Altermútua, la millor Alternativa a Autònoms

L’eufemisme de la cadena perpètua

Per Desirée Vidal Comas
Barcelona
Traduït per Andreu Monfà

Amb la reforma del Codi penal s’ha introduït una nova pena de presó, l’anomenada “presó permanent revisable”, que es troba regulada a l’article 140 i que es reserva per a supòsits de gravetat excepcional.

El preàmbul del Codi penal justifica la introducció de la presó permanent revisable en l’ordenació jurídica espanyola assenyalant que “els ciutadans demanaven una pena proporcional al fet comès” per als delictes d’extrema gravetat.

En un primer moment, la possible introducció de la mesura esmentada va atreure l’atenció del públic, en creure que el sistema de penes privatives de la llibertat personal podria millorar i que s’aconseguiria la tan anhelada proporcionalitat entre la condemna imposada i el fet comès. Així, la presó permanent revisable només es pot aplicar en tipus agreujats d’assassinat, els quals inclouen:

  • Que la víctima sigui menor de 16 anys o es tracti d’una persona especialment vulnerable per raó d’edat, malaltia o discapacitat (art. 140.1.1. CP).
  • Que sigui subsegüent a un delicte contra la llibertat sexual (140.1.2. CP).
  • En els assassinats de més de dues persones (140.2. CP).
  • En els comesos per membres d’una organització criminal (140.1.3. CP).
  • Que l’assassinat es realitzi contra qualsevol membre de la Corona (485.1. CP).
  • En delictes de genocidi (incloent les agressions sexuals dins d’aquesta dinàmica) (607. CP).
  • En assassinats dins de la dinàmica dels delictes de lesa humanitat (607bis 2.1. CP).

prison-bars

S’instaura amb l’objectiu que el reclús compleixi de forma íntegra la pena de privació de llibertat durant un cert període de temps, el qual oscil·la entre 25 i 35 anys, en funció de si la condemna és per un o diversos delictes, o si es tracta de delictes de terrorisme.

Arribats a aquest punt, el tribunal en farà l’avaluació i, si aquesta resulta positiva, determinarà la possibilitat que el penat gaudeixi de la llibertat condicional. En cas que no sigui així, el tribunal sentenciador haurà de revisar d’ofici, cada dos anys, si es mantenen les circumstàncies perquè se sostingui la pena privativa de llibertat. Així mateix, el mateix condemnat podrà sol·licitar la revisió esmentada, com a mínim, un any després de l’última.

Així, una primera aproximació al concepte de presó permanent revisable sembla persuadir l’audiència, i més si el sumem a la bona reputació que tenen aquest tipus de mesures als països europeus on els crims més greus se salden amb aquesta pena, que no són pocs. Ara bé, com més ens n’informem, més ens sembla que la mesura va perdent racionalitat. Llavors, per què en altres països europeus està ben considerada i a Espanya hi té tants detractors?

Doncs encara que en països com Alemanya, Finlàndia, Suècia, Holanda o Àustria regeix implantada la institució esmentada en els assassinats més greus, l’adjectiu de “revisable” se li atribueix per estudiar i analitzar cada cas, transcorregut al voltant de no més dels 15 primers anys de la condemna. Així les coses, s’entén que es planteja un període de temps en què el pres ha de completar un procés de reinserció social, en el qual realment es treballa per aconseguir l’objectiu esmentat i que, alhora, podríem dir que és el període en el qual el penat “paga” pel que ha fet. Això ja addueix un criteri individualitzador. A Bèlgica, per exemple, la pena de presó revisable oscil·la entre els 15 anys en funció de si els sentenciats no havien estat condemnats anteriorment, i els 23 anys els qui ja ho havien estat per un delicte greu.

Per tant, s’entén que els detractors d’aquesta mesura estiguin en contra de la seva aplicació quan al·leguen la vulneració de drets fonamentals a l’hora d’aplicar-la al nostre país. En concret, defensen la seva posició pel que estableix l’art. 25.2. de la CE:les penes privatives de llibertat i les mesures de seguretat estaran orientades cap a la reeducació i reinserció social”.

Bé, doncs en aquest cas, una pena de presó revisable als 25, 28, 30 o 35 anys (segons el cas) de l’inici del compliment de la condemna difícilment donarà lloc a la resocialització i reinserció social del pres, ja que és un període excessiu i, a més, no garanteix cap horitzó de llibertat —ja que el tribunal, segons l’anàlisi que en faci, pot optar per no concedir-la—. Des d’aquest punt de vista, la presó permanent revisable es considera com un eufemisme de la cadena perpètua.

Alhora, les crítiques a aquesta pena també apunten que la reforma del Partit Popular és contrària al principi d’humanització de les penes, establert a l’art. 15 de la CE, el qual impedeix la imposició de penes i tractes que suposin un tracte humiliant a fi de castigar el fet comès, ja que la reforma oblida que l’objectiu principal de tota pena en el nostre sistema és el de reeducar el pres per reincorporar-lo a la societat quan acabi la condemna. No hem de deixar de banda, a més, que és una creença arrelada en la nostra societat que com més elevades siguin les penes, més por infondran en la població i més la retindrà per cometre un delicte, fet que tots els estudis de política criminal determinen que no és així. Contràriament, aquest tipus de penes poden tenir afectacions directes als drets fonamentals dels presos, precedits sempre pel dret a la dignitat de la persona que exposa i defensa l’art.10 de la CE.

En conclusió, doncs, cal tenir en compte la dignitat de la mateixa persona i les seves possibilitats mínimes de resocialització quan es preveu una pena privativa de la llibertat tan llarga, que separa el penat tant temps de la societat. Ja que, si bé és necessari actuar amb cautela i comptar amb el temps necessari per corregir l’actitud del reu, el període que s’estableix per revisar la pena de presó és, en tot cas, excessivament llarg, ja que impedeix gairebé de forma automàtica la reinserció del reu.

A tot això cal afegir que si algú es qüestionés quin pot ser el temps necessari per reeducar-lo, caldria tenir en compte el funcionament del nostre sistema penitenciari actual. Fixant-nos en els seus problemes de base principals, com podrien ser l’amuntegament (la sobrepoblació de reclusos), el fet que les instal·lacions són molt antigues o la insuficiència de recursos econòmics, que comporta l’escassetat de personal, comprovem que la reeducació del pres s’allarga com a conseqüència que els professionals no poden complir els objectius de forma eficient dins del període que haurien d’exercir les seves funcions amb el reu.

Entenem, així, que si disposessin dels recursos necessaris per desenvolupar el seus càrrecs, es compliria amb els terminis que s’haguessin establert per a la reinserció de cada reu segons la seva situació.

Per tot això, resulta imprescindible dissenyar respostes del nostre Dret amb la màxima prudència i pensant no només en l’interès que els poders polítics poden treure d’això, sinó en el que hauria de ser l’objectiu de la mesura que es vol implantar, que és beneficiar la societat reeducant una persona.
Per això, ens hem d’esforçar perquè les persones passin a protagonitzar un primer pla i es constitueixin com una prioritat, abans que els interessos que aparentment semblen prevaler davant de la nostra societat.

    One Response to L’eufemisme de la cadena perpètua

    1. Pingback: Silvia Pacheco | Advocada » L’eufemisme de la cadena perpètua

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *