Els deutors hipotecaris sense recursos

Per Tomàs Gabriel Garcia Micó. 

Sempre s’ha criticat el fet de que els bancs o caixes, en quant a creditors hipotecaris, mai o quasi mai acceptin la dació en pagament com a opció per aquells deutors hipotecaris que arran la crisi econòmica s’han vist sense feina i abocats a viure en condicions infrahumanes per no disposar de cap font autònoma d’ingressos. El fet de no cobrar cap sou per haver perdut la feina implica que no es pot pagar la hipoteca i els interessos d’aquesta i, per tant, que el creditor hipotecari porti a terme l’execució dels béns hipotecats i, per consegüent, aquest perdi la seva vivenda i encara li quedi per pagar la hipoteca, cosa que és impossible per la situació en la que es queda el deutor després del desnonament: sense casa, sense ingressos, sense feina i amb una hipoteca per pagar.

La preocupació social derivada d’aquesta situació ha portat a que s’elabori un Reial Decret-Llei (el 6/2012) per tal de prendre les mesures convenients, de caràcter urgent com diu la pròpia norma, per a protegir els deutors hipotecaris sense recursos; doncs l’article 1, referit a l’objecte la norma, ens diu que la funció per a la que s’ha elaborat la norma és “establir mesures conduents a procurar la reestructuració del deute hipotecari d’aquells que pateixen extraordinàries dificultats per a complir amb el seu pagament, així com a mecanismes de flexibilització dels procediments d’execució hipotecaris” en relació amb els ”contractes de préstec o crèdits garantits amb hipoteca immobiliària el deutor del qual es trobi situat al llindar d’exclusió” (article 2).

El “llindar d’exclusió”:

Les persones que compleixin amb les sis circumstàncies previstes a l’article 3.1 del citat Reial Decret-Llei es consideraran que es troben en el llindar d’exclusió i, per tant, se’ls aplicaran les mesures d’aquesta norma jurídica.

Resumidament les sis causes que es preveuen són les que segueixen: en primer lloc, que tots els membres que integren la unitat familiar (segons el article 3.1.a) in fine integren aquesta unitat familiar el deutor, el seu cònjuge amb el que no s’hagi separat o parella de fet inscrita i els fills, sigui quina sigui la seva edat, que visquin a la vivenda) del deutor hipotecari “no disposin de rendes derivades del treball o d’activitats econòmiques”; en segon lloc, que la quota hipotecària superi el 60% dels ingressos nets que obtingui el conjunt dels membres de la unitat familiar; en tercer lloc, que els membres de la unitat familiar no disposin de béns o drets patrimonials per fer front al deute; en quart lloc, que la hipoteca recaigui sobre la única vivenda del deutor hipotecari i quan aquesta vivenda hagi estat l’objecte de la hipoteca o crèdit; en cinquè lloc, que el crèdit no disposi de garanties reals o personals accessòries que en cas d’existir requerirà que en els garants concorrin les causes segona i tercera del article 3.1 del Reial Decret-Llei; en sisè lloc, si existissin codeutors que no formen part de la unitat familiar haurien de concórrer les tres primeres causes del mateix article 3.1 del Reial Decret-Llei per tal de considerar que aquesta causa és aplicable al cas.

El Codi de Bones Pràctiques bancàries. Adhesió, supòsits d’aplicació i dació en pagament:

Aquest Codi és, segons l’article 5.1 del Reial Decret-Llei, “d’adhesió voluntària per part de les entitats de crèdit” que “s’estendrà a les hipoteques constituïdes en garantia de préstecs o crèdits concedits per a la compravenda de vivendes el preu d’adquisició de les quals no hagués excedit dels següents valors: a) per municipis de més de un milió d’habitants: 200.000 euros; b) per municipis d’entre cinc-cents mil u i un milió d’habitants o integrats en àrees metropolitanes de més d’un milió d’habitants: 180.000 euros; c) per municipis d’entre cent mil u i cinc-cents mil habitants: 150.000 euros; d) per municipis de fins a cent mil habitants: 120.000 euros”.

Si s’observa l’Annex del citat i reiterat Reial Decret-Llei es pot veure que l’apartat tercer té com a epígraf “Mesures de l’execució hipotecària: dació en pagament de la vivenda habitual” requerint-se, per a poder sol·licitar-la, que hagin passat dotze mesos des de la sol·licitud de reestructuració del deute hipotecari i quan ni aquesta ni qualsevol mesura complementària no faci viable el compliment del deute hipotecari. Així doncs, amb la dació amb pagament es produirà la cancel·lació total del deute garantit amb la hipoteca i de les responsabilitats personals del deutor i de tercers davant l’entitat per raó del mateix deute; finalment, es preveu una excepció per la dació en pagament i aquesta és que “aquesta mesura no serà aplicable en els supòsits que es trobin en procediment d’execució en els que ja s’hagi anunciat la subhasta, o en els que la vivenda estigui gravada amb càrregues posteriors”.

Així doncs, es pot observar que la demanda social ha portat, finalment, a que es prenguin mesures per tal de salvar del forat aquelles persones més desfavorides per la crisi econòmica i financera; mesures que impliquen un avenç en política social i de vivenda que facilitarà força la sortida d’una nefasta situació a aquelles persones que abans de la crisi s’havien hipotecat per a comprar-se una vivenda i que, amb l’inici d’aquesta, s’han vist sense feina i sense possibilitats de fer front a una font molt quantiosa de despeses.

Tagged:

1 comment

  1. Sóc un lector habitual seu i s’ha de dir que feu bona feina els redactors del Jurista.

    Endevant company jurista! Segueix així.

    Joan Coromines.

Respon a Joan Coromines Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *