El delicte de fals testimoni, o el delicte fantasma

Per Anna Jiménez
Barcelona

 

Comencem pel principi. El delicte de fals testimoni es tipifica en el Capítol VI del Llibre II del Codi Penal, en concret als articles 458 a 462. En aquest capítol es regulen tots aquells articles que afecten l’Administració de Justícia, i per això es diu que el bé jurídic protegit és en definitiva el correcte funcionament d’un Estat de Dret.

A més, és important tenir en compte que aquest testimoni ha de declarar en causa judicial, qualsevol que sigui la serva jurisdicció (civil, penal, contenciós administrativa, laboral, militar, etç….), quedant fora les mentides que tal testimoni efectuï en expedients administratius sancionadors o disciplinaris, doncs com hem dit anteriorment, allò rellevant és el caràcter de jurisdiccional de la causa.

En concret, nosaltres ens referirem al testimoni de causa penal, doncs és el que provoca conseqüències més gravoses dins del nostre sistema. Val a dir que per a imputar a un testimoni pel delicte de fals testimoni -valgui la redundància- cal que les declaracions hagin estat efectuades en la fase de judici oral, doncs això ho especifica l’article 715 LECrim. Per tant, els procediments per fals testimoni no es podran incoar davant del testimoni que presta declaracions a l’inici de la fase del procediment penal, això és, a la fase d’instrucció.

Només ens queda recordar que aquesta figura delictual mai es podrà invocar en contra de l’acusat del procediment, doncs recordem que aquest pot no dir la veritat, en atenció al seu dret a la defensa.

Per últim direm que, si un acusat (o denunciant o querellant, tot i que en rara vegada) vol demandar un dels testimonis del judici penal, haurà d’iniciar un judici penal en paral·lel al judici on es faci la declaració considerada falsa. En el segon judici es dirimirà exclusivament si hi ha o no fals testimoni.

Feta aquesta introducció ja podem reflexionar per què aquesta figura delictual no s’aplica a la pràctica. Doncs bé, hem de partir de la base que aquells procediments on l’acusat veu satisfeta la seva pretensió difícilment iniciarà un altre procés penal contra aquell testimoni que no ha dit la veritat en fase de judici oral. La raó és ben senzilla: d’una banda, l’acusat ha “guanyat” el cas; de l’altra, sempre és molest iniciar un procediment penal; i per últim, sempre és difícil demostrar que el testimoni ha mentit. Aquest últim argument sol tenir molt de pes en la pràctica, perquè fins i tot en els casos on l’acusat ha “perdut” es mostra reticent a iniciar un judici paral·lel de fals testimoni, precisament perquè es parteix de la hipòtesi de que no veurà satisfeta la seva reclamació.

És estranya l’ocasió on es denuncia a un fals testimoni, i això, tu, lector, no hi hauries de dir gaire alt, perquè si els testimonis sabessin el poc que es persegueixen les seves mentides, mentiries encara més. Que sigui el nostre secret.     

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *