La responsabilitat social i la ètica de les empreses. El cas de la indústria farmacèutica: propietat industrial i drets humans

Per Judit Àvila Cambra.
Tarragona.

“Aconseguir el màxim benefici amb la mínima inversió de temps i el mínim de recursos possibles” això és el que coneixem com eficiència econòmica a nivell de producció i el principal objectiu que tota empresa té marcat, sobretot si ens situem en el marc de les empreses que actuen a nivell internacional. Per contra, la ètica i la responsabilitat que la persona jurídica té en vers la societat, sovint queden en un segon pla dins de les prioritats d’aquests importants actors del mercat internacional. Tot i així, la difusió de la política de desenvolupament sostenible que ve marcada per les “International Business Ethics” té un notable creixement, sobretot en l’Europa Occidental.

El xoc d’interessos entre indústria i consumidor pot originar una col·lusió de drets fonamentals, puix que pot ser que la indústria estigui atemptant contra un dret fonamental del consumidor però aquesta violació vingui originada a partir de la defensa d’un dret fonamental que la indústria té el dret de garantir-se a ella mateixa. La situació descrita és la que encaixa en el sector de les grans farmacèutiques, quan aquestes s’emparen en el seu dret fonamental a la protecció i exclusivitat dels seus fàrmacs mitjançat la propietat industrial, envaeix el dret fonamental dels consumidors (pacients) a l’accés assequible i just a medicines.

1. La propietat industrial en les grans farmacèutiques: patents.

La inversió de capital per part dels grans laboratoris en investigació, desenvolupament i innovació de medicines ja existents i no existents, és un fet que interessa als mateixos laboratoris per tal de mantenir la seva posició de diferenciació respecte de la competència, però també és un fet que implica al sector mèdic en general.

Perquè una empresa farmacèutica realitzi una inversió d’aquesta envergadura ha de comptar amb l’ incentiu de què el projecte serà rentable i amortitzable tant per la empresa com pels seus inversors, i com aconseguir aquesta amortització de tot el procés d’investigació? L’èxit de les ventes dependrà en part de la campanya de comercialització del producte (com és el markèting) però el gran percentatge dels guanys vindrà garantit per la protecció del dret d’exclusivitat que la indústria farmacèutica originària disfrutarà per haver estat la pionera en la investigació del fàrmac en concret, i aquest dret d’exclusivitat serà garantit per un període de temps mitjançant la patent.

2. L’ús abusiu de les patents i el seu efecte negatiu enfront la societat. 

La controvèrsia esdevé quan la indústria farmacèutica utilitza aquest dret a la propietat industrial com una estratègia de negoci, és a dir, la patent li concedirà un dret d’exclusivitat a la empresa que es tradueix a una posició dominant en el mercat, que sovint evolucionarà a un monopoli i inclús a un oligopoli que farà que la lliure competència és pertorbi i per consegüent, que la fixació dels preus del mercat no estigui condicionada per la oferta i la demanda, sent el propietari de la patent l’únic que decidirà quin preu tindrà el fàrmac, i normalment, la decisió d’aquest serà fixar un preu molt alt excloent a les persones amb uns recursos econòmics ajustats el subministrament de medicines i violant doncs els seus drets.

3. Existeix alguna solució equilibrada per les dues parts?

Quins dels dos drets mereix més protecció? Està clar que depenent del transfons polític de cada subjecte la resposta serà a favor d’una part o de l’altra. El que no és discutible és que la patent és una simple invenció de l’home, i per contra el dret a la salut és una cosa intrínseca a l’ésser humà i què enfront a això els laboratoris han d’adoptar una posició ètica i responsable socialment. L’argument que els grans laboratoris utilitzen, i no faltat de raó, és per què la indústria farmacèutica ha de ser més responsable socialment parlant que altres sectors, inclús més influents, com seria la fabricació d’armes (primer negoci a nivell mundial)? La discrepància és constant i les “solucions” molt diverses i discutibles.

Han sorgit diferents corrents i opinions referents al tema, per exemple, la importància del paper dels Estats, sent els Estats qui comprin les patents al fabricant pioner i després que aquestes patents siguin venudes a altres fabricants potencials, aconseguint així que la comercialització dels medicaments és pluralitzi, mantenint la lliure competència i per consegüent, uns preus més justos per al consumidor.

Modulacions d’aquesta corrent és transposen a exemples reals com en el cas del “Kiwi-Model” de Nova Zelanda dirigit pel seu secretari de salut pública Annette King, que va tenir lloc quan els costos en sanitat van elevar-se considerablement, per reduir costos es va decidir crear un mecanisme de licitació públic del subministre de medicaments, on les farmacèutiques competeixen entre si mateixes pel mercat dels medicaments genèrics i quan això succeeix els costos pels consumidors disminueixen. Una versió més light d’aquest model va ser introduïda a Bèlgica.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *