Per Albert Collado García
Traduït per Andreu Monfà
Barcelona.
Va ser la necessitat d’índole pràctica d’ordenar els diferents materials legislatius d’una comunitat el que va fer que un procés com el de la codificació es dugués a terme a Espanya. El moviment codificador, tal com l’entén la doctrina legal espanyola, sorgeix a mitjan segle XVIII i principis del XIX, s’estandarditza a bona part d’Europa i acaba amb la creació dels codis civils, que en molts països segueixen regint les relacions privades dels respectius països.
Davant la típica reunió de materials legislatius produïts amb anterioritat a l’auge del moviment codificador que responia a la idea de publicar primer les fonts per ordre cronològic, va sorgir la d’agrupar-les segons criteris programàtics i sistemàtics, i el resultat d’aquesta voluntat va ser l’aparició dels codis.
Aquest fenomen tenia avantatges clars, com la facilitat que es donava al jutjador de trobar la llei aplicable als casos, així com la facilitat del coneixement del dret. D’altra banda, i això és menys positiu, l’existència d’un codi sobreposiciona la font del dret de la llei respecte de les altres fonts, un fet que causava i causa una disparitat notòria entre el dret teòric i el dret aplicat, la llei i la jurisprudència
El primer projecte de codi civil espanyol va sorgir el 1811, quan les Corts de Cadis van aprovar un projecte presentat per Espiga i Gadea perquè es dugués a terme la codificació més important del dret civil fins al moment. Ràpidament es va organitzar una comissió de codis que va anar presentant diversos projectes que no acabaven de resoldre les pretensions dels mandants. El que sí que va passar és que es van publicar legislacions civils complementàries, com la Llei hipotecària, la Llei del registre rivil i la Llei del matrimoni civil, entre d’altres.
Trenta anys més tard el ministre de Justícia i Gràcia Alonso Martínez va reprendre la missió codificadora que va fonamentar en una legislació procastellana que deixava de banda les lleis forals territorials que des de sempre havien conformat el sistema civil espanyol. Aquest plantejament tampoc va arribar mai a cristal·litzar i va fracassar, però va ser l’any 1885 quan el ministre de Justícia i Gràcia Francisco Silvela, arran d’un canvi polític, va presentar a les Corts un projecte de llei de bases conformat per 8 articles i 27 bases que especificaven la creació d’un codi civil espanyol d’índole unificadora, però que respectaven les lleis forals de Catalunya, Navarra i Mallorca, que veien amenaçats els seus drets supletoris tradicionals pel primer projecte de codi del ministre Alonso Martínez
Un cop aprovat el projecte de bases, els especialistes de la comissió codificadora de les Corts van trigar poc temps a elaborar el còdex de dret civil espanyol, que es va publicar a la Gaceta de Madrid l’1 de maig de 1989.
El codi resultava modern i simple, estava conformat per 1.976 articles, dividits en un “Títol preliminar”, que tractava de les normes jurídiques, la seva aplicació i eficàcia, i de quatre “Llibres”, que tractaven “de les persones”, “dels Béns, la propietat i les seves modificacions”, “de les diferents maneres d’adquirir la propietat” i “de les obligacions i contractes”.
Per últim, cal mencionar que va ser un codi molt polèmic a la seva època. De fet, juristes de gran prestigi com Ureña van dir que ni era codi, per la seva falta de sistemàtica, ni era civil, perquè deixava fora moltes matèries civils, ni era espanyol, perquè deixava al marge tots els drets forals.
També se’n va criticar tant el contingut com l’estructura, ja que al codi es regulen institucions com la usucapió a mode de contracte, al Llibre IV, i la donació com a forma d’obtenir la propietat, al Llibre III, quan realment s’hauria de regular com un contracte la donació i la usucapió com una forma d’obtenir la propietat. D’altra banda, són Díez Picazo i Gullón, de forma més moderada, qui defineixen el codi com una obra moderada i inspirada en les ideologies polítiques del moment, que s’adequa als nous temps i que serveix, així, als màxims interessos de la realitat social espanyola.
