Barcelona,
True Detective és, sense cap dubte, un dels millors drames de ficció dels últims anys. La intensitat descarnada dels seus personatges, la profunditat filosòfica dels seus diàlegs i la foscor de la seva trama l’han catapultat gairebé instantàniament cap al podi del món “serièfil”, malgrat tractar-se d’una producció molt jove que, de moment, només consta d’una temporada, emesa durant el present any 2014. Si encara no l’has vist i no vols spoilers, ja estàs trigant a llegir-te un resum introductori en condicions i posar-te còmode per gaudir de vuit capítols dignes del millor cinema negre. Que no es digui que ningú et va avisar. Si, per contra, ja l’has devorat, hauràs observat que els dos personatges principals s’enfronten a un camí marcat per violents crims, per a la persecució dels quals utilitzaran mètodes més o menys qüestionables. L’argument es desenvolupa a la Louisiana més rural i recòndita, però t’has preguntat com hauria estat de succeir a Espanya? Quin hauria estat el tractament penal al nostre país de les situacions en què els detectius Cohle i Hart es veuen immersos? Aleshores, potser t’interessi fer un breu recorregut per algunes de les figures jurídiques més destacades que es poden extreure de la sèrie…
La prova en el procés penal i la seva relació amb la presumpció d’innocència
Pràcticament tota la història està dedicada a la recerca per part dels detectius d’un mateix crim, l’assassinat de la jove prostituta Dora Lange, el cadàver de la qual és trobat lligat a un arbre enmig d’un pantà, amb signes evidents de violència sexual i cicatrius de tints esotèrics. Per a això, els policies Cohle i Hart interroguen a possibles sospitosos, parlen amb testimonis, van després de la pista de persones relacionades amb la pròpia víctima o registren llocs en els quals esperen trobar indicis que els condueixin a l’assassí; en definitiva, busquen proves que incriminin al responsable dels delictes i sustentin un possible procés judicial.
De igual manera que en la immensa majoria d’ordenaments jurídics, en el Dret penal espanyol, la prova revesteix un caràcter essencial, ja que es tracta d’un mitjà imprescindible per al desenvolupament d’un procés judicial, l’instrument que permet al jutge verificar la realitat dels fets al·legats que fonamenten el conflicte. Lògicament, de la seva correcta pràctica dependrà que qui enjudicia els fets es formi una convicció adequada que possibiliti el dictat d’una sentència justa; és per això que existeixen garanties processals relacionades amb l’activitat probatòria. A grans trets, això significa que no val qualsevol tipus de prova presentada de qualsevol forma a qualsevol moment del procés: perquè siguin vàlides, hauran d’haver-se obtingut de manera legítima i presentar-se en la fase del procediment corresponent, així com respectant els principis legals.
Així, en base al principi d’oralitat, les proves hauran de practicar-se en el judici oral, perquè només lo que ha estat oralment debatut en el judici pot ser fonament legítim de la sentència; així ho exigeix tant el caràcter públic del procés (art. 24.2 CE), com el dret de defensa (art. 24.2 CE). Això vol dir que, a Espanya, tot el material que el detectiu Rust Cohle acumula durant anys en el seu rastreig obsessiu, no seria vàlid per aconseguir l’empresonament dels responsables dels assassinats si no es fa valer en judici oral.
D’aquesta forma, arribem a un altre concepte igual d’important en el Dret penal: el de la no validesa de les proves il·lícites, fet que significa que tota prova derivada d’informació extreta de forma il·legal o que pogués haver vulnerat drets o llibertats fonamentals, no serà vàlida en un procés judicial. Així, l’article 11 de la nostra Llei Orgànica del Poder Judicial, resa el següent: “En tot tipus de procediment es respectaran les regles de la bona fe. No tindran efecte les proves obtingudes, directa o indirectament, violentant els drets o llibertats fonamentals.”
Referent a això, és també d’interès subratllar la relació d’aquest principi amb l’anomenada Teoria de la poma podrida o Teoria del fruit de l’arbre enverinat, d’acord amb la qual una prova obtinguda de forma il·lícita, no només serà ineficaç, sinó que també farà ineficaç qualsevol altra conclusió posterior o conseqüència que pogués haver-se derivat d’aquesta. Pensem, per exemple, en que hagués ocorregut si l’assassí, en comptes d’haver-se enfrontat directament amb Cohle i Hart, hagués estat detingut pels agents de la llei i jutjat. En aquest cas, és probable que moltes de les proves que contra ell s’havien acumulat, provinents dels anys de investigacions de Cohle al marge de la llei, no serien vàlides en un procés, ja que van comportar per a la seva obtenció mètodes il·legals o no admesos en dret; encara sabent la culpabilitat de l’acusat, existeix la possibilitat que aquest hagués estat posat en llibertat (encara que, de totes maneres, sembla poc probable donada la ingent quantitat de material probatori que podria trobar-se no només a la casa del sospitós, sinó principalment en el fosc laberint de Carcosa).
Existeixen altres principis, com el de inmediació o el de contradicció, tendents a garantir que l’exercici de l’activitat probatòria respecta els drets del detingut, exigint que les proves siguin conegudes directament pel jutge i que admetin argumentació en contra per part de l’interessat.
No obstant això, i a manera de reflexió general, quin és l’objectiu de la prova en un procés penal, en el qual, hi ha una pretensió de condemna d’un acusat? “Trencar” o mantenir intacta la presumpció d’innocència d’aquest últim. Com ja sabem, es tracta d’un principi recollit com a dret fonamental en l’art. 24.2 CE, així com també en l’art. 6.2 de la CEDH, que estableix que “tota persona acusada d’una infracció es presumeix innocent fins que la seva culpabilitat hagi estat legalment establerta”. Únicament versa sobre els fets (ja que, amb base en el principi iura novit cúria, només els fets i no el dret poden ser objecte de prova) i consisteix en una presumpció iuris tantum que, per ser desvirtuada, precisa de l’existència d’un mínim d’activitat probatòria de càrrec produïda amb les degudes garanties processals. Evidentment, la prova ha de servir per provar tant l’existència del fet punible com la participació en ell de l’acusat. Així doncs, i tornant al ja esmentat, és possible que bona part del material probatori recopilat per Cohle en solitari al·ludís a l’organització o culte esotèric dins del cual l’assassí desenvolupava el seu paper, però que no acabés de demostrar la seva participació en els crims. Si bé les descripcions del “monstre amb cara d’espagueti d’orelles verdes” concordaven amb qui finalment resulta ser l’assassí, en gens ajuden amb altres sospitosos dels quals, malgrat saber-se de la seva existència i ser possible intuir la seva identitat, és impossible acusar en ferma tenint en compte únicament el material del que els detectius disposaven.
L’interrogatori policial i la violència exercida per agents de l’autoritat
Un dels fils argumentals de True Detective té lloc entorn de l’interrogatori policial que els detectius Gilbough i Papinia duen a terme sobre els dos protagonistes setze anys després de la suposada resolució del cas de Dora Lange, en un intent d’esclarir els fets i relacionar-los amb nous crims que el seu inquietant semblant amb aquell, porta a pensar que l’assassí encara està al carrer. A quins principis ha d’ajustar-se l’interrogatori policial a Espanya?
De totes maneres, les converses amb Gilbough i Papinia no són un interrogatori policial estrictament parlant, ja que tant Rust Cohle com Martin Hart estan allà voluntàriament (fins i tot en un moment donat, Hart decideix anar-se amb mostres d’empipament, i res poden fer per detenir-ho), sense haver estat acusats de res, i amb l’únic objectiu de col·laborar en la recerca actual, mentre ells mateixos van ser els qui “van resoldre” el cas Dora Lange setze anys enrere. Encara així, sí es tracta d’un exemple il·lustratiu que ens serveix per introduir certes figures jurídiques amb rellevància.
Si, tal com en alguna ocasió Gilbough i Papinia van sospesar fer, s’hagués procedit a la detenció de Cohle, l’interrogatori hagués tingut lloc en altres termes. Per començar, i com a contrast amb el que realment succeeix en la sèrie, és possible que Cohle no hagués obert la boca, emparant-se en el seu dret a no declarar (recollit en l’article 17.3 CE); d’aquest dret podem inferir indirectament la potestat de la Policia per prendre declaracions i efectuar interrogatoris. A més, mentre estem davant la pràctica de diligències policials en tot regla, el detingut té dret a l’assistència lletrada en tot moment, per la qual cosa podria haver-se posat la detenció en coneixement del seu advocat o haver recorregut a un lletrat d’ofici. El dret a la defensa i a l’assistència lletrada també es reconeix en l’article 118 de la vigent Llei d’Enjudiciament Criminal.
Àmpliament comentat i relacionat amb lo anterior, ha estat també l’ús de la violència que tant Rust Cohle com Martin Hart empren en més d’una ocasió durant el curs de les seves recerques, copejant als interrogats o amenaçant-los verbal i físicament, amb la finalitat d’aconseguir una confessió o informació d’utilitat. Lògicament, es tracta de mitjans no admesos en dret i la il·legalitat dels quals comportaria per als agents tant la possibilitat de mesures sancionatòries internes preses pel propi cos de policia, com, depenent del cas, responsabilitats penals (n’hi ha prou amb recordar el “incident” que va posar fi al cas de Dora Lange l’any 1995 donant-ho per resolt).
Així doncs, deixant a un costat qualsevol delicte que els protagonistes haguessin pogut cometre, respecte al que a la detenció es refereix, la Instrucció 12/2007, de la Secretaria d’Estat de Seguretat sobre els comportaments exigits als membres de les forces i cossos de seguretat de l’Estat per garantir els drets de les persones detingudes o sota custòdia policial, en la seva Instrucció Primera (“Oportunitat de la pràctica de la detenció”) recull una sèrie de tècniques o protocols a seguir pels agents quan es tracta de reduir a un sospitós. Així, “l’agent, en la pràctica de la detenció, actuarà amb decisió i autocontrol, a fi d’evitar, en la mesura de lo possible, l’ús de tècniques o instruments de coacció directa i, si això no fos possible, propiciar la mínima lesivitat tant per al detingut com per als agents intervinents.”. Fins i tot va més enllà, assegurant que, “quan el detingut s’oposi a la detenció, l’agent haurà de valorar la intensitat i agressivitat de la reacció, adequant l’ocupació proporcionada de la força. A aquest efecte, distingirà les conductes de simple desobediència o resistència lleu d’aquelles que aconsegueixin un grau d’agressivitat tipificable, si més no, com a resistència o desobediència greu.”. Finalment, la Instrucció Primera acaba afirmant que “qualsevol incident que es produeixi durant la detenció haurà de fer-se constar en l’atestat que s’instrueixi a aquest efecte.”
En la seqüència anteriorment esmentada, Cohle i Hart, guiats per les informacions obtingudes del narcotraficant i criminal Ginger (al que, per cert, Cohle va haver d’enganyar primer i amenaçar després per aconseguir la seva confessió), descobreixen la casa en la qual Reggie Ledoux s’oculta i, davant la terrible visió del que allà succeeix, es deixen portar per la ràbia en comptes de pel seu deure com a policies, donant màniga ampla a la violència sobre el qual sembla ser el culpable. No cal dir que el que allà succeeix és completament desproporcionat i no s’intenta evitar en cap moment (més aviat tot el contrari), sinó que, a més, mai sortirà a la llum ni molt menys serà reflectit en cap atestat policial. L’actuació correcta dels policies hagués consistit, primer, a identificar-se com a agents de la llei en entrar en la propietat aliena (fins i tot haguessin pogut prescindir d’ordre judicial de registre al·legant el caràcter flagrant del delicte), emmanillar al sospitós una vegada localitzat i, tenint en compte que no ofereix resistència alguna, llegir-li els seus drets per portar-lo a comissaria i posar-lo a disposició judicial.
