Conclusions del XXIII Congrés de Responsabilitat Civil

Per Sonia Sarroca i Tito Rodríguez

Barcelona

Els advocats i professionals especialistes en responsabilitat civil i assegurances van tenir una cita al 23è Congrés de Responsabilitat Civil els dies 12 i 13 de maig a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona (ICAB). Les ponències es van dividir en dues jornades, donant en la primera una visió dels temes controvertits en la responsabilitat civil general i reservant totes les novetats d’aplicació del nou Barem per a la segona jornada.

PRIMERA JORNADA

  • Primera Ponència. Incidència de les reformes processals (jurisdicció penal i civil) en l’àmbit de la responsabilitat civil. Per David Jurado i Beltrán, professor de Màster a l’ICAB i a ESADE.

David Jurado va centrar la seva exposició en l’impacte directe que tenen les recents modificacions de lleis substantives i processals en l’àmbit de la responsabilitat civil. Malgrat la falta d’una interpretació jurisprudencial sobre tants canvis, pel fet que aquestes modificacions són recents, es va mostrar esperançat perquè considera que són positives.

Va començar parlant de la importància que adquiriran els mitjans alternatius de resolució de conflictes, com la mediació (que considera no tindrà molt d’èxit en aquest camp) o els arbitratges tècnics. A més va explicar el funcionament de les reclamacions prèvies obligatòries en matèria de dret de circulació, mitjançant el mecanisme de l’oferta i resposta motivada, i es va preguntar si, de no realitzar-se o presentar-se, seria una causa d’inadmissió de la demanda. Al fil, va destacar expressament la possibilitat que es dóna a la víctima de triar, a compte de la companyia asseguradora, el reconeixement mèdic per part d’un tercer especialista.

Després va passar a comentar la reforma penal, amb especial recalcament a la despenalització de les faltes i les seves conseqüències: el desviament de moltes reclamacions de la via penal a la civil (sobretot en matèria de trànsit). Va fer una referència a les lesions per imprudència “menys greu” que contempla el nou Codi Penal per ressaltar la falta de definició del concepte, la qual cosa obligarà a una futura interpretació jurisprudencial. A més es va preguntar quin serà el procés judicial per a aquest nou delicte menys greu i què passarà amb aquells judicis de faltes pendents de celebrar (seguiran els seus tràmits fins a la celebració del judici però la sentència solament contemplarà les indemnitzacions civils que corresponguin). Més enllà d’això va comentar supòsits concrets, com la creació del monitori penal, la generalització de la segona instància i la cassació, o els drets i garanties introduïts per l’Estatut de la víctima del delicte.

Quant a la reforma civil, va començar centrant-se en el paper que adquirirà el metge forense en els litigis per responsabilitat civil, subjecte pràcticament desconegut fins ara. També va destacar la modificació del judici verbal quant a la seva contestació escrita, i altres qüestions com la potenciació dels mitjans tecnològics i la prescripció de les accions personals.

Finalment, va fer una succinta referència al nou Barem instaurat per la Llei 35/2015 de 22 de setembre de Reforma del Sistema per a la Valoració dels Danys i Perjudicis causats a les Persones en accidents de circulació, per la seva més que probable incidència en plets per responsabilitat civil de tot tipus.

  • Segona Ponència. Responsabilitat patrimonial de l’Estat derivat dels danys provocats per l’Administració de Justícia. Per Jaime Alonso Cuevillas Sayrol, Advocat, economista i catedràtic de dret processal de la UB, i Luis Albácar Rodriguez, Advocat de l’Estat de l’AN.

Luis Albácar va acudir al Congrés com a “advocat de l’enemic” a donar consells eminentment pràctics sobre la responsabilitat patrimonial de l’Estat pel funcionament de l’Administració de Justícia, un dels supòsits específics de responsabilitat patrimonial de l’Estat.

Després de contextualitzar la figura en el nostre ordenament, va aconsellar que ja des del procediment administratiu previ, s’han de concretar correctament els fets, la quantia que se sol·licita com a indemnització i, a més, si la responsabilitat patrimonial que es reclama deriva d’un error judicial, de la presó preventiva indeguda o d’un funcionament anormal de l’Administració de Justícia. Després de fer referència al termini de prescripció d’1 any de l’acció, va explicar les vicissituds d’aquest procediment i es va centrar en alguns supòsits no habituals, com aquells on els danys reclamats no només s’imputen a l’Administració de Justícia, sinó també a una actuació de l’Administració de l’Estat.

Llavors, va passar a comentar cadascun dels supòsits concrets d’indemnització pel funcionament de l’Administració de Justícia -l’error judicial, el funcionament anormal i la presó preventiva indeguda- destacant que ha de triar-se bé la via de reclamació, doncs en cas contrari es pot derivar la improsperabilitat de la reclamació, tant en via administrativa com judicial.

Finalment, va abordar qüestions comunes a aquests tres supòsits que tenen, al seu judici, una màxima importància: la determinació del dany, la quantificació de la indemnització i la relació de causalitat.

Jaime Alonso Cuevillas va començar la seva intervenció al·ludint a la “llarga carrera d’obstacles” que ha de superar-se per obtenir el reconeixement d’un dret proclamat en la Constitució (art. 121), per culpa del procediment establert en la Llei Orgànica del Poder Judicial.

Després de repassar les vicissituds que es donen en cada un dels tres supòsits de responsabilitat patrimonial, va passar a referir-se a l’aplicació pràctica de la regulació legal, qualificant-la com d’igualment decebedora. Com a exemple va destacar el cas de l’error judicial, la interpretació jurisprudencial del qual ha estat clarament restrictiva, acceptant-se només quan hi hagi una equivocació “manifesta i palmària en la fixació dels fets o en la interpretació o aplicació de la llei”; d’un error “cras”, “patent”, “indubtable”, “incontestable”, “flagrant”, que hagi provocat conclusions fàctiques o jurídiques il·lògiques, irracionals, esperpèntiques o absurdes”, etc. En el cas del funcionament anormal, i concretament per a les dilacions indegudes, va concloure que l’ambigüitat regnant en aquesta matèria és un clar exemple d’inseguretat jurídica. Fins al punt que el Tribunal Europeu de Drets humans va declarar vulnerat el “termini raonable” en el cas Sanders quan el Tribunal Constitucional espanyol no havia apreciat les dilacions indegudes.

També va aportar algunes dades empíriques que corroboren l’insatisfactori estat de coses descrit. Per exemple, l’any 2015 i en matèria civil, només van arribar al Tribunal Suprem 33 demandes sol·licitant la declaració d’error judicial. 9 d’elles van ser admeses a tràmit, mentre que les restants 24 van ser inadmeses (moltes d’elles per falta d’esgotament de les vies processals, al no haver-se plantejat l’incident excepcional de nul·litat d’actuacions). Només es van estimar 3 casos d’error judicial.

Finalment, el ponent va concloure que és necessària una revisió del sistema i va donar algunes idees sobre el que hauria de ser un procediment àgil i senzill per reclamar la responsabilitat patrimonial de l’Estat.

  • Tercera Ponència. La pèrdua d’oportunitat com a concepte indemnitzable. Criteris per a la seva estimació i valoració. Per Juan Antonio Xiol Ríos, Magistrat del TC i Expresident de la Sala 1ª del TS.

La primera jornada del Congrés va concloure amb la intervenció del magistrat Juan Antonio Xiol, després de la curiosa ressenya històrica que va fer Diego Callejon als orígens de la teoria de la pèrdua d’oportunitat el s. XIX arran de la participació d’una senyoreta en un concurs de bellesa anglès.

El magistrat va donar una lliçó eminentment teòrica sobre la teoria de la pèrdua de l’oportunitat, que, com el dany moral, s’ha creat per indemnitzar (reduïdament) en situacions d’incertesa causal relativa.

Després d’abordar els problemes que es desprenen de la teoria del dany moral (bàsicament atorga discrecionalitat al jutge), i en la línia més actual del Tribunal Suprem, es va posicionar a favor de la teoria de la pèrdua d’oportunitat. La mateixa s’aplica quan, malgrat no provar-se amb caràcter ple el nexe de causalitat entre la conducta de l’agent i el dany (consistent en la pèrdua d’un bé o dret), no obstant això s’estima que els principis de justícia commutativa i d’eficàcia en la protecció dels béns i drets de la persona que inspira la responsabilitat civil en determinats sectors de l’activitat exigeixen reconèixer l’existència d’una responsabilitat, xifrada en proporció al grau de probabilitat d’obtenir el bé o dret frustrat.

Com que la teoria s’aplica de forma similar a una clàusula de tancament o concepte-vàlvula en l’àmbit de la responsabilitat civil, és precisa l’acotació en grups de casos que s’han donat en la jurisprudència, com la frustració d’actuacions judicials o les actuacions mèdic-sanitàries.

SEGONA JORNADA

  • Quarta Ponència. Problemàtica sorgida arran de l’aplicació del Barem durant els cinc primers mesos de la seva vigència. Per José Antonio Badillo Arias, Delegat Regional de Madrid del Consorci de Compensació d’Assegurances.

José Antonio Badillo va començar la seva intervenció fent una valoració positiva de la Llei 35/2015 de 22 de setembre, com a molt completa i garantista per a les víctimes d’accidents de circulació i fruit del consens de molts agents, la qual cosa és símptoma de transparència i bon fer legislatiu. La nova Llei, a més de renovar el sistema de valoració de danys i perjudicis causats a les persones en accidents de circulació, incorpora una sèrie d’importants modificacions que tenen un abast tant substantiu com processal. Però també té aspectes negatius, com certes indeterminacions en el seu articulat i nous conceptes (p. ex. “els afins” com a nous subjectes afectats), que poden plantejar diferents problemes en la seva aplicació pràctica i que per això exigiran d’una labor d’interpretació per part dels advocats i professionals del sector.

El ponent es va centrar en aspectes problemàtics concrets, com el fet que es pugui declarar responsable a un conductor del vehicle sense ser-ho, en els casos de seqüeles i lesions temporals, quan hi ha culpa exclusiva o concurrent de la víctima menor de 14 anys o discapacitada.

Quant a la fase extrajudicial de l’oferta i resposta motivada, va apuntar, sobretot, als informes mèdics necessaris per valorar les seqüeles, doncs no queda clar si els mateixos han de ser puntuats, ni el moment en el qual han de lliurar-se per part dels serveis mèdics o, si escau, per l’asseguradora.

També va fer referència a la interlocutòria de quantia màxima, que, en el supòsit de lesions temporals i seqüeles, només es dictarà quan recaigui sentència absolutòria; però no si recau qualsevol altra resolució que posi fi al procés, sense declaració de responsabilitat. Per això es planteja el problema de fins a quin punt el jutge pot arxivar aquests procediments sense fer una valoració del grau d’imprudència i sobre les possibles lesions i seqüeles de la víctima, sense la intervenció del metge forense.

En relació a la possibilitat d’acudir a mediació, considera que no tindrà èxit en els processos de responsabilitat civil. És difícil que, després del procediment d’oferta i resposta motivades amb la intervenció, si escau, dels metges forenses, les parts decideixin posar-se en mans d’un tercer que només intentarà apropar les seves posicions.

Quant al sistema de valoració de danys, va exposar diversos problemes pràctics seguint l’articulat de la llei, per acabar amb una referència al lucre cessant, que s’ha regulat més coherentment seguint els principis de reparació íntegra i de vertebració del dany. La figura pot comportar problemes, tant de càlcul com a conceptuals (p. ex. què hem d’entendre per persona “pendent d’accedir al mercat laboral”).

Àdhuc amb tot això, Badillo considera que el nou sistema s’adequa a la Constitució.

  • Cinquena Ponència. Retroactivitat de la Llei 35/2015 de 22 de setembre de Reforma del Sistema per a la Valoració dels Danys i Perjudicis causats a les persones en accidents de circulació; aplicació analògica a les reclamacions derivades de responsabilitat civil. Per Roberto García Ceniceros, Magistrat Jutge del Jutjat de 1ª Instància nº 30 de Barcelona.

Roberto García va començar la seva exposició destacant que la Llei 35/2015 parteix de la irretroactivitat, de tal manera que el nou Barem només serà aplicable per quantificar la indemnització d’aquells accidents de circulació ocorreguts a partir del dia 1 de gener de 2016 (data en què la norma va entrar en vigor).

En relació amb les normes processals, es va centrar en el nou mecanisme d’oferta i resposta motivades previ a la presentació de la demanda, preguntant-se si és exigible per a demandes posteriors a l’1 de gener de 2016, però quan l’accident va ocórrer abans d’aquesta data. La Llei només parla de retroactivitat per al nou sistema de valoració de danys (és a dir, el Barem) però no de la resta de normes, per la qual cosa podria entendre’s que és necessària la fase prèvia de reclamació extrajudicial per a demandes presentades posteriorment però l’accident de les quals va ocórrer abans de l’entrada en vigor de la norma. No obstant això, el ponent és de l’opinió, en la línia dels jutjats de primera instància de Barcelona, que aquest requisit de procedibilitat només és exigible per a demandes l’accident de les quals ha ocorregut després de l’1 de gener de 2016, atès que d’una altra forma s’imposaria a les víctimes importants obstacles per articular les seves reclamacions i a més es podria arribar a situacions irraonables.

Quant a les normes substantives, els nous criteris d’atribució de culpes de l’art. 1.2 de la Llei han de ser aplicables només a accidents ocorreguts després de l’1 de gener de 2016, doncs l’existència o no de culpa civil ha de determinar-se conforme a la llei vigent al moment de l’accident, entès com a fet determinant o generador de responsabilitat.

També va fer al·lusió al fet que existeix jurisprudència recent que proposa una aplicació analògica, integradora o interpretativa del sistema de valoració de danys instaurat per la nova Llei, però que no pot parlar-se pròpiament de retroactivitat. En qualsevol cas, respecte de l’analogia, el règim derivat de l’anterior Barem partia del principi de globalitat o integritat, per la qual cosa no hi hauria cap norma que integrar o cap llacuna que satisfer i això impediria aplicar qualsevol efecte “retroactiu”. El que sí que cabria és una aplicació de les normes merament interpretatives del nou Barem a casos anteriors, doncs la irretroactivitat s’estableix només per a les regles de valoració. Però, en sentit estricte, només podríem apreciar la retroactivitat quan les parts haguessin usat el nou Barem per a un accident anterior i tal qüestió no hagués estat objecte de controvèrsia.

El ponent va citar la Sentència del Tribunal Suprem de 25/03/2010 com a “origen del gran problema que tenim ara” amb les sentències que apunten a una aplicació “retroactiva” o “integradora” del nou Barem, doncs va establir amb caràcter general que la determinació del dany es funda en el principi de reparació íntegra dels danys i perjudicis causats. Per tant, va reconèixer que el règim de responsabilitat civil comprenia també el lucre cessant, la qual cosa no estava inclosa en l’anterior Barem. Això no suposava estrictament afirmar que el Barem tingués mancances, sinó només que hi havia una antinòmia perquè la norma era completa però hi havia situacions excepcionals que permetien atorgar una indemnització per sobre del que establien els factors de correcció. No obstant això, el que va fer a la pràctica el Tribunal Suprem va ser introduir una nova taula en el Barem.

Aquest raonament li va portar a concloure que el nou Barem pot servir a dia d’avui com a criteri de quantificació respecte de partides que, estant previstes en el Barem anterior, no tenien normes de quantificació expressa. Així mateix, pot servir per fixar nous criteris d’interpretació i aplicació del Barem anterior.

  • Sisena Ponència. Criteris nous en la valoració de les seqüeles en el nou Barem. Per Carlos Represas Vázquez, metge especialista en la valoració del dany corporal, i Jose María Somalo Álvarez, Advocat i Gerent de Grans riscos de Mútua Madrilenya.

En aquesta última ponència, Carlos Represas i José Mª Somalo van alternar la visió mèdica i la visió jurídica per explicar els problemes pràctics que poden sorgir entorn a certs criteris de valoració inclosos en el nou Barem. Tots dos ponents van coincidir que la interacció entre metges i juristes és fonamental, tant per facilitar arguments als advocats, com perquè els metges entenguin el Barem a l’hora d’emetre les seves valoracions.

En concret, van parlar de l’analogia (art. 97.5), les seqüeles interagravatòries (art. 99), les seqüeles agravatòries d’estat previ (art. 100), els graus de perjudici estètic (art. 102.1), els graus de perjudici moral per pèrdua de qualitat de vida (art. 108), diversos conceptes de perjudici patrimonial (arts. 113-133) i dels traumatismes menors de columna vertebral (art. 135).

Així per exemple, quant al perjudici estètic qualificat per Represas com “la bomba atòmica antiperit”, es va criticar la indeterminació dels factors que el metge ha de tenir en compte per mesurar aquest perjudici (p. ex. l’atracció a la mirada dels altres). Aquest va manifestar que hagués estat més senzill utilitzar els criteris de descripció i de visibilitat mèdica, que es divideixen en funció de la distància des de la qual es pot veure el perjudici estètic (distància íntima <50cm, distància conversacional 50cm-1m i distància social 3m). Sobre aquest mateix tema, Somalo va posar de relleu la qüestió de si el jutge i el perit queden vinculats pels factors de mesurament establerts en la norma, preguntant-se si hem d’inferir que el perjudici estètic té valor normatiu.

Gran èxit d'assistència al XXIII Congrés de Responsabilitat Civil
Gran èxit d’assistència al XXIII Congrés de Responsabilitat Civil

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *