El pagament de les quotes del préstec hipotecari als processos de família

El pronunciament sobre el pagament de les quotes del préstec hipotecari als processos de família regits pel Dret Civil català

Per Albert Ejarque Pavia.
Traduït per Irene Belanche
 

És comú als processos de separació o divorci que una de les parts sol·liciti que es condemni l’altra a pagar la meitat de l’import del préstec hipotecari amb el qual es va adquirir l’habitatge, que usualment és propietat d’ambdós parts per meitats indivises.

La indicada pretensió acostuma a fundar-se a l’article 91 del Codi Civil, que estableix que “A les sentències de nul·litat, separació o divorci, o a l’execució de les mateixes, el Jutge, en defecte d’acord dels cònjuges o en cas de no aprovació del mateix, determinarà conforme a allò establert als articles següents (…) les càrregues del matrimoni”.

Sovint s’oblida que quan a la separació o divorci li resulta d’aplicació la llei catalana, en ordre a determinar els seus efectes, no cal acudir al Codi Civil, sinó al Codi Civil de Catalunya, ja que conforme a l’art. 111-5 de la Primera Llei del Codi Civil de Catalunya, les disposicions del dret civil de Catalunya s’apliquen amb preferència a qualsevol altra.

Hem d’examinar, doncs, si es preveu en el Dret Civil català l’existència d’un pronunciament sobre el pagament de les quotes del préstec hipotecari als processos de separació o divorci.

1. Regulació anterior a l’entrada en vigor de la Llei 25/2010, de 29 de juliol, del llibre segon del Codi Civil de Catalunya, relatiu a la persona i a la família.

L’apartat c) del nº3 de l’avui derogat article 76 del Codi de Família de Catalunya disposava que s’haurà de regular la forma en què els cònjuges continuaran contribuint a les despeses familiars i a l’article 5 del Codi de Família es regula la forma de contribució de cadascun dels cònjuges a les despeses de la unitat familiar (“despeses del manteniment familiar”), tenint la consideració de “despeses familiars” aquells conceptes recollits a l’article 4 del Codi, que textualment diu:

Amb fonament a tal precepte, la Secció 12ª de la Il·lma. A.P de Barcelona venia entenent que els relatius al préstec hipotecari per l’adquisició de l’habitatge familiar eren despeses que podien subsumir-se al concepte de “càrregues de matrimoni” i en conseqüència havien de ser objecte de pronunciament a un procés de família. Dissentia de tal criteri la Secció 18ª de la Il·lma. A.P de Barcelona.

En aquest sentit, resulta il·lustrativa la Sentència de la Il·lma. A.P de Barcelona (Secció 18ª) de data 23 de novembre de 2010 (Ponent Il·lma. Sra. Dª. Maria José Pérez Tormo), on s’assenyala que “Aquesta qüestió controvertida té diferent tractament per les dos Sales d’aquesta Audiència Provincial de Barcelona dedicades a Dret de Família. Mentre la Sala 12ª considera que el pagament dels préstecs hipotecaris no ha de tenir el tractament de càrregues familiars, i per tant no té cabuda a les sentències de família, aquesta Sala 18ª considera que les sentències de separació i de divorci han de recollir aquest pronunciament, que no vincularà a l’entitat bancària, sinó només a les parts del procés matrimonial; i permetrà els litigants assegurar, per via d’execució de sentència, el compliment de l’obligació contreta amb tercers, doncs aquest pronunciament no afecta en res al títol, sinó que del que es tracta és de garantir l’ús pacífic de l’habitatge que s’ha atribuït a la progenitora custodia d’uns fills comuns de les parts que amb ella conviuen”.

2. Regulació posterior a l’entrada en vigor de la Llei 25/2010, de 29 de juliol, del llibre segon del Codi Civil de Catalunya, relatiu a la persona i a la família.

Després de l’entrada en vigor de la Llei 25/2010, de 29 de juliol, del llibre segon del Codi Civil de Catalunya, relatiu a la persona i a la família, és obligat revisar aquests criteris, doncs el marc normatiu en el qual podien fundar-se ha variat.

El referit cos legal estableix al seu art. 235-5, paràgraf primer, apartat b), que tenen la consideració de despeses familiars aquells relatius a la “conservació, manteniment i reparació dels habitatges”, però en cap moment es contemplen com a tals les despeses d’adquisició com és la quota de préstec hipotecari.

Però a més, resulta que l’art. 233-4 del mateix cos legal, relatiu a les mesures definitives que poden acordar l’autoritat judicial, no es refereix a “càrregues familiars” ni a cap altre concepte al que puguin subsumir-se les quotes dels préstecs hipotecaris per l’adquisició de l’habitatge familiar.

Per últim, el text legal de constant referència conté expressa previsió sobre les obligacions derivades de l’adquisició de l’habitatge familiar en suposats d’atribució de l’ús de l’habitatge a una de les parts, disposant l’art. 233-23 del citat cos legal substantiu al seu paràgraf primer que “En cas d’atribució o distribució de l’ús de l’habitatge, les obligacions contretes per raó de la seva adquisició o millora, incloses les assegurances vinculades a aquesta finalitat, s’han de satisfer d’acord amb allò disposat pel títol de constitució”.

D’aquesta manera, atenent l’actual marc normatiu, no cal cap pronunciament al respecte en els processos de família en què resulta d’aplicació el Dret Civil de Catalunya, havent de regir-se les parts d’acord amb allò establert al títol constitutiu de l’obligació.

Albert Ejarque Pavia

Jutge Stto.

1 comment

Respon a Marta Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *