S’indulta a un kamikaze condemnat a 13 anys de presó

Ens hem de remuntar a l’any 2003. Concretament a la tarda de dia 1 de desembre. Aquell va ser el dia en què Ramón Jorge Ríos Salgado, directiu de la marca de cotxes Opel, va realitzar de cop i volta un canvi de sentit a l’autopista AP-7, a València. No va avisar de la seva conducció contrasentit i tampoc no va fer cap maniobra per evitar col·lisionar amb els cotxes que conduïen en sentit correcte, els quals havien d’esquivar-lo com podien per evitar un accident. Però no tots van aconseguir-ho. Quan Ríos Salgado ja portava5 Kmde conducció en sentit contrari a gran velocitat va xocar contra el cotxe de José Alfredo Dolz España, de 25 anys, que viatjava amb la seva parella, de 21. El noi va morir conseqüència d’un traumatisme cranoencefàlic sever fruit de l’impacte, i la noia va patir contusions, fractures i ferides que li han deixat seqüeles.

Al 2011, la Secció quarta de l’Audiència Provincial de València, en sentència de 17 de gener de 2011, va condemnar al conductor kamikaze a 13 anys de presó i d’inhabilitació especial pel dret de sufragi passiu durant el temps de condemna per un delicte de conducció amb greu menyspreu per a la vida dels demés en concurs ideal amb un delicte d’homicidi, un delicte de lesions, una falta de lesions i una falta de danys. El Tribunal Suprem va ratificar la sentència.

No obstant, el 7 de desembre de 2012, quan el condemnat portava 10 mesos en presó, el Govern va decidir concedir-li l’indult mitjançant el Reial Decret 1668/2012, de 7 de desembre, pel qual s’indulta a don Ramón Jorge Ríos Salgado, publicat al BOE de 5 de gener de 2013 (BOE-A-2013-165).

Abans de prosseguir amb l’anàlisi del cas, però, seria convenient detenir-nos un moment en la figura de l’indult. Què és realment? És una causa d’extinció de la responsabilitat criminal de la persona prèviament condemnada, contemplada a l’article 130.4 del nostre Codi Penal. En paraules del Ministeri de Justícia “Es una medida de gracia, de carácter excepcional, consistente en la remisión total o parcial de las penas de los condenados por sentencia firme, que otorga el Rey, a propuesta del Ministro de Justicia, previa deliberación del Consejo de Ministros”. Per tant, l’indult és manifestació del denominat dret de gràcia recollit a l’article 62 de la Constitució Espanyola, mitjançant el qual l’Estat renuncia a l’exercici del dret de castigar a aquella persona declarada culpable mitjançant sentència ferma.

La polèmica està servida perquè l’indult s’ha concedit en base a l’informe favorable del centre penitenciari, malgrat que tant els informes de l’Audiència Provincial de València, com el de la Fiscalia i el de les famílies de les víctimes eren contraris a la concessió de la mesura de gràcia.

Fonts del Ministeri de Justícia han justificat que s’ha concedit l’indult perquè l’informe del Centre Penitenciari d’Alacant posava de manifest factors d’adaptació del condemnat “com l’ingrés voluntari en presó, l’abonament íntegre de les responsabilitats civils als perjudicats, la bona conducta penitenciària, el recolzament familiar, la qualificació professional, l’absència d’addiccions, el fet de que no hagués comés cap delicte anteriorment i que fos un delicte ocasional amb un pronòstic de reincidència molt baix. Així mateix, també es va tenir en compte el tracte educat, respectuós i responsable, l’absència de sancions i expedients disciplinaris, les mostres inequívoques de penediment i la participació activa en programes de tractament relacionats amb la seguretat vial”.

En aquest moment hem de recordar que el nostre Estat és un Estat social i democràtic de Dret (article 1 de la Constitució), que no es basa en un sistema de penes amb un fi merament retributiu – no només es busca mitjançant la pena que el condemnat pagui pel mal causat- sinó que no hem de perdre de vista que les penes també estan orientades cap a la reeducació i reinserció social (article 25 del mateix text).

En qualsevol cas, la conseqüència pràctica de l’indult  és la següent: es commuta a  Ramón Jorge Ríos Salgado la pena privativa de llibertat pendent de compliment per una altra de dos anys de multa a raó  de 6 euros diaris, – de manera que ascendeix a un total 4380 euros- i a condició de que no torni a cometre cap delicte dolós en el termini de 5 anys des de la publica del Reial Decret.

La família de la víctima ha demostrat el seu descontent amb la mesura concedida pel Govern, a l’igual que el president de l’Associació Estatal de Víctimes d’Accidents DIA, Francisco Canes, que “ha lamentat que aquest tipus d’indults succeeixen periòdicament donant un missatge erroni a la societat”. La Delegada de Stop Accidents en la Comunitat Valenciana, Ana Novella, també ha alçat la seva veu en contra i l’ha qualificat com a “incongruent” si el que es pretén es reduir el nombre d’accidents a les nostres carreteres. I per últim, Gonzalo Moliner, president del Consell General del Poder Judicial ha confessat “que no li acaba d’agradar (…) però que és una funció del Govern i del Rei [perquè són ells qui signen el decret]”.

Tanmateix, la noticia no acaba aquí perquè Ximo Puig, el secretari general del PSOE valencià, ha insistit per a què la Fiscalia investigui si hi ha hagut tràfic d’influències en la concessió de l’indult. El motiu? El fill de Alberto Ruiz Gallardón, que òbviament és qui signa el Decret de la mesura de gràcia a favor del conductor kamikaze per ser ministre de Justícia, treballa al despatx Uría y Menéndez, encarregat de la defensa del mateix; i en concret, l’advocat que va defensar-lo, Esteban Astarloa Huarte-Mendioca, és germà del diputat del PP Ignacio Astarloa que va ser subsecretari del Justícia durant els anys2000 a2002. En relació a aquestes acusacions de possible tràfic d’influències, fonts del Ministeri de Justícia han dit que mancaven de fonament donat que el fill de Gallardón treballa al departament de mercantil i estava destinat al moment de tramitació de l’expedient al Brasil.

Com a cloenda, volem apuntar que han augmentat el nombre d’indults a condemnats per delictes relacionats amb la seguretat vial respecte de la legislatura anterior, – que van ser 4- perquè des de gener de 2012 ja s’han concedit 6. Tot i així, la xifra és llunya a la que correspon a la primera legislatura de Zapatero, on es van concedir 18 en total, i encara ho és més si la comparem amb la segona legislatura de José María Aznar on es van arribar a atorgar fins a 313.