Altermútua, la millor Alternativa a Autònoms

L’alegació de falta de relació de causalitat en l’oposició a l’execució d’una interlocutòria de quantia màxima

Per Albert Ejarque Pavia.

L’anomenada interlocutòria de quantia màxima és una resolució dictada per un jutge penal, però amb un contingut civil.

L’article 13 del Reial decret legislatiu 8/2004, de 29 d’octubre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei sobre responsabilitat civil i assegurança en la circulació de vehicles de motor disposa que “Quan en un procés penal, incoat per un fet cobert per l’assegurança de responsabilitat civil de subscripció obligatòria en la circulació de vehicles de motor, es declari la rebel·lia de l’acusat, o recaigui sentència absolutòria o una altra resolució que hi posi fi, de manera provisional o definitiva, sense declaració de responsabilitat, si el perjudicat no ha renunciat a l’acció civil ni l’ha reservat per exercir-la separadament, abans d’acordar l’arxivament de la causa, el jutge o tribunal que n’hagi conegut ha de dictar interlocutòria, en què s’ha de determinar la quantitat líquida màxima que es pot reclamar com a indemnització dels danys i perjudicis soferts per cada perjudicat, emparats per l’assegurança de subscripció obligatòria i segons la valoració que correspongui d’acord amb el sistema de valoració de l’annex d’aquesta Llei. Aquesta interlocutòria s’ha de dictar a la vista de l’oferta motivada o de la resposta motivada de l’assegurador o del Consorci de Compensació d’Assegurances, i ha de contenir la descripció del fet, la indicació de les persones i vehicles que hi van intervenir i dels asseguradors de cadascun d’aquests.

En tot cas, abans que es dicti la interlocutòria, si en les actuacions no consta cap oferta motivada o resposta motivada segons les prescripcions d’aquesta Llei, el jutge ha de convocar els perjudicats i possibles responsables i els seus asseguradors, inclòs, si s’escau, el Consorci de Compensació d’Assegurances, a una compareixença en el termini de cinc dies, a fi que es pugui aportar l’oferta o la resposta motivada, o fer les al·legacions que considerin convenients.

Si en la compareixença es produeix un acord entre les parts, l’ha d’homologar el jutge amb els efectes d’una transacció judicial.

Si no hi ha acord, s’ha de dictar interlocutòria de quantia màxima en el termini de tres dies des de la terminació de la compareixença i no es pot interposar cap recurs en contra”.

Es tracta d’ una resolució dictada per un jutge penal en un procediment penal, amb un contingut clarament civil, ja que en ella s’estableix la quantia màxima reclamable com a indemnització pels danys i perjudicis soferts, a càrrec de l’assegurança obligatòria de responsabilitat civil, d’acord amb el sistema de valoració que recull l’annex de l’esmentada llei. Es tracta doncs d’un supòsit específic de responsabilitat extracontractual.

No s’hi estableix la quantitat que en el seu cas procedeix reclamar sinó únicament la quantitat màxima reclamable.

La interlocutòria de quantia màxima no determina llavors quina és la quantitat concreta que el perjudicat pot tenir dret a percebre sinó que únicament respon a la necessitat de crear un títol executiu en el que s’estableixi un import màxim reclamable, títol que servirà per poder instar un procediment executiu.

De l’article 13 es desprèn que en tot cas el jutge penal l’ha de dictar quan es declari la rebel·lia de l’acusat, o es posi fi al procediment penal ja sigui de forma provisional o definitiva, sense declaració de responsabilitat, sempre que el perjudicat no hagi renunciat a l’acció civil o l’hagi reservat.

De la literalitat d’aquest precepte no es pot inferir cap altra condicionant, de manera que no és possible que el jutge penal entri a examinar si ha existit o no relació de causalitat, ni molt menys que pugui denegar el dictat de la interlocutòria de quantia màxima per no apreciar aquesta relació.

Certament el precepte de constant referencia preveu que la interlocutòria de quantia màxima comprengui la quantitat màxima reclamable en concepte de danys i perjudicis “emparats” per l’assegurança de subscripció obligatòria. Però la utilització del terme “emparats” no pot interpretar-se en el sentit que el jutge penal hagi de valorar la concurrència dels elements que en el seu cas donarien lloc a l’existència de responsabilitat civil a càrrec de l’assegurança obligatòria, ja que cal recordar que quan existeixi una oferta motivada, la resolució es dicta sense celebració de vista. I quan no hi hagi oferta motivada prèviament s’haurà de celebrar vista, però únicament amb la finalitat d’aportar oferta motivada o efectuar al·legacions, sense que sigui possible pràctica de prova.

Si no és possible proposar i practicar prova, el jutge no podrà pronunciar-se sobre l’existència o inexistència de relació de causalitat, doncs en cas contrari es produiria indefensió a ambdues parts.

Així, quan l’art.13 es refereix als danys i perjudicis emparats per l’assegurança obligatòria, es refereix a la quantificació dels mateixos segons l’annex de la llei. Però en cap cas exigeix ni permet que el jutge penal examini la concurrència dels elements de la culpa civil.

Es clar que la interlocutòria de quantia màxima ha de comprendre els danys corporals. Però no resulta tant clar si també ha de contemplar els danys materials.

Tot i que la jurisprudència de les audiències provincials majoritàriament es decanta per entendre que cal incloure els danys materials, també podem trobar resolucions en les que la Sala s’hi mostra contrària, com per exemple podem apreciar en la Interlocutòria de la Ilma. A.P de València de 9 de maig de 2012 (Ponent: Ilm. Sr. D. José Alfonso Arolas Romero).

Resulta encertat el criteri majoritari de les audiències provincials. Quan l’article 13 es refereix a la quantificació dels danys segons l’annex de la llei, es refereix únicament a la quantificació dels danys personals (únics que es contemplen en l’annex), però no s’exclou que es puguin incloure els danys materials sinó tot el contrari. Si són reclamables els danys emparats en l’assegurança obligatòria, cal fer palès que també els danys materials es troben emparats per l’assegurança obligatòria i en conseqüència poden ser contemplats en la interlocutòria de quantia màxima.

A més, si no cal convocar una compareixença quan consta oferta motivada i en cas de no constar cal convocar una compareixença precisament i principalment per poder aportar oferta motivada, necessàriament hem de concloure que el tipus de danys que s’han de contenir en la interlocutòria de quantia màxima han de ser els mateixos que els que ha de contenir l’oferta motivada.

I en aquest sentit és obvi que l’oferta motivada d’indemnització no només ha de referir-se als danys corporals sinó també als materials doncs l’article 7.3a) de la Llei sobre responsabilitat civil i assegurança en la circulació de vehicles de motor així ho indica de forma expressa.

La interlocutòria de quantia màxima és un títol executiu, ja que l’ article 517.2 de la Llei d’ Enjudiciament Civil preveu en el seu paràgraf vuitè que és títol executiu “La interlocutòria que estableixi la quantitat màxima reclamable en concepte d’indemnització, dictada en casos de rebel·lia de l’acusat o de sentència absolutòria o sobreseïment en processos penals incoats per fets coberts per l’assegurança obligatòria de responsabilitat civil derivada de l’ús i la circulació de vehicles de motor”.

Una vegada despatxada execució amb fonament en una interlocutòria de quantia màxima, les causes d’oposició que resulten admissibles són, per motius de fons les contemplades en l’article 556.3, es a dir, la culpa exclusiva de la víctima, la força major estranya a la conducció o al funcionament del vehicle, i la concurrència de culpes, i per motius processals les contemplades en l’article 559.1 i que són la manca de l’executat del caràcter o la representació amb què se’l demanda, la falta de capacitat o de representació de l’executant o no acreditar el caràcter o la representació amb què demanda, o la nul·litat radical del despatx de l’execució ja sigui per no contenir el títol executiu pronunciament de condemna o per infracció en despatxar-se execució de l’article 520 de la Llei d’Enjudiciament Civil.

Del tenor literal dels anteriors preceptes resulta que les causes d’oposició per motius de fons seran únicament les que contempla l’article 553 en el seu paràgraf tercer, i no les que es contemplen en el paràgraf primer, cosa que resulta certament criticable ja que si s’ha produït el pagament de l’import al que es contrau el principal de l’execució amb anterioritat al despatx de la mateixa, l’executant no tindrà possibilitat processal d’al·legar aquest pagament com a causa d’oposició, fet que li produirà indefensió.

Atès que la interpretació literal de l’anterior precepte resulta absurda i causant d’indefensió, cal entendre que tot i el tenor literal de l’esmentat precepte, seran també al·legables les causes generals d’oposició a l’execució de resolucions judicials per motius de fons que preveu l’article 556.1 de la Llei d’Enjudiciament Civil, i que en el supòsit de la interlocutòria de quantia màxima, serà el pagament.

A més, cal fer palès que en les causes d’oposició per motius de fons no es contempla la falta de relació de causalitat.

Davant d’aquesta circumstància, la jurisprudència de les audiències provincials no ha estat unívoca.

En ocasions, s’ha pronunciat en sentit contrari a l’admissibilitat de la falta de relació de causalitat com a motiu d’oposició amb fonament en no aparèixer en les causes taxades d’oposició.

Aquest és el cas de la Interlocutòria de la Ilma. A.P de Madrid de 27 de Febrer de 2004 (Ponent: Ilma. Sr. D. Nicolás Pedro Manuel Díaz Méndez) en el què la Sala afirma que (traducció) “(…) és d’assenyalar com certament les causes d’oposició per motius de fons a l’execució instada sobre la base del títol que contempla l’art. 517.2.8 de la Llei d’enjudiciament civil, vénen taxades, així les específiques contingudes en l’art. 556.3, a més de les genèriques previstes en l’art. 557, i en cap d’elles cal enquadrar l’al·legada de manca de relació de causalitat, llevat que aquesta es pogués entendre com no intervenció del vehicle assegurat per l’entitat asseguradora, però no cal així entendre en la forma adduïda, en la qual sí reconeix la intervenció d’aquest vehicle, però no que la conducta del seu conductora vingués a ser la causant de les lesions sofertes per la instant de l’execució (…)”.

En altres ocasions, les audiències han admès la falta de relació de causalitat com a causa d’oposició, com és el cas de la Interlocutòria de la Ilma. A.P de Barcelona de 26 de setembre de 2007 (Ponent: Ilma. Sra. Dª. Amelia Mateo Marco), en la que la Sala afirma que (traducció) “(…) Si la realitat de les lesions no està acreditada, o no ho està la relació de causalitat, que és el que succeeix en el cas enjudiciat, ens trobarem amb que la Interlocutòria de quantia màxima ha estat dictada sense complir amb els requisits legals necessaris, i per tant és nul, concorrent la causa d’oposició establerta en el art. 559.1.3 LEC”.

En aquesta resolució, la Sala cita les Interlocutòries de la Ilma. A.P de Lleida de 20 de juny de 2005 i de la Ilma. A.P de Saragossa de 9 de maig de 2005, resolucions en les que les respectives audiències van entendre que la falta de relació de causalitat donava lloc a la nul·litat del títol executiu, que resultava al·legable con a causa d’oposició.

Atès que de l’article 1.1 de la Llei sobre responsabilitat civil i assegurança en la circulació de vehicles de motor estableix diferent règim de responsabilitat en els danys corporals i en els danys materials, cal referir-s’hi separadament.

 

A) Danys corporals.

L’article 1.1 del Reial decret legislatiu 8/2004, de 29 d’octubre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei sobre responsabilitat civil i assegurança en la circulació de vehicles de motor, després de proclamar que el conductor de vehicles de motor, en virtut del risc creat per la conducció d’aquests, és responsable dels danys causats en les persones o en els béns amb motiu de la circulació, disposa que “En el cas de danys en les persones, només queda exonerat d’aquesta responsabilitat quan provi que els danys van ser ocasionats únicament per la conducta o la negligència del perjudicat o per força major estranya a la conducció o al funcionament del vehicle; no es consideren casos de força major els defectes del vehicle ni el trencament o fallada d’alguna de les peces o mecanismes”.

Si la llei no imposa expressament al perjudicat la càrrega d’acreditar l’existència de relació de causalitat, de manera que determina que el causant dels danys únicament es pot exonerar de responsabilitat quan acredita culpa exclusiva de la víctima o força major estranya a la conducció o al funcionament del vehícle, la llei processal és congruent quan no contempla ni que el perjudicat hagi d’acreditar relació de causalitat, ni que el responsable pugui oposar falta de relació de causalitat.

Però cal recordar que l’art. 1.1 de l’esmentat cos legal parteix del pressupòsit que el conductor de vehicles a motor “és responsable dels danys causats en les persones o en els béns amb motiu de la circulació”, i en conseqüència, si dels danys pels quals ha de respondre és dels que hagi causat amb motiu de la circulació, és clar que serà necessari que existeixi relació de causalitat (i que s’acreditin els danys i l’acció o omissió).

Així, l’element que es presumeix en virtut del risc creat és la culpa, però no els restants elements de la responsabilitat extracontractual, i és per aquest  motiu que la llei permet al causant dels danys destruir aquesta presumpció tot i que únicament acreditant culpa exclusiva de la víctima o força major estranya a la conducció o al funcionament del vehicle. Però en tot cas el perjudicat ha d’haver acreditat abans l’existència dels restants elements de la responsabilitat extracontractual, entre els quals cal destacar la relació de causalitat.

Quan la Llei d’Enjudiciament Civil contempla les causes d’oposició en l’article 556.3, no té en compte que per dictar la interlocutòria de quantia màxima el jutge penal no ha pogut examinar si concorre o no relació de causalitat, i que en cap moment el perjudicat ha hagut d’acreditar la mateixa, quan en virtut de l’art. 1.1 del Reial Decret Legislatiu 1/2004 li era exigible.

Si es permet al causant dels danys acreditar la falta de relació de causalitat s’està invertint la càrrega de la prova (ja que és el perjudicat qui l’hauria d’acreditar), però si no se li permet se li causa indefensió.

I el cert és que la Llei d’Enjudiciament Civil no permet al causant dels danys oposar-se a l’execució adduint la falta de relació de causalitat, ja que aquest motiu d’oposició no es contempla.

La norma processal no permet al causant dels danys oposar la inexistència d’un element determinant de la concurrència de responsabilitat civil. Davant la indefensió que es produeix, cal permetre a l’executat que oposi falta de relació de causalitat per imperatiu constitucional ja que, com és evident, el mandat constitucional que prohibeix la indefensió (Art. 24.1 CE) se situa per sobre de qualsevol norma processal.

B) Danys materials.

En allò relatiu als danys materials, l’article 1.1 la Llei sobre responsabilitat civil i assegurança en la circulació de vehicles de motor disposa que “En el cas de danys en els béns, el conductor ha de respondre davant de tercers quan sigui responsable civilment segons el que estableixen els articles 1.902 i següents del Codi civil, articles 109 i següents del Codi penal, i segons el que disposa aquesta Llei”.

La jurisprudència ha entès que si la conducció de vehicles a motor és una activitat generadora de risc, com proclama el mateix article 1.1 del cos legal anteriorment esmentat, calia aplicar la teoria del risc, segons la qual qui genera un risc ha de respondre dels danys que causi com a conseqüència del risc generat, i que porta a la inversió de la càrrega de la prova de la culpa.

Però tot i així, és constant la doctrina del Tribunal Suprem en virtut de la qual cal entendre que la inversió de la càrrega de la prova es produeix únicament respecte de la culpa, que es presumeix iuris tantum (llevat prova en contrari), però en cap cas es presumeix la relació de causalitat que el perjudicat necessàriament haurà d’acreditar.

Així, en la Sentencia del Tribunal Suprem de 21 de març de 2006, que a la vegada CIA altres sentències en el mateix sentit, s’assenyala que (traducció) “(…) els demandants haurien d’haver provat l’existència de relació de causalitat entre la conducta dels demandats -susceptible de crear un risc que originés el sinistre- i els dany produït. Aquesta prova incumbeix sempre a qui demanda, sigui quin sigui el criteri que s’utilitzi per a la imputació de la responsabilitat, el qual “ha de basar-se en una certesa probatòria que no pot quedar desvirtuada per una possible aplicació de la teoria del risc, l’objectivació de la responsabilitat on la inversió de la càrrega de la prova”, com afirmen les SS de 2 d’abril i de 17 de desembre de 1998 afegint altres decisions que “a la prova del nexe causal no li afecta la presumpció inherent a la doctrina de la càrrega de la prova, per la qual cosa incumbeix a l’actor provar per què s’imputa al demandat la responsabilitat pels danys provats (S de 14 de febrer de 1994, entre d’altres)”.

Si no hi ha relació de causalitat, no és possible admetre ni responsabilitat subjectiva ni responsabilitat per risc o objectivada.

Per altra banda, cal tenir present que quan en un accident de circulació intervenen dos vehicles a motor, la jurisprudència entén que no procedirà l’aplicació de la teoria del risc, ja que els dos subjectes, tant el causant dels danys com el perjudicat  han generat el risc propi de la circulació de vehicles a motor.

En efecte, tal i com assenyalen les Sentències del Tribunal Suprem de 29 d’octubre de 1993, 17 de juny de 1996, 28 de maig de 1990 i 10 d’octubre de 1998, en aquests casos igualment la càrrega de la prova incumbeix a qui imputa a l’altre subjecte una conducta culposa, havent d’acreditar en concret els pressupòsits de la culpa extracontractual, entre els quals cal destacar la relació de causalitat entre l’acció o omissió culposa i el dany.

Així, tant si resulta d’aplicació la teoria del risc com si no en resulta d’aplicació, en tot cas el perjudicat és qui té la càrrega d’acreditar l’existència de relació de causalitat. Però en canvi, la llei d’Enjudiciament Civil ni exigeix al perjudicat l’acreditació d’aquest extrem ni permet a l’executat al·legar falta de relació de causalitat.

Davant d’aquesta situació, una vegada més cal aplicar la legalitat constitucional amb preferència a la norma processal ordinària.

En ocasions les audiències provincials han entès que la falta de relació de causalitat donava lloc a la nul·litat del títol executiu, i en conseqüència procedia l’oposició de l’execució per la via de l’article 559.1.3 de la Llei d’Enjudiciament Civil. Aquest és el cas de les sentències anteriorment esmentades de l’audiència de Barcelona de 26 de setembre de 2007, de l’audiència de Lleida de 5 de juny de 2005, o de l’audiència de Saragossa de 9 de maig de 2005.

Però les anteriors resolucions partien de la premissa de que el jutge penal havia d’examinar la concurrència de relació de causalitat, de manera que en cas de no constar, no podia dictar la interlocutòria de quantia màxima. I el cert és que de l’article 13 de la Llei sobre responsabilitat civil i assegurança en la circulació de vehicles de motor no es desprèn ni que el jutge penal hagi de fer-ho ni que pugui, atès que no es contempla la pràctica de prova al respecte.

Però a més, també cal fer palès que l’article 559.1.3 de la Llei d’Enjudiciament Civil només contempla en seu de títols judicials la nul·litat del despatx de l’execució quan la resolució no conté pronunciament de condemna, cosa que per la seva pròpia naturalesa no és exigible a cap interlocutòria de quantia màxima, que únicament ha de contenir la quantitat màxima reclamable en concepte de indemnització, amb total independència de si existeix o no relació de causalitat.

La qüestió només es pot resoldre partint de l’existència d’un conflicte entre la norma processal i l’exigència constitucional de proscripció de indefensió que es desprèn de l’article 24.1 de la Constitució, i que en tot cas ha de prevaldre.

Albert Ejarque Pavia.

Jutge Substitut.

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *