Altermútua, la millor Alternativa a Autònoms

“S’haurien d’escriure més novel·les d’advocats ambientades en Espanya”

Per Alexander Salvador.
Barcelona.

 

Arribo a quarts de set a la llibreria Documenta de Barcelona. Allà m’espera la Laura Mollá, una advocada d’Ontinyent que s’acaba d’obrir camí en el món de la literatura. No ens coneixem en persona, això fa que quan arribi em miri amb aquells ulls de ‘Tu has de ser el nano d’El Jurista!’ que em fa tothom. En breus comença la presentació de la seva novel·la d’advocats titulada ‘Vanitas vanitatum’, així que ens afanyem a buscar seient per començar a gravar. Les entrevistes amb persones que han fet quelcom d’extraordinari, de boig, de kamikaze amb les seves vides… sempre tenen un toc de genial. Però, la Laura en dos minuts ja s’ha guanyat la meva ànima de lector; La seva novel·la l’ha escrit, primer de tot, per ella mateixa, per poder passar les fulles d’una història que sempre li havia agradat llegir, però, que ningú havia escrit encara. I és que en tota l’entrevista no vaig poder amagar un somriure d’elogi i admiració.

És l’escriptura una passió descoberta o un secret ben guardat?

De cara a tercers era un secret. De fet, persones que em coneixen molt quan els hi vaig comentar que havia escrit una novel·la es van sorprendre, doncs no ho esperaven. Saben que llegeixo molt, que sóc una fan de John Grisham, però, no esperaven que escrivís un llibre. Encara que també és veritat que em vaig guardar ben ocult el secret.

Per quin motiu?

Vaig pensar, i si no l’acabo? I clar, dir que aquestes escrivint un llibre i no acabar-ho… Dóna una mica de dificultat… (Rie)

I com decideix la ‘Laura advocada’ començar a escriure un llibre?

Jo crec que en aquest moment vaig escriure el llibre que em venia de gust llegir. Haig de dir que sóc una fan de la novel·la policíaca, de suspens… A la meva biblioteca tot el que hi ha és de la línia de John Grisham, i per descomptat del mateix Grisham. Però, tot allò em queda lluny… Està ambientat en el Dret penal, a Estats Units… I el meu món és el Dret Laboral i València!

Quedava una mica lluny dels últims hits literaris.

Si, quedava una mica lluny; La idea era escriure quelcom proper, que pogués palpar… Nova York queda molt lluny, s’haurien d’escriure més novel·les d’advocats ambientades en Espanya. I una vegada amb la idea en el cap, em vaig llançar. Em vaig llançar a escriure el que jo volia llegir. I la sorpresa va ser que la novel·la va ser ben rebuda!

Les teves paraules semblen sortides dels llavis de la Premi Nobel de Literatura Toni Morrison. (“If there’s a book that you want to read, but it hasn’t been written yet, then you must write it.”)

Realment no vaig pensar que sigués una història capaç de ser venuda… El Dret Laboral? Sempre es parla més del Penal, el Mercantil, Família… Clar, el Dret Laboral és quelcom que no es veu. No m’ho vaig plantejar que sigués una història que pogués ser novel·lada o explicada. Em venia de gust explicar el que volia llegir, i això va ser el que vaig fer. I després tot va anar tot rodat; Parlant amb un amic, l’hi vaig explicar i en res em vaig veure enviant-li capítol a capítol perquè em donés la seva opinió. I això que ell no és molt fan de la lectura! I així, en unes vacances d’estiu vaig tenir plasmades totes aquelles idees, trames i subtrames en una mica més que paraules en la meva ment. Només faltava el títol.

Parlant del títol, sempre m’he defensat a mi mateix com un petit fan del branding i del nom que se li dóna a les coses. Així que haig de preguntar-te, per què ‘Vanitas vanitatum’?

Realment el títol no ho tenia pensat. Va ser de l’últim que vaig pensar.

De debò no va ser lo primer?

En absolut. Primer va ser la trama, i ella mateixa va cobrar vida per lliscar entre els límits de la vanitat, desxifrant així com el protagonista, guiat per l’ego i la vanitat, és capaç de fer coses que d’una altra manera no faria. Un advocat ‘normal’, èticament bastant correcte, però quan l’ego i la vanitat ho sobrepassen és capaç d’actuar d’una manera que no és conforme a ell.

En aquest moment, en atenció a la societat on vivim i a la rellevància que poden tenir certes persones, aquest ego pot estar bé fins a cert punt. Però quan aquest ego sobrepassa els límits que haurien de contenir-ho i es converteix en vanitat… És justament això en el que aprofundeixo en la novel·la. ‘Vanitas vanitatum’? Em recordava a una cita bíblica i la vaig agafar mig prestada. Aquesta és la història darrere del títol.

Descobreixes a cada paraula, a cada capítol escrit si la vanitat pot fer trontollar els pilars de l’advocacia?

Sí. És justament el que succeeix en la trama; Es produeix un frau i l’advocat és cooperador necessari d’aquest frau. Si ell no hagués fet els ulls grossos, passant per alt processos que hauria d’haver fet bé, el frau mai s’hagués pogut produir. Si que crec que la vanitat pot fer trontollar els principis de l’advocacia.

Creus que la vanitat és un fet caracterizador de l’advocacia?

No penso que els advocats per si mateixos siguin vanidosos, penso que totes les persones tenen un punt de vanitat. I clar, aquí entra la discussió de fins a quin punt la vanitat pot ser-te útil per potenciar els teus objectius, aconseguir les teves metes… Però, quan es traspassa aquesta línia, ens perdem en el que hauria de ser el correcte, no només els advocats, sinó qualsevol persona. 

I podem trobar-te reflectida en el protagonista o algun dels personatges?

(Riu molt) Crec que tots tenen alguna cosa meu. Qui em coneix realment pot distingir moltes coses de mi en el Fermín, la Claudia, la Lana… En qualsevol personatge. Tots tenen una mica de mi.

I podries revelar-me si la trama es cimenta en algun fet de la teva vida?

La meva experiència en el Dret Laboral, amb una miqueta d’imaginació sumat a qualsevol cas que hem portat en el despatx, crec que dóna per a moltes novel·les. En l’aspecte personal, no eren més que idees esbossades en el meu cap fins que les vaig enfilar lletra a lletra en el paper. No obstant això, quan vaig començar a escriure era, per exemple, una època on l’assessorament en gestió de despatxos i les noves tecnologies era quelcom, encara, molt insòlit i això es veu reflectit en la Claudia; Ella se sent sola, perquè és un camp que no està estès. I en aquest punt no puc negar-te que es reflecteixen aspectes o vivències personals i professionals.

Si no vaig errat, el llibre va ser autoeditat. Per què?

Per circumstàncies personals, em resultava impossible presentar a editorials la novel·la durant uns quants mesos…

Per què? No, espera. Abans que comenci la presentació, prefereixo que em parlis sobre com va ser autoeditarte.

Desconec totalment el món editorial, més enllà del que pugui haver llegit en blogs o webs. Però, volia veure ‘Vanitatis vanitatum’ en paper, passar les seves fulles una a una… Era un projecte pel qual mereixia la pena emprendre. I vaig decidir autoeditarlo. Des de fora pot semblar senzill, però, més enllà de la impressió no ho és. Només pensa en la difusió o la distribució… Arribar a les llibreries no és fàcil, i encara menys sense distribuïdora. Han estat moltes hores invertides, però, ha valgut la pena. Molt. Sense dubte.

I en una paraula, com va ser la sensació de veure el teu llibre en l’aparador d’una llibreria amb els teus propis ulls?

Emocionant. La veritat és que ja ho va ser quan vaig anar a recollir-los en la impremta. Ara només em faltava trobar una prestatgeria en una llibreria on volguessin posar-lo. Tirant lo Blanch i la llibreria Paris València van ser les primeres llibreries on vaig portar el llibre, i en aquesta última el van promocionar en el mateix aparador de la Plaça Tetuán. Com puc descriure’t veure el teu propi llibre en un aparador al costat de Premis Planeta? És com estar en un núvol.

Deixa’m demanar-te si llegirem més literatura teva.

Estic treballant en una propera novel·la, així que jo espero que sí!

I pots avançar-me alguna petita pista sobre la trama?

Vins. Vins i advocats. I potser algun altre pecat capital.

Vanitas Vanitatum

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *