Per Xènia Serrat.
A la muntanya es viu en companyarisme i solidaritat, la competitivitat queda en un segon terme en algunes situacions i els companys i el seu benestar passen al davant. Ens explica que el respecte a la muntanya és una qüestió fonamental per poder-hi jugar amb els cinc sentits.
Amb la resta de corredors?
Molt bé; amb una de les coses que em quedo d’aquesta temporada passada, no és només la recompensa d’haver estat campiona del món d’ultra trails, sinó també l’amistat que ens ha unit a les noies que ens jugàvem aquest títol. El dia abans de la cursa ens donàvem consell, o, durant la cursa, també.
La família ho porta bé?
Sí, home, han de tenir molta paciència també perquè faig molt viatges però jo intento ser-hi tan com puc quan i sóc. Em donen molta força, són un pilar bàsic. M’acompanyen bastant, els nens tenen dos anys i per exemple, per a l’Ultra Trail del Mont Blanc que faig al mes d’agost tenim una casa llogada amb la família i amics, serà una festa.
Amb en Kilian Jornet?
Bé, ell és el referent; ha estat la persona que ha rellançat aquest esport i li devem molt per tot el que ha fet. És un espectacle, és un 10 i també com a persona a mi em dóna molts bons consells. Sempre que tinc l’oportunitat aprofito per demanar-li alguna cosa perquè sempre se n’aprén.
Què en penses sobre la pel·lícula que està fent?
La pel·lícula ens ha deixat a tots una mica preocupats, tenim por que es faci mal però ell ho ha dit: forma part de l’aventura. Ell no es considera corredor, es considera alpinista, està tirant cap a les muntanyes, viu a Chamonix i aprofita per fer escalda, etc. És molt bo, es desenvolupa molt bé a la muntanya. Hi ha una mica de risc, i ell el sap, però és la seva manera de viure i s’ha de respectar.
Si t’hagués passat quelcom semblant al què li va passar amb el seu company…
Això no es pot dir fins que no et passa. He tingut espants a muntanya, he vist caure amics perquè se’ls ha endut una allau i m’ha fet tirar enrere però al final “la cabra tira al monte” i al cap d’un temps això s’oblida i tornes a la muntanya perquè és el que t’agrada. Hem d’assumir aquests riscos però jo crec que hi tornaria.
Què és el que et fa més por?
Por… no li tinc por a la muntanya, li tinc respecte. Si li tingués por no aniria pas bé, li he de tenir respecte: a la climatologia, saber-la llegir… Si tens això clar, aniràs més bé. El millor exemple és Cavalls del Vent del passat estiu, tots la vam subestimar una miqueta i vam sortir amb un paravent de paper de fumar i al cap de dues hores estàvem tots morts de fred; allò va ser una lliçó que va acabar molt malament perquè vam perdre la Teresa Ferriol. La muntanya és més forta que nosaltres i sempre ho serà.
1 comment