Altermútua, la millor Alternativa a Autònoms

La doctrina de l’aixecament del vel

Tomàs Gabriel Garcia Micó.Per Tomàs Gabriel García Micó.

Aquesta doctrina troba el seu origen en la tradició jurídica de la Common Law, per tant, és un instrument jurídic anglo-americà que neix al segle XIX, principis del segle XX (1809 amb el cas “Bank of the United States vs. Deveaux et al.” i desenvolupada l’any 1897 amb el cas “Solomon vs. Solomon & Co Ltd.”).

Aquesta doctrina és, com ja hem dit, una doctrina jurisprudencial de la Common Law que “permet penetrar en el substrat de les societats per a percebre la seva autèntica realitat i poder així esbrinar si l’autonomia patrimonial consubstancial a la personalitat jurídica és o no utilitzada com una ficció amb una finalitat fraudulenta o abusiva amb el propòsit de perjudicar a un tercer” (STS 930/2001, de 16 d’octubre), el TS justificant aquesta doctrina explica que “no fa falta sostenir la prevalença de la personalitat jurídica o la separació de patrimonis quan es dona una confusió de personalitats i patrimonis, i inexistència d’independència entre aquelles, trobant-nos en realitat davant una mera configuració formal de dues societats que no són altra cosa que el desdoblament d’una persona amb finalitats fraudulentes, trencant-se el principi de bona fe negocial” (STS de 5 d’abril de 2001).

La doctrina del “disregard of legal entity” (el cas Bank of the United States vs. Deveaux et al.)

Un cas de 1809 que resolgué el Jutge John Marshall, conegut per tothom per la seva sonada sentència en el cas Marbury vs. Madison, que establí el sistema de control constitucional de les lleis per part dels Tribunals de Justícia, convertint-se en un dels pilars fonamentals de la jurisprudència internacional que tot constitucionalista hauria de llegir o, almenys, saber l’argumentació plantejada pel Jutge Marshall.

En el cas Bank of the United States vs. Deveaux et al., la Supreme Court dels Estatus Units hagué de resoldre un cas de competència jurisdiccional presentat pel Bank of the United States plantejant que al ser una societat amb personalitat jurídica pròpia, encara que integrada per persones físiques, la jurisdicció federal no pot enjudiciar-los degut a que el plantejament de l’article 3, secció 2, clàusula 1 de la Constitució Federal dels Estats Units únicament estén el poder de la Jurisdicció Federal a casos de “controversies between Citizens of different States” (el Bank of the United States era de Filadèlfia, Pennsilvània; mentre que els Srs. Peter Deveaux i Thomas Robertson eren de Savannah, Geòrgia), el problema era que el Banc no era un ciutadà sinó una persona jurídica, una societat.

El Jutge Marshall reconeix en el cas que “As our ideas of a corporation, its privileges, and its disabilities, are derived entirely from the English books, we resort to them for aid in ascertaining its character. It is defined as a mere creature of the law, invisible, intangible, and incorporeal”, però ha de plantejar-se la qüestió de si les controvèrsies entre una societat i un ciutadà poden ésser resolts per la Jurisdicció Federal o, per contra, al no estar expressament previst a la Constitució Federal, s’exclou la possibilitat anteriorment plantejada.

En la mateixa sentència es fa referència al cas The King vs. Gardner en el qual el jutge Lord Mansfield va revocar el dictum del Justice Yates a l’entendre que una societat “could not be an inhabitant or occupier” i, a raó d’aquest pronunciament, el Jutge Marshall reafirma el fet de que “this invisible, incorporeal creature of the law may be considered as having corporal qualities”. Posteriorment, en aquesta sentència es fa referència d’un cas que va ser enjudiciat per la Court of King’s, l’anomenat Mayor and Commonalty vs. Wood en el qual el Tribunal reconegué que malgrat l’entramat societari, hi ha unes persones físiques al darrera i que, per aquesta raó, es podia mirar més enllà de la raó social i observar el caràcter individual d’aquesta (tal i com es diu en la sentència “they could look beyond the corporate name and notice the character of the individual”).

Així doncs, a mesura que s’apropa la resolució del cas, el Jutge Marshall i la Supreme Court fan esment del fet de que “for the term “citizen” ought to be understood as it is used in the Constitution and as it is used in other laws — that is, to describe the real persons who come into court, in this case under their corporate name” i també que “that corporations composed of citizens are considered by the legislature as citizens”, en resum la Supreme Court no fa més que afirmar que la paraula ciutadà que referencia la Constitució Federal inclou les persones físiques, però també a aquelles que actuen sota una raó social.

La Supreme Court resol el cas amb dos curts paràgrafs que el que venen a dir és que si la societat pot presentar una reclamació davant aquest Tribunal de Justícia, les raons anteriorment exposades no fan més que adquirir més fonaments i aleshores no es planteja dubte algun de que han de ser considerats com a persones físiques, malgrat actuar rere una raó social (“If a corporation may sue in the courts of the union, the Court is of opinion that the averment in this case is sufficient. Being authorized to sue in it corporate name, it could make the averment, and it must apply to the plaintiffs as individuals, because it could not be true as applied to the corporation.”).

La doctrina del “piercing the corporate veil” (el cas Solomon vs. Solomon & Co Ltd.)

En aquest cas, trobem una one-man company, concretament una limited liability company (o societat de responsabilitat limitada en el nostre ordenament jurídic); el sr. Aron Solomon va crear una societat per a ampliar el seu pròsper negoci (la A. Solomon & Co Ltd.) i com la Llei de Societats vigent en aquell moment requeria set socis, va fer socis la seva dona i els seus cinc fills; Aron Solomon disposava de 20.001 accions i els demés una acció cadascú.

Per a ampliar el capital social davant una crisi per la qual travessava la A. Solomon & Co Ltd. el sr. Solomon va hipotecar els seus debentures i al no poder afrontar tots els deutes, la societat va entrar en concurs i finalment es va liquidar i encara que amb els diners obtinguts del procediment podria haver pagar al creditor, no ho va fer i aquest el va portar a judici.

A primera instància (1895) el Jutge Vaughan Williams va criticar l’invent societari de la one-man corporation i va resoldre que no havia estat més que una cortina per a defraudar els seus creditors; i per aquesta raó el sr. Aron Solomon havia de pagar, per sí mateix, les obligacions contretes amb els creditors.

Aron Solomon recorregué al Tribunal d’Apel·lació que confirmà la sentència de primera instància.

Davant aquesta resolució, Aron Solomon elevà un recurs davant la House of Lords britànica, la qual revocà unànimement els pronunciaments de les instàncies inferiors; altrament Lord Halsbury, el president del Tribunal, va afirmar que la sentència del Tribunal d’Apel·lació no deixava de contradir-se doncs en uns moments considerava la A. Solomon & Co Ltd. com una societat i en altres casos no.

Lord Watson eliminà la presumpció de frau que les instàncies inferiors havien fet recaure contra Aron Solomon i va fer una afirmació rotunda i és que si els creditors volien conèixer els noms dels accionistes de la societat només havien d’anar al Registre de Societats i consultar-ho i que el no fer-ho no és raó suficient per imputar-li un frau a Aron Solomon.

Així doncs, el pronunciament final d’aquest cas es pot resumir en que els creditors d’una societat de responsabilitat limitada no poden demandar els accionistes d’aquesta per a satisfer els seus deutes.

És de destacar que les instàncies primera i d’apel·lació van fer ús de la doctrina de la “piercing the corporate veil” doncs condemnaren a Aron Solomon a pagar els deutes de la societat perquè entenien que aquesta era un mer instrument per a evitar complir amb les obligacions contretes i insatisfetes.

Consideracions finals

Aquest extens article ha pretès mostrar els orígens de la doctrina que aquí es coneix com aixecament del vel societari, però els pronunciaments vistos en els casos Bank of the United States vs. Deveaux et al. i les de les primeres instàncies del cas Solomon vs. Solomon & Co Ltd. coincidien en que sota certes circumstàncies es podia aixecar la cortina societària i dirigir-se contra les persones físiques que es trobaven darrere d’aquesta maquinació legal incorpòria (com el Jutge Marshall la definí).

Altrament és important quedar-se, no tant amb el pronunciament, sinó amb el fet de que malgrat tractar-se d’ordenaments jurídics diferents amb diferents normes es pot arribar a un pronunciament totalment idèntic i al qual s’arriba amb diferents argumentacions i, el que és més important, en diferents tipus de procediments judicials doncs al cas del Bank of the United States vs. Deveaux et al. s’arribava a aquest pronunciament a través d’un procediment competencial, mentre que al Solomon vs. Solomon & Co Ltd. es tractava d’un procés de reclamació per part dels creditors del deutes socials impagats.

Tomàs Gabriel García Micó.

Estudiant de Dret a la Universitat Pompeu Fabra. Les meves àrees d’investigació i estudi preferent són el Dret Penal i el Dret Administratiu, ambdues branques del Dret Públic; i, també Dret Comparat.

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *