Per Marc Vilar Cuesta
Advocat i Soci de Col·lectiu Ronda
El passat 7 d’abril 16 Jutges Substituts i Magistrats Suplents adscrits al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya varen decidir portar al Tribunal Europeu de Drets Humans les reivindicacions que des de l’any 2014 venien plantejant infructuosament davant del Consell General del Poder Judicial, el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional.
En síntesi, aquests jutges i magistrats demanaven que es posés fi d’una vegada per totes la flagrant discriminació i l’abús de la contractació temporal de què havien estat víctimes durant molts anys -alguns d’ells més de 14- per part del Consell General del Poder Judicial, en els que havien desenvolupat les mateixes funcions jurisdiccionals que qualsevol jutge o magistrat titular o de carrera, però, en canvi, a diferència d’aquests, no disposaven d’un salari mensual fix ni estaven donats d’alta en la Seguretat Social durant tot el temps en què estaven nomenats, sinó que només eren retribuïts i protegits socialment durant els dies concrets en què eren cridats per treballar en un òrgan jurisdiccional per tal de cobrir una vacant o les necessitats derivades de les baixes, permisos i excedències de curta o llarga durada dels seus companys titulars.
Per tant, durant el temps en què dits Jutges Substituts i Magistrats Suplents quedaven a l’espera que el CGPJ els designés una destinació no percebien cap sou ni cotitzaven a la Seguretat Social i, el que és més greu, si cap, es trobaven subjectes al mateix règim sever de disponibilitat absoluta i d’incompatibilitats que els jutges i magistrats titulars, de tal manera que, pel que fa a la realització d’activitats retribuïdes al marge de la judicatura, només podien dur a terme tasques vinculades a la docència jurídica o a la creació literària o científica per guanyar-se la vida, a l’espera que fossin cridats per poder treballar.
A més, per si això fos poc, aquests jutges i magistrats «eventuals», a diferència dels «indefinits», no gaudien d’una assegurança de responsabilitat civil, ni de revisions mèdiques, ni de formació professional, ni de retribució en cas d’incapacitat temporal, ni del dret a associar-se professionalment, ni del dret a votar per tal d’escollir als membres de les Sales de Govern dels Tribunals Superiors de Justícia.
Aquesta situació, ja de per sí certament precària, va experimentar un agreujament definitiu quan una modificació de la Llei Orgànica del Poder Judicial aprovada a finals de l’any 2012 va alterar substancialment el sistema de substitucions de jutges i magistrats, atès que va suposar que a partir de llavors s’incentivés que els propis jutges titulars o «indefinits» cobrissin de forma prioritària les nombroses vacants existents en la planta judicial, propiciant així una indesitjable situació si del que es tractar és prestar una servei a la ciutadania àgil i de qualitat, ja que això els permetia -i encara els permet- simultaniejar diversos òrgans jurisdiccionals alhora.
Aquest canvi legislatiu provocà, en definitiva, que els Jutges Substituts i Magistrats Suplents passessin a ocupar sobtadament el darrer esglaó en l’ordre de prelació de les substitucions. Nogensmenys, se’ls va continuar aplicant el mateix règim d’incompatibilitats i prohibicions propi dels jutges i magistrats titulars, mantenint-se la seva obligació d’estar a plena disposició del CGPJ i sense percebre cap mena de retribució derivada d’aquesta circumstància.
I, «evidentment», si aquests jutges substituts o magistrats suplents, davant d’aquest carreró sense sortida en el que el legislador i el poder judicial de cop i volta els havien situat, optaven per renunciar als seus nomenaments -que eren anuals i es prorrogaven automàticament-, ho havien de fer sense rebre cap tipus d’indemnització compensatòria, malgrat que la majoria d’ells havien exercit la potestat jurisdiccional durant molts anys de forma pràcticament continuada i ininterrompuda davant del notori dèficit estructural de la plantilla judicial tant a Catalunya com a la resta d’Espanya.
Per tal de posar remei a aquesta inacceptable situació de discriminació i precarietat laboral en un servei públic tan essencial com és, sens dubte, la justícia, aquest col·lectiu de Jutges Substituts i Magistrats Suplents va invocar davant les autoritats administratives i judicials espanyoles, a més de diversos preceptes constitucionals, la Directiva comunitària 1999/70/CE, de 28 de juny, sobre el treball de durada determinada -darrerament tan en voga- i, més concretament, les clàusules 4 i 5 del seu Annex, que regulen el principi de no discriminació dels treballadors amb contracte de durada determinada respecte dels treballadors fixes comparables i la prohibició de l’abús en l’ús successiu de contractes o relacions laborals de durada determinada, respectivament.
Davant la desestimació per part del CGPJ de la reclamació formulada al respecte per aquest Jutges Substituts i Magistrats Suplents en via administrativa, aquests van interposar el pertinent recurs contenciós administratiu, sent competent per conèixer del mateix en única instància el Tribunal Suprem.
En el marc d’aquest recurs, el Tribunal Suprem va rebutjar la petició dels demandants de què fos plantejada una qüestió prejudicial davant del Tribunal de Justícia de la Unió Europea en atenció a la vulneració de normativa comunitària que es denunciava i va inadmetre totalment la pràctica de qualsevol tipus de prova tendent a acreditar, com pretenien els recurrents, que les seves adscripcions formalment temporals a diversos òrgans jurisdiccionals varen obeir realment a necessitats permanents i duradores, i no pas provisionals. I, finalment, va desestimar íntegrament la demanda en considerar que el tractament laboral rebut pels Jutges Substituts i els Magistrats Suplents no implicava cap discriminació i estava objectivament justificat, condemnant així mateix als actors a abonar 4.000 Euros en concepte de costes processals.
El Tribunal Constitucional, com malauradament succeeix en més del 98% dels casos, va inadmetre a tràmit el recurs d’emparament formulat contra la Sentència del Tribunal Suprem, en considerar que la controvèrsia plantejada no tenia al seu entendre una «especial transcendència constitucional».
Exhaurida així completament la via de recurs interna, ha estat ja formalitzada, com hem dit, una demanda davant del Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg, en la qual el col·lectiu denuncia la vulneració per part d’Espanya de diversos dels seus drets consagrats en el Conveni Europeu de Drets Humans, com són, succintament, (i) el dret a un procés equitatiu (article 6), en la mesura que, per una banda, la decisió del Tribunal Suprem de no plantejar una qüestió prejudicial davant del TJUE estava mancada de la mínima motivació exigible i que, per l’altra, el mateix Tribunal Suprem els va negar el dret a la prova en tant que va inadmetre íntegrament els mitjans probatoris proposats pels recurrents encaminats a acreditar el caràcter estructural i la necessitat permanent dels llocs ocupats a la judicatura; i (ii) la prohibició de discriminació (article 14 i article 1 del Protocol núm. 12, vinculada amb el dret al respecte a la vida privada i familiar (article 8), amb el dret a la llibertat d’associació professional (article 11) i, sobretot, amb la prohibició d’un tractament degradant i del treball forçat (articles 3 i 4), en els termes en què els interpreta el propi TEDH.
Per tant, ens trobem ja davant la última oportunitat de què un Tribunal de Justícia tuteli els drets laborals d’aquest grup de Jutges Substituts i Magistrats Suplents i declari la discriminació i l’abús a què han estat sotmesos, establint un precedent que de ben segur seria una importantíssima passa endavant en la lluita contra la precarietat i l’abús de la temporalitat que ha presidit recurrentment -i des de fa no pocs anys- l’accés a la funció pública en el nostre país.
