La clàusula de no-competència en l’àmbit laboral

Per Pol Rubio.

Traducció per Andreu Monfà.

El títol d’aquest article s’ha escrit malament de manera deliberada. La intenció no és cap altra que constatar la facilitat de confusió entre dos conceptes similars. Ens referim a competència quan limitem la lliure elecció de professió per un temps determinat una vegada finalitzada la relació laboral que unia el treballador i l’empresa. En canvi, quan volem regular aquesta limitació durant la relació laboral cal referir-nos a la concurrència deslleial.

Aclarida aquesta ficada de pota, parlem de la clàusula. Del seu origen. Del seu abast. D’on pot constar. De la seva necessitat. De les seves peculiaritats. Dels seus efectes. I, per descomptat, del seu incompliment.

Té l’origen en la col·lisió de dos principis constitucionals: la lliure elecció de professió o ofici (35 CE) contra la productivitat de les empreses (38 CE). Una disposició que s’aconsegueix salvar a l’apartat 1 del capítol 21 del Reial Decret Legislatiu 2/2015, de 23 d’octubre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei de l’Estatut dels Treballadors (d’ara endavant, ET), titulat “Pacte de no-concurrència i de permanència a l’empresa”. Diu així:

“1. No es pot fer la prestació laboral d’un treballador per a diversos empresaris si es considera que hi ha concurrència deslleial o si es pacta la plena dedicació mitjançant una compensació econòmica expressa, en els termes que s’acordin a aquest efecte.”

Una simple lectura ja respon alguns dels temes que pretenem abordar, però per sort o per desgràcia el dret és molt més complex i dúctil del que “diu la llei”.

EEsperem que Matt Murdock advocat de dia i superheroi de nit no signés una clàusula semblant en el seu despatx
Esperem que Matt Murdock advocat de dia i superheroi de nit no signés una clàusula semblant en el seu despatx.

Després trobem aquest pacte adaptat i no transcrit, perquè es matisa i delimita, i no sempre d’una manera que s’adeqüi a la legalitat. Principalment, però no sempre, l’”adaptació” la realitza l’empresa, ja sigui a través del contracte laboral o d’un altre document que firmen ambdues parts, com l’habitual de confidencialitat o un d’específic a l’efecte. No és estrany trobar tipificat com a incompliment molt greu en un conveni col·lectiu “dedicar-se a treballs de la mateixa activitat de l’empresa que hi impliquen competència, tret que hi hagi autorització” (article 71.9 del Conveni col·lectiu de treball del sector d’oficines i despatxos de Catalunya 2012-2014, prorrogat fins al 31 de desembre de 2016). Aquesta frase implica que una norma superior jeràrquicament reconeix que la competència és una conducta prohibida com a norma general, li atorga el rang més elevat dins de la qualificació de faltes i per tant habilita la sanció més important: la rescissió del contracte de treball (article 72).

Però ens interessa més la clàusula directa que l’empresa proposa al treballador. Que és mandatària per poder regular aquesta eventualitat, d’acord amb les últimes paraules de l’apartat primer del 21 ET. Podria estar redactat de la manera següent:

El treballador es compromet a desenvolupar la seva tasca professional de manera exclusiva per a l’empresa, i queda prohibit, per tant, de mantenir cap relació, sigui col·laborativa, laboral o formativa, amb tercers del sector o que podrien ser competència, directa o indirecta, amb l’activitat duta a terme per l’empresa.

Observem-ne els matisos. Parla de “sector” (STS de 20 de març de 1991) i “activitat” (STSJ de Catalunya de 18 de maig de 1998) com a indicadors de competència. No es cenyeix a “treballar per un altre empresari”. El concepte s’amplia: no ha de ser necessàriament una relació regida estrictament per un contracte laboral; es preveuen situacions que involucren becaris i autònoms. Tampoc ha de ser necessàriament una relació jurídica laboral on el firmant sigui el subjecte passiu; podria ser per compte propi (el què estaria fent en Pepe a la següent imatge) o ser l’ocupador (suposat sancionat a la STSJ d’Extremadura de 4 de març de 2010). I de fet no es prohibeix només la laboral, ja que qualsevol relació mercantil, en sentit genèric, també és una col·laboració. La qual cosa hauria advertit, com a mínim, el pobre home que es dedicava a vendre més barat del que la competència als clients de la seva empresa de la STSJ de Madrid de 26 de setembre de 2006.

Il·lustració de Clara Solé per a El Jurista
Il·lustració de Clara Solé per a El Jurista.

I ara analitzem si seria correcta, si hi faltarien coses o si és un despropòsit a l’altura del títol de l’article.

Partim del fet que l’empresari i el treballador tenen llibertat per pactar les clàusules que consideren oportunes en el contracte de treball, sempre que no contradigui normes jeràrquicament superiors o imperatives. Tot i que la pluriocupació és legal, no és un dret irrenunciable, i per això té cabuda en el nostre ordenament jurídic.

És important considerar que el perjudici no l’ha d’acreditar l’empresa, sinó que n’hi ha prou que sigui potencial d’acord amb els fets provats. A l’altre costat de la balança, tot i que més aviat com a nocions teòriques, el treballador pot ser compensat econòmicament durant la prohibició, pot rescindir l’acord i pot recuperar la seva llibertat de treball en una altra feina, si ho comunica per escrit a l’empresari amb un preavís de trenta dies.

Tornant breument a l’abast, se sol referir a l’activitat principal del treballador, però es pot ampliar a qualsevol treball per compte propi o aliè extern al de l’empresa.

Per últim veiem que no s’especifica la conseqüència de l’incompliment. Si el conveni citat li fos aplicat, no importaria. Si no, tampoc, perquè la llei (l’article 54.2.d ET) recull com a causa d’acomiadament disciplinari “la transgressió de la bona fe contractual, així com l’abús de confiança en la realització de la feina”. Un concepte jurídic indeterminat atesa la “impossibilitat material d’una determinació a priori dels supòsits” segons l’advocat Eloy Romero Martín, tot i que si entenem la transgressió com l’advocat Alejandro Aradas García (“violació dels drets de fidelitat i una actuació amb coneixement per part del treballador”), inclouria, de ben segur, la concurrència deslleial.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *