Altermútua, la millor Alternativa a Autònoms

La rellevant clàusula “rebus sic stantibus”

Per Diego Fierro Rodríguez.
Málaga. 

L’article 1089 del Codi Civil estableix que “Les obligacions neixen de la llei, dels contractes i quasi contractes, i dels actes i omissions il·lícits o en què intervingui qualsevol gènere de culpa o negligència“. A més, l’article 1091 de la mateixa norma assenyala que “Les obligacions que neixen dels contractes tenen força de llei entre les parts contractants, i s’han de complir d’acord amb els mateixos“. També s’ha de tenir en consideració que, segons l’article 1255 del Codi Civil, “Els contractants poden establir els pactes, clàusules i condicions que tinguin per convenient, sempre que no siguin contraris a les lleis, a la moral ni a l’ordre públic” i que l’article 1258 de la mateixa norma diu que “Els contractes es perfeccionen pel mer consentiment, i des de llavors obliguen, no només al compliment d’allò expressament pactat, sinó també a totes les conseqüències que, segons la seva naturalesa, siguin conformes a la bona fe, a l’ús ia la llei“. Partint d’aquests preceptes, s’ha de tenir present l’existència del principi “pacta sunt servanda“, que ha estat analitzat per Jorge Castiñeira Jerez, per a qui aquest principi té dues vessants:

  1. El vessant positiva obliga a tot l’expressament pactat, així com a qualssevol altres conseqüències derivades de les fonts d’interpretació i integració previstes per l’ordenament jurídic.
  2. La vessant negatiu provoca la irrellevància d’altres elements o circumstàncies del contracte no previstes o no deduïbles.

En principi, els contractes han de ser complerts, però hi ha casos en què l’òrgan jurisdiccional competent pot determinar la modificació dels pactes o la ineficàcia dels mateixos basant-se en la clàusula o regla “rebus sic stantibus“, que ha estat estudiada àmpliament per Manuel García Caracuel a L’alteració sobrevinguda de les circumstàncies contractuals i per Roberto Fernandes d’Almeida en Alteració de les circumstàncies i revisió contractual. A més, cal indicar que els òrgans jurisdiccionals han emprat també mecanismes alternatius a aquesta clàusula en els seus pronunciaments per revisar els contractes existents en determinades situacions, com assenyalen Sergio Agüera i Adriana Martín.

En analitzar l’assumpte relatiu a la clàusula “rebus sic stantibus“, la Sentència del Tribunal Suprem 820/2013, de 17 de gener, que és molt rellevant per a Fernando M. Alejandre García-Cerezo, Álvaro Luna Yerga i Maria Xiol Bardají en el que a aquest assumpte es refereix, afirma que “la clàusula o regla “rebus sic stantibus” [estant així les coses] tracta de solucionar els problemes derivats d’una alteració sobrevinguda de la situació existent o circumstàncies concurrents en el moment de la celebració del contracte, quan l’alteració sigui tan acusada que augmenti extraordinàriament la onerositat o cost de les prestacions d’una de les parts o bé acabi frustrant el propi fi del contracte“. L’aplicació de la regla permet, segons la Sentència del Tribunal Suprem de 27 de maig de 2002, “que es pugui demanar la revisió o resolució o fins a la suspensió dels contractes“, encara que cal tenir present que, com indica la Sentència del Tribunal Suprem de 10 de febrer de 1997, en els “contractes de tracte únic l’aplicació de la clàusula “rebus sic stantibus” és de caràcter encara més excepcional que en els de tracte successiu o d’execució diferida“.

Cal dir que, segons la Sentència del Tribunal Suprem de 23 d’abril de 1991, “La doctrina ha examinat la dificultat extraordinària sobrevinguda en el compliment de l’obligació de la mateixa manera que ho ha fet la jurisprudència, en tractar de la possibilitat de construir dins del nostre dret vigent la clàusula rebus sic stantibus com a mitjà d’establir equitativament l’equilibri de les prestacions“. Com assenyala la Sentència del Tribunal Suprem de 27 de desembre de 2012, la Sentència del mateix òrgan de 17 maig 1957 estableix diverses conclusions en relació amb l’aplicació de la clàusula “rebus sic stantibus“, dient que aquesta regla no està legalment reconeguda, que, no obstant això, donada la seva elaboració doctrinal i els principis d’equitat a què pot servir, hi ha una possibilitat que sigui elaborada i admesa pels tribunals, i que és una clàusula perillosa.

Els requisits per poder aplicar la regla “rebus sic stantibus“, segons la Sentència del Tribunal Suprem de 27 de juny de 1984, són:

a) Que entre les circumstàncies existents en el moment de compliment del contracte i les concurrents a celebrar s’hagi produït una alteració extraordinària.

b) Que com a conseqüència d’aquesta alteració resulti una desproporció exorbitant i fora de tot càlcul entre les prestacions convingudes.

c) Que això s’hagi produït per sobrevenencia de circumstàncies realment imprevisibles.

d) Que es tingui un altre mitjà per a esmenar el referit desequilibri patrimonial produït.

e) Que hi hagi compatibilitat del seu plantejament amb la subjecció a les conseqüències de la bona fe que imposa l’article 1258 del Codi Civil, com afirma la Sentència del Tribunal Suprem de 21 de maig del 2001.

Cal destacar que la Sentència del Tribunal Suprem de 15 octubre 2014 estableix que “en l’actualitat, s’ha produït un canvi progressiu de la concepció tradicional d’aquesta figura referenciada al voltant d’un marc d’aplicació summament restrictiu concorde, d’altra banda, amb una caracterització singular de la clàusula, de “perillosa” o “cautelosa” admissió, i amb una formulació rígida dels seus requisits d’aplicació” i la Sentència del Tribunal Suprem de 30 juny 2014 indica que “en la línia del necessari ajust o adaptació de les institucions a la realitat social del moment i al desenvolupament doctrinal consubstancial a l’àmbit jurídic, la valoració del règim d’aplicació d’aquesta figura tendeix a una configuració plenament normalitzada, on el seu prudent aplicació deriva de l’exigència del seu específic i diferenciat fonament tècnic i de la seva concreció funcional en el marc de l’eficàcia causal del contracte“. L’evolució de l’ocupació de la regla “rebus sic stantibus” s’ha de produir amb mesura, procurant no excedir certs límits derivats de la necessitat de l’existència de la seguretat jurídica, cal destacar que Mariano Yzquierdo ha criticat la utilització que s’ha fet de la clàusula en la Sentència del Tribunal Suprem de 30 de juny de 2014, que per a Jorge Castiñeira Jerez és important pel que fa a la nova configuració de la clàusula “rebus sic stantibus” es refereix.

La citada Sentència del Tribunal Suprem 820/2013 assenyala que “una recessió econòmica com l’actual, d’efectes profunds i prolongats, pot qualificar-se, si el contracte s’hagués celebrat abans de la manifestació externa de la crisi, com una alteració extraordinària de les circumstàncies, capaç d’originar, sempre que concorrin en cada cas concret altres requisits com aquells als quals més endavant es farà referència, una desproporció exorbitant i fora de tot càlcul entre les recíproques prestacions de les parts, elements que la jurisprudència considera imprescindibles per a la aplicació d’aquesta regla (SSTS 27-6-84, 17-5-86, 21-2-90 i 1-3-07)“. La resolució també diu que “D’altra banda, en l’actualitat és clara una tendència a que la regla s’incorpori a propostes o projectes de textos internacionals (article 6.2.2 dels principis UNIDROIT), de Dret de la Unió Europea (article 6.111 dels Principis de Dret Europeu de la Contractació, PECL) i nacionals (article 1213 del CC en la Proposta per a la modernització del Dret d’obligacions i contractes preparada per la Comissió General de Codificació)“. No pot deixar de tenir present que, com assenyala Javier López García de la Serrana, “no deixa de ser cert que l’actual crisi presenta unes característiques i conseqüències diferents a les viscudes en altres èpoques, que ni tan sols les autoritats econòmiques han estat capaços de preveure”.

Certament, el que ha de caracteritzar la regla “rebus sic stantibus” és la coherència, ja que afecta l’aplicació del principi general “pacta sunt servanda” en determinades situacions en què hi ha una greu alteració de les circumstàncies. No s’ha de generalitzar la seva aplicació, igual que no ha de impedir la seva eficàcia, ja que, aplicada degudament, la clàusula “rebus sic stantibus” pot ser un instrument molt útil per aconseguir l’equilibri perfecte entre l’equitat i la seguretat jurídica, que, necessàriament, han de coexistir. A més, és necessària la seva utilització, que mai ha de ser abusiva.

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *