Cap al profund abisme, amb la millor cobertura

Per Pol Rubio.

José Luis Mazón, davant una causa amb ressò mediàtic i qui sap si aquest cop útil.

Dijous, 31 de maig, el també president del TS, Carlos Dívar Blanco, va comparèixer davant els medis. Va considerar, davant la insistent pregunta sobre una la possibilitat de dimitir, que era “un acte de responsabilitat (…) continuar al front de la institució”, i va afegir que tal acció comportaria un reconeixement tàcit de culpabilitat. Va admetre que les normes aplicades per la Fiscalia General de l’Estat en la resolució del seu expedient, és a dir, les sorgides de l’Acord del Ple del CGPJ d’11 de setembre de 1996, s’havien de renovar. També en relació al context, va justificar-se en el deure “d’anar als llocs on són els jutjats i les presidències i prendre contacte amb la realitat del moment”. No va donar el nom del seu acompanyant o acompanyanta pel “caràcter reservat” de la qüestió, encara que va acabar afirmant amb rotunditat que tenia “caràcter públic i oficial”. I va sentenciar que no havia comés “ninguna irregularitat ni jurídica, ni moral, ni política”, doncs tenia la consciència “absolutament tranquil·la”.

Vàries i variades reaccions s’han succeït en front tot aquest enrenou.

Un dia abans, la denúncia presentada per l’associació Preeminencia del Derecho va ser inadmesa per la Sala Penal del TS. En una sorprenent demostració de que la justícia no ha de caracteritzar-se sempre per la lentitud, en escasses 24 hores es va arxivar la causa que informava d’un delicte d’estafa, tipificat a l’article 248 del Codi Penal i al qual va lligada una pena de presó de sis mesos a tres anys, i d’un delicte d’apropiació indeguda, configurat a l’article 252 del Codi Penal i que es remet al càstig ja citat. El motiu, un defecte formal, i la resposta tampoc es va fer esperar. La denúncia del col·lectiu encapçalat per José Luis Mazón, un reconegut advocat de causes gairebé perdudes, va esdevenir querella criminal, i està per veure si la investigació de la conducta de Dívar, equiparable al Lazarillo de Tormes, tira endavant.

En un principi en el Ple del Parlament, el PSOE, sorprenent a tots els que l’acusaven d’estar darrere la denúncia del vocal José Manuel Gómez Benítez, es va mostrar poc incisiu respecte la petició de compareixença per part d’Izquierda Unida, en un intent de mantenir l’estabilitat institucional. Però, no es va oblidar d’avisar que variaria aquesta posició si el president del CGPJ no donava les explicacions pertinents. Dit i fet. Contrarestant l’oberta negativa, tant del PP com del propi implicat, els socialistes van registrar (conjuntament amb IU) el passat divendres 1 de juny, davant la Mesa del Coongrés de Diputats, la sol·licitud en base la STC 208/2003, d’1 de desembre, on l’Alt Tribunal va afirmar la possibilitat que es realitzin compareixences com la demandada, sempre en relació amb assumptes del CGPJ. Una decisió que cal recordar, però, recaurà en una majoria popular.

Per altra banda, l’homònim de Dívar al Tribunal Superior de Justícia de Castilla-La Mancha, Vicente Rouco, ha afirmat que l’entristeix veure com aquest cas ha danyat la imatge d’austeritat en l’exercici d’ajusticiar. Ha acreditat que, des de la seva posició, ell no té “ni capacitat per a comprar ni un bolígraf” (tot i disposar de mil euros a l’any en concepte de despeses de representació), i que quan necessita quelcom ho ha de comunicar a la corresponent gerència.

I finalment dins el propi CGPJ, la portaveu Gabriela Bravo ha defensat que el president va satisfer la petició popular i va donar la cara, alhora que ha reconegut que la determinació de si han estat suficients les explicacions és un tema purament subjectiu. Més taxant s’ha mostrat el vicepresident Fernando de Rosa, que ha expressat el seu desig de tancar la polèmica d’aquesta desagradable situació, un cop fet el que s’havia demanat.

Sembla ser que tots conclouen en que ha estat un espectacle vergonyós i preferiblement anecdòtic. Però ningú parla d’un pensament que, hores d’ara, estarà rondant per moltes ments, en base al que va assegurar públicament Dívar.

I és que, si la fi de l’activitat implica una afirmació de l’error; anar periòdicament a sopar acompanyat als “econòmics” hotels de Port Banús seguirà sent pràctica habitual i oficial?

1 comment

Respon a Aniol Barnadas Sánchez Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *