pel procediment és la Llei  46/1977, de 15 d’octubre, d’amnistia, de la que cal dir, de conformitat amb el dret internacional vigent, no es vinculant pels tribunals estrangers, ni per descomptat, pel dret argentí. Així mateix, ja hi ha assentat un precedent en la Cort Interamericana pel cas Gelman v. Uruguai, respecte de la invalidesa de les amnisties. Cert és que encara no en trobem cap a nivell Europeu, però si és una visió comuna per la comunitat internacional que dites lleis d’amnistia són sancionades en un context democràtic.

Ens trobem ara en una situació en la que, si bé la llei d’ amnistia espanyola no diu res de  la possibilitat de col·laborar amb tribunals estrangers en la persecució d’aquests delictes, aquesta no hauria de servir d’obstacle per la investigació, essent els crims tractats imprescriptibles en base al dret internacional, i tenint en compte les obligacions d’Espanya en matèria del dret internacional humanitari i drets humans.

Així mateix s’ha plantejat davant la Sala del Penal de l’Audiència Nacional, a petició del magistrat José Ricardo de Prada, la necessitat que el Tribunal Constitucional es pronuncií sobre la retroactivitat de la llei d’Amnistia de 1977 (que recordem és el principal argument emprat per Espanya per desestimar les denuncies associades a la memòria històrica.

Considera el magistrat que existeixen fets que modifiquen la immutabilitat d’aquesta norma, la qual només server de mur a la responsabilitat penal d’un ampli espectre de delictes comesos abans del 15 de desembre de 1976. Aquests nous fets son d’una banda la ratificació d’Espanya del Conveni Internacional per la protecció de les persones contra les desaparicions forçades (que obliga a l’Estat a investigar-les) i l’advertiment de la ONU per derogar l’Amnistia de 1977 ja que incompleix la normativa pels drets humans.

Actualment, Espanya està obligada per la llei internacional i pels tractats que ha ratificat, a investigar les greus violacions dels drets humans, incloent les comeses durant el règim Franquista, i a processar i castigar als responsables d’aquests de trobar-se en vida. Així ho ha senyalat l’oficina de l’Alta Comissionada de les Nacions Unides pels Drets Humans, servint també de resposta als arguments esgrimits pel Tribunal Suprem espanyol que establí que no procedia dita investigació.

Un últim apunt rellevant a tenir en compte en relació a aquesta llei d’amnistia, a part de l’elevada crítica internacional, i que apareix a nivell intern, és la indefensió que provoca aquesta llei davant aquells afectats pels crims. Un dels principis integradors del dret espanyol, garantit com a dret fonamental a la Constitució Espanyola és el dret a la tutela judicial efectiva del 24.1 i l’obligació de l’Estat d’investigar de forma suficient.

La conclusió que se’n pot extreure és que dita llei d’amnistia és un tant controvertida, doncs no només impedeix l’exercici de la responsabilitat internacional per crims tipificats d’acord amb el dret internacional, sinó que també és de dubtosa constitucionalitat, ja que dificulta l’exercici del dret a la tutela judicial efectiva. Es podria dir també que la mera existència d’aquestes lleis implica un contrasentit en tota societat democràtica basada en dret, i que intenta inculcar als seus ciutadans uns ideals de justícia (com trobem en la majoria de Països en l’àmbit internacional), perquè el que no es pot pretendre és d’una banda castigar aquells fets considerats delictes per la llei, però al mateix temps, seleccionar-ne alguns i per les circumstàncies que siguin, perdonar-los, ja que simplement planteja un gran problema de seguretat jurídica i discrecionalitat del sistema jurídic, en el que certs delictes, i per ser certes persones, poden ser perdonats.

1 comment

  1. M’ha agradat molt l’article. Ben escrit i documentat.
    Molt clarificador.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *